Estimada A.,

A vegades hi ha llibres que semblen tenir-ho tot perquè t'agradin però sorprenentment, a l'hora de la veritat, et deceben, no hi connectes. Això m'ha passat amb el llibre del que et parlaré en aquesta carta. Es tracta de El ferrocarril subterrani, de l'escriptor afroamericà Colson Whitehead. Té premis literaris. De fet, és dels pocs llibres que ha guanyat els prestigiosos National Book Award, el Premi Pulitzer, el Indies Choice Book Award i l'Andrew Carnegie Medal of Excellence. També té bones crítiques dels diaris més importants, ocupant durant més de trenta-sis setmanes la posició número u de la llista dels més venuts del New York Times i sent sel·leccionat per Publishers Weekly, el New York Times, Amazon i Apple com una de les millors novel·les de l'any 2016. Els famosos tampoc se n'escapen, sent recomenada per personalitats com Barack Obama i Oprah Winfrey. Quina millor porta d'entrada al nostre país que les editorials Literatura Random House i Edicions del Periscopi? Quina millor promesa que una adaptació cinematogràfica en mans de Barry Jankins, director de Moonlight i guanyador de l'últim Oscar a la millor pel·lícula? Quin millor tema, quan em moria de ganes de llegir sobre els Estats Units de l'època esclavista, encara sota l'encanteri la llum d'agost de Faulkner?


Així doncs, el plat semblava contenir tots els ingredients per ser una aposta segura, una lectura inoblidable, un nou fenòmen literari, un nou boom qualitat com el de l'Elena Ferrante o Emma Cline, però quina sorpresa, quina decepció, quan no vaig aconseguir connectar ni amb els personatges ni amb la història en cap moment de les seves gairebé quatre-centes pàgines.

Sobre el paper l'argument del llibre també prometia. La protagonista és la Cora, una jove esclava, filla i neta d'esclaus, que treballa en condicions infernals a una plantació de cotó de Geòrgia, propietat del cruel Terrance Randall, abans de la guerra civil nord-americana. Quan en Caesar, un altre dels esclaus de la plantació, li proposa fugir la Cora el pren per boig. L'única que ha aconseguit escapar va ser la mare de la Cora, tots els altres intents han acabat en càstigs sanguinaris i morts extremadament doloroses. Però a poc a poc el desig de llibertat va calant en el cor de la Cora, fins que es decideix a acceptar i fugir amb en Caesar de la plantació a través del ferrocarril subterrani, un tren clandestí que ajuda als esclaus a viatjar als estats lliures. Però la Cora i en Caesar es veuran perseguits pel despietat caça-recompenses Arnold Ridgeway.

"El banc va tremolar. Van callar i la remor es va convertir en un soroll. En Lumbly els va acompanyar fins a la vora de l'andana. Aquella cosa va aparèixer amb tota la seva voluminosa singularitat. En Caesar ja havia vist trens a Vírginia; la Cora només havia sentit històries sobre aquelles màquines. No era com se l'havia imaginada. La locomotora era negra, un giny malairós encapçalat pel morro triangular del llevapedres, tot i que allà on es dirigia no ensopegaria amb gaires bèsties. Més enrere hi havia el cap de la xemaneia: un tronc cobert de sutge. La part principal consistia en una caixa gran de color negre coronada per la cabina del maquinista. A sota, un seguit de pistons i de cilindres grossos participaven en un ball incessant amb les deu rodes, distribuïdes en dos jocs de més petites al davant i tres de més grans al darrere. La locomotora només estirava un vagó: un furgó rònec a les parets del qual faltaven unes quantes fustes."

Entre 1816 i 1865 milers d'esclaus afroamericans van aconseguir fugir de l'esclavitut gràcies a una xarxa d'abolicionistes que, arriscant la seva vida, els ajudaven a fugir als estats lliures on l'esclavitut estava prohibida. Aquesta xarxa era coneguda amb el nom en clau de ferrocarril subterrani. Les estacions eren cases, graners i esglesies on es resguardava als esclaus que fugien durant el dia. Les persones a càrrec de les estaciones eren conegudes com a caps d'estació i les que guiaven els viatges nocturns eren conegudes com a maquinistes. El ferrocarril subterani va ajudar a alliberar a més de cent mil esclaus. L'element original i fantàstic de la novel·la, i en la meva opinió el gran encert de Whitehead, és captar la idea literal del nom en clau d'aquesta xarxa de solidaritat, creant així un ferrocarril subterrani real, amb túnels, estacions i trens.


Però aquest plantejament audaç i prometedor dona pas, un cop comences a llegir la novel·la, a uns personatges plans i sense personalitat, a una història repetitiva i previsible, a una narració freda i distant que, en definitiva, no funciona. El resultat de tot això és que aquesta història plena de bones idees, aquest perillós i arriscat viatge que emprenen la Cora i en Caesar -aquest últim personatge encara menys desenvolupat que la protagonista- no m'ha importat ni el més mínim en cap moment. Senzillament la història no em transmetia res, no em feia sentir res, i és una verdadera llàstima perquè es nota que hi ha hagut una tasca important d'investigació al darrere i la idea i el context -els brutals abusos que sufrien els esclaus al sud dels Estats Units en aquella època- donava molt més de si; amb uns personatges amb personalitat, profunds, complexes i amb una veu narrativa adequada, més propera, en podria haver sortit una història realment inoblidable. Però tots aquests elements no es donen en aquesta novel·la freda, impersonal, distant i que demà passat segurament ja hauré oblidat.

Sempre teu,





P.S. Mentre t'escric aquesta carta no deixo de llegir ressenyes positivíssimes, algunes de bloguers de confiança amb els qui normalment coincideixo, així que pren-te la meva opinió no com la definitiva, sino com una opinió més.

FITXA DEL LLIBRE Títol: El ferrocarril subterrani. Autor: Colson Whitehead. Traducció: Albert Torrescasana. Títol original: The Underground Railroad. Editorial: Edicions del Periscopi. Pàgines: 390. ISBN: 9788494601453. Precio: 19,90€ LA MEVA VALORACIÓ T'AGRADARÀ SI ET VA AGRADAR Luz de agosto, de William Faulkner. Daha!, de Hakan Günday. Matar a un ruiseñor, de Harper Lee.