"Hi ha dos peixos joves que van nedant i es troben un peix més vell que neda en direcció contrària, els saluda amb el cap i diu: "Bon dia, nois. Com està l'aigua?". I els dos peixos joves continuen nedant una mica més, i al final l'un mira a l'altre i fa: "Què collons és, l'aigua?""
Edicions del Periscopi hauria de tenir l'exclusiva de publicar a David Foster Wallace al català. No mereix menys l'aposta -amb el consegüent risc- de portar aquest escriptor nord-americà al català. Després de publicar L'escombra del sistema -una de les meves lectures pendents- han tingut la gosadia, no tan sols de repetir amb un escriptor tan singular com ell, sinó a fer-ho amb un dels seus llibres més especials. Avui us porto L'aigua és això, de David Foster Wallace.
Aquest llibre porta al paper la conferència que David Foster Wallace va fer el 2008 a la cerimònia de graduació de Kenyon College. Tot i ser un reconegut periodista i escriptor, mai abans havia acceptat cap proposta per fer-ho.
Aquest juny em graduo. Després d'aquests quatre anys plens d'experiències, alegries, decepcions i, sobretot, moltes hores d'estudi, no cal dir que estic impacient per aquest acte que representa la fi d'una etapa essencial de la vida. Estic en un moment de por, d'incertesa pel futur. Sento que s'acaben els anys en els quals totes les meves preocupacions es concentraven en passar un curs, i un altre, i un altre després. Ara m'agafa vertigen cada cop que veig que se m'obra un món amb una infinitat de possibilitats i camins diferents i que s'acosta l'hora de triar i sortir a la jungla de la vida real. Per això, no hi ha cap conferència de graduació que encaixi tan bé amb les meves preocupacions actuals com aquesta. En David Foster Wallace es limita a dir la veritat, confessa que ell va estar, està i estarà tan perdut com ells. No aconsella ni instrueix a la jove audiència, es posa a la mateixa altura que tots ells. Foster Wallace trenca amb aquest discurs tots els esquemes i clixés, es surt dels punts principals de totes les conferències de graduació per parlar de tu a tu amb els estudiants.
Si les persones fossin peixos David Foster Wallace ens treu de la peixera perquè veiem des de l'exterior el sentit de la nostra vida, que de vegades tenim tendència a viure-la per inèrcia, de mal humor i amb pressa. Es tracta d'una magnífica reflexió de la vida: la llibertat entesa com una responsabilitat, l'existència de moltes realitats, l'encaix de tot l'après a la Universitat amb la vida real i l'actitud com a pilar fonamental a l'hora de viure el dia a dia.
Amb una edició cuidadíssima que dedica una pàgina a cada frase, cosa que convida a la reflexió, a apreciar cada segon de la conferència amb tota la seva intensitat, comença amb un magnífic pròleg de Vicenç Pagès Jordà, que ens exposa perquè li agrada David Foster Wallace.
A tall de cloenda, un llibre curt, curtíssim, que es llegeix en menys de mig dia, però que s'ha de rellegir més d'un, dos i tres cops per entendre quelcom del que conté. Aquest llibre indaga el sentit de la vida, deixa una pregunta sense resposta, obra ulls. No hi ha cap frase que no mereixi ser memoritzada per sempre, com una lliçó imprescindible, molt més important que les taules de multiplicar, l'últim èxit musical o, en el meu cas, les lleis mercantils.
