Jo confesso, de Jaume Cabré
18.1.16
«Tot va començar, en el fons, fa més de cinc-cents anys, quan aquell home turmentat va decidir demanar l'ingrés al monestir de Sant Pere de Burgal. Si no ho hagués fet, o si el pare prior dom Josep de Sant Bartomeu s'hagués mantingut en la negativa, ara no t'estaria explicant això que et vull contar. Però no sóc capaç de remuntar-me tan enllà. Començaré més ençà. Molt més ençà.»
Els meus llibres preferits són aquells que no hi caben en una categoria: històric, romàntic, ciència ficció, negra... Els meus preferits són aquells que tenen una mica de tot, com la vida, una mica d'amor, una mica d'història, també amistat, misteri, etc. Molts m'havien ja recomanat aquest llibre que us porto avui, i ja feia més d'un any i dos que el meu exemplar signat descansava a l'estanteria, esperant ser descobert. Ho anava deixant enrere com faig amb tots els llibres llargs i dels quels guardo altes expectatives. Finalment m'hi vaig atrevir i ha estat dels llibres que més m'han agradat de l'any (de fet, en aquesta entrada el vaig posar segon, només per darrere d'Incerta glòria).
Aquesta és la confessió que fa al crepuscle de la seva vida l'Adrià Ardèvol, fill únic i superdotat d'un fred, sever i misteriós antiquari de l'Eixample. L'Adrià passa una infància solitària i intenta desesperadament fer sentir orgullosos al pare aprenent molts idiomes, i a la mare perseguint el somni de ser el millor violinista del món, però per la seva part els seus pares no li donen amor ni afecte. El pare, amant de tot el que és antic, guarda al seu despatx un tresor, el fil conductor d'aquesta novel·la: Vial, un magnífic violí del segle XVIII, el primer que va construir el luthier Lorenzo Storioni. A través d'aquest violí Cabré desenvolupa moltes trames, subtrames i personatges que cobreixen els darreres sis-cents anys i s'escampen per tot Europa.
De vegades m'ofén com les editorials fan servir a la mínima "obra mestra" per promocionar les seves últimes novetats. Per això jo vaig amb molta cura a l'hora de fer servir aquest magne adjectiu, però en aquest cas no n'hi ha cap dubte: estem davant de l'obra mestra d'un dels escriptors més bons -sinó el millor- del nostre país. Tant de bo es sàpiga superar en el futur. I no només dic això perquè sigui un títol que ja s'ha traduït a molts idiomes ni per l'èxit rotund que obté l'autor obra rere obra a Alemania, sinó per la seva indubtable complexitat i qualitat.
És una història tan immensa que no hi ha sinopsi que li faci justícia. Tot i que no es fa difícil de llegir, aquesta novel·la és narrada amb un català senzillament excels. El que m'ha delectat més ha sigut la manera com Cabré fa les transicions entre els diferents fils argumentals, separats en l'espai i el temps; ho fa sense avisar, sense un sol espai per advertir al lector del canvi, de vegades fins i tot en una mateixa frase. D'aquesta manera les històries se succeeixen naturals com una cascada i, de vegades, amb un pivot tan ben posat que m'ho feia tornar a llegir per admirar el domini que manté Cabré sobre la història i la paraula, fent senzill el que no ho és.
Jo confesso és un nou clàssic. La seva lectura no és ni difícil, ni carregada, ni pesada, però abarca tant i té una complexitat tan profunda que tan sols un geni pot ser l'autor d'una cosa així. Cada cop que posava el punt, tancava el llibre i m'obligava a anar a dormir em sentia com despertat d'un somni. Una vegada hi vaig somiar i no m'he pogut treure la imatge que em va deixar: l'Adrià entrant al despatx del pare es troba el Vial sobre la taula i, embruixat per la curiositat allarga la mà i, quan la punta del dit índex toca la fusta antiga i treballada del violí, el terra de parquet trontollen, les parets s'estremeixen i del sostre cau pols. Amb un sol segon tot desapareix i s'allunya. Amb un sol segon l'Adrià i el violí floten a l'epicentre d'un tornado que arrossega tots els anys que ha vist l'instrument, la Inquisició, un doctor nazi, un monjo, tota la gent que l'ha tocat, totes les vides, totes les morts, totes les paraules. Us recomano sense peròs ni excepcions a deixar-vos portar per aquest tornado, conèixer a l'Adrià i seguir el Vial a través dels anys.
7 lletres
Completament d'acord, ÉS un clàssic. Em va semblar una arquitectura exquisita, una construcció literària preciosa i delicada, de filigrana. Crec que Jaume Cabré ha portat fins a límits insuperables la novel.la. Un virtuós, sense dubte.
ResponEliminaVa ser una sort immensa poder compartir una sessió del club de lectura amb en Jaume Cabré. És un gran autor i millor persona.
ResponEliminaVa ser una sort immensa poder compartir una sessió del club de lectura amb en Jaume Cabré. És un gran autor i millor persona.
ResponEliminaVa ser una sort immensa poder compartir una sessió del club de lectura amb en Jaume Cabré. És un gran autor i millor persona.
ResponEliminaVa ser una sort immensa poder compartir una sessió del club de lectura amb en Jaume Cabré. És un gran autor i millor persona.
ResponEliminaBon dia Jan! Em passo per aquí per dir-te que m'encanta el teu blog, em sembla elegant i completíssim, sóc nova en tot aquest món de bloguers però des de que hi vaig entrar m'he llegit cada una de les entrades que has fet. Enhorabona!
ResponEliminaAprofito també per dir que jo mateixa n'estic creant un, modestament i sense saber-ne un borrall, però que si t'hi vols passar...serà un plaer que també em llegeixis.
http://mahaltadevida.blogspot.com.es/
Gràcies per la feina! Salut.
Bon dia Jan!!
ResponEliminaSóc Ito de Castelló, i acabo de descobrir el teu blog i em sembla realment interessant. Trobo que el visitaré sovint...
Jo he llegit el Jo confesso aquest estiu i també em va agradar. Però del mateix autor pots trobar Les veus del Pamano, que per a mi és una obra mestra. Te'l recomano especialment!