Estimada A.,

A vegades hi ha llibres que semblen tenir-ho tot perquè t'agradin però sorprenentment, a l'hora de la veritat, et deceben, no hi connectes. Això m'ha passat amb el llibre del que et parlaré en aquesta carta. Es tracta de El ferrocarril subterrani, de l'escriptor afroamericà Colson Whitehead. Té premis literaris. De fet, és dels pocs llibres que ha guanyat els prestigiosos National Book Award, el Premi Pulitzer, el Indies Choice Book Award i l'Andrew Carnegie Medal of Excellence. També té bones crítiques dels diaris més importants, ocupant durant més de trenta-sis setmanes la posició número u de la llista dels més venuts del New York Times i sent sel·leccionat per Publishers Weekly, el New York Times, Amazon i Apple com una de les millors novel·les de l'any 2016. Els famosos tampoc se n'escapen, sent recomenada per personalitats com Barack Obama i Oprah Winfrey. Quina millor porta d'entrada al nostre país que les editorials Literatura Random House i Edicions del Periscopi? Quina millor promesa que una adaptació cinematogràfica en mans de Barry Jankins, director de Moonlight i guanyador de l'últim Oscar a la millor pel·lícula? Quin millor tema, quan em moria de ganes de llegir sobre els Estats Units de l'època esclavista, encara sota l'encanteri la llum d'agost de Faulkner?

Estimada A.,

Com et vas sentir la primera nit que vas dormir a Nova York? Tot i que havies viatjat per les principals capitals d’Europa, mai havies creuat l’oceà, mai havies estat a cap altre continent. Què senties? Vas poder dormir? Gaudies d’aquell moment de novetats constants o et senties com una estrangera envoltada de costums, idiomes i maneres de fer que no entenies? Nova York, i en general els estats de la costa est, són multiculturals, oberts, integradors, però crec que jo m’hi hauria sentit com un foraster, un estranger, un estrany.

Estimada A.,

Fa uns mesos que t’escric cartes explicant-te els llibres que llegeixo. No me n’has respòs cap. Segurament t’has canviat de pis. Segurament les meves cartes no tenen cabuda a la teva nova vida que, m’imagino i desitjo, està plena d’il·lusions i felicitat. Tot i que no em canso d’escriure’t -crec que, en el fons, aquestes cartes les escric més per mi mateix que per tu-, t’he de confessar que m’he plantejat no escriure’t aquesta carta. Només he agafat paper i llapis quan me n’he adonat que la creença de que no la llegiries era una mera excusa per amagar el motiu de fons per no voler-la escriure, que és aquesta sensació de no ser capaç de trobar les paraules a l’hora de descriure el que he sentit llegint un llibre excepcionalment increïble. Mai he fugit de les paraules, i no sé com en sortiré d’aquesta carta, si descompost, satisfet o resignat, però no penso retardar més la seva escriptura. Després de mesos digerint la brevíssima lectura de El nen perdut, de Thomas Wolfe, crec que per fi em sento amb forces de parlar-te’n.

Estimada A.,

Segurament n’hauràs sentit a parlar de l'Elena Ferrante. Va ser l'èxit literari mundial de la temporada passada. S'amaga darrera d'aquest pseudònim i ningú sap qui és (bé, ara ja sí; no es pot pretendre obtenir l'èxit, conservar l'anonimat i que un periodista tocanassos no es posi a investigar per revelar als quatre vents la teva identitat. És demanar massa pel que es veu). El que li va obrir les portes de la fama va ser la seva magnífica tetralogia de Nàpols, que relata la història de l’amistat entre dos noies molt diferents d’un barri pobre de la capital de Campania a través dels anys. Aquest boom literari internacional ha fet que els editors s’hagin interessat per les seves obres anteriors, concretament per tres petites novel·les i una biografia. Aquest octubre sortirà a la venda la biografia, “La frantumaglia”, de la mà de Lumen (PRH) i Edicions Port Bo (Navona). Però jo avui et vull parlar de l’última d’aquestes tres novel·les, publicada al 2006: La filla fosca.

A la conferència que va donar Svetlana Alexiévich, Premi Nobel de Literatura, a Barcelona va dir, disculpa si no sóc massa precís, que la Història real resideix en les vides de la gent corrent, i no en les grans conquestes, les grans revolucions i la vida dels reis i emperadors que ocupen la major part dels llibres d'història que estudiem avui dia. Trobem la història real, deia Alexiévich, en les penúries que enfrontava la gent corrent en el seu dia a dia, en les seves decisions quotidianes, en les seves alegries i en aquelles petites costums que cap llei, reglament o decret poden anul·lar de cap manera. Això en aquell moment em va fer pensar que hi ha alguna cosa en l'ésser humà que ni tan sols els règims totalitaris del segle XX, que van intentar controlar, modular i uniformitzar les ments dels seus ciutadans, mai van poder esborrar. L'amor d'una mare pel seu fill, la compassió per una persona necessitada i el sentit de la justícia són coses que han fet esfondrar grans regnes, imperis i dictadures, és el que fa obrir els ulls a Winston a 1984, són petites accions les que ens recorden cada dia el nostre costat més humà. Tant se val quina pena dictamini una llei, ni quina temible autoritat controli el seu compliment amb mà de ferro, ningú pot anul·lar ni eludir aquesta guspira. I d'alguna manera això ens converteix en humans i no en robots programats per actuar d'una forma concreta. 

"Puta merda", em deia, "no hi ha manera de desfer-se'n! Però per què dimonis no es queden a casa seva, a les seves ciutats?" Els cridava a la cara de cadascun: "Què passa, que hi ha guerra als carrers? És això? Que la gent es mata davant la porta de casa teva? Doncs surt a lluitar tu també! Que et matin, que et fereixin, que et deixin invàlid! Que us moriu de gana allà baix? Doncs fes un fill i fote-te'l! Però no vinguis a tocar-me els collons amb l'excusa d'anar a l'altra punta del món! Què hi guanyaràs? Se't follaran viu! Què et penses, que t'esperen i t'acolliran amb els braços oberts? Que subnormal que ets! Que no entens que allà on vas no tens cap valor? Ja ho veuràs, ja! Ningú no voldrà asseure's al teu costat a l'autobús o pujar sol amb tu en un ascensor! Ningú no acceptarà la salutació que li balbucejaràs amb el teu accent ridícul! Ningú no et voldrà tenir de veí! Ningú no voldrà que el seu fill es faci amic del teu! Ningú no voldrà sentir parlar de la teva religió! Ningú no voldrà que et guanyis la vida! Ningú no acceptarà que siguis feliç i li sobrevisquis! Ningú no voldrà anar darrere teu en una cua d'espera! Ningú no voldrà que votis! Ningú no voldrà anar-se'n al llit amb tu ni mirar-te als ulls! Ningú no et considerarà un ésser humà! Ningú no et demanarà com et dius! I si algú ho fa, segur que serà perquè és boig o perquè fa comèdia! T'odiaran tant que allà on vagis a viure els preus de les cases cauren en picat! Ja va sent hora que ho entenguis! I a sobre abandones els teus fills! Treballaràs com una bèstia per estalviar diners i donar-los a gent com nosaltres! Per això... Per això et mereixes els pitjors patiments! I aquí és on entro jo en escena! Te la faré passar tan negra que així tindràs alguna cosa a explicar als fills de puta dels teus col·legues!"

"El meu germà és un home atrapat en el gel. Ens veu a través del glaç, ell: hi és i no hi és. O més exactament, dins seu hi ha una fissura on a vegades es posa glaç. És present durant algunes èpoques en què els seus contorns es veuen més definits, de vegades s'hi submergeix un temps. La seva percepció pot estar a deu mil metres d'altura (li agrada observar el pas dels avions) i, en els períodes que el glaç és més gruixut, uns deu mil metres cap endins."

" -És la guerra!

El pare va entrar donant un cop de porta. Va cridar aquelles paraules sense treure's l'abric. Va repetir "la guerra" al llindar de la sala d'estar i del menjador. La mare i jo érem a la cuina."

"La Wangarī tenia molta traça a explicar contes. Cada vespre, la canalla ens aplegàvem al voltant del foc de la seva cabanya i començava la sessió. De vegades, sobretot els caps de setmana, els germans més grans portaven amics i llavors la sessió era per tots. Un explicava una història i quan s'acabava, algú del públic deia alguna cosa com "Això em recorda..." o unes paraules semblants que indicaven que tot seguit començaria a explicar-ne una altra, encara que, com solia passar la majoria de les vegades, no tingués res a veure amb la història de la qual partia. Però el comentari no sempre donava peu a un altre relat. També podia derivar en la narració d'un episodi que il·lustrava la veritat o un aspecte de la història. A vegades aquestes opinions o il·lustracions generaven debats encesos que no tenien un guanyador clar i sovint desembocaven en altres històries. O, algun cop, portaven a narracions de fets que havien tingut lloc a la nostra terra o al món."

"No tens ni idea de quantes coses hi ha en una casa. Massa coses. Sembla mentida haver-ne comprat tantes. Sembla mentida haver-les comprat amb tanta il·lusió. En el moment que has de decidir si deixar-les o endur-te-les, les odies totes."

"Li van venir ganes d’escopir-li als peus. S’havia imaginat tres o quatre reaccions del pare, però aquella era massa cruel i ni li havia passat pel cap. Un home encara amb nervi, amb les ulleres a punt de relliscar-li per la punta del nas, recobert de pols i de la llum miserable d’un pis mal ventilat que feia olor de ranci dient-li el passat és passat..., tot això no ajudava gens. Tu va girar cua sense escopir, sense dir res, sense in- sultar, guardant-se la ràbia a dintre, barrejada amb dolor. En un pis de més amunt, algú tocava el piano. Quan encara no havia baixat mitja dotzena de graons va sentir com la porta es tancava sense fer gaire soroll, una mica tímidament; però es tancava per sempre. Llavors li va caure una llàgrima no volguda, i això que els homes no ploren."

—Ep, qué diuen los de Barcelona?

—Que fa nosa, el cotxe, aquí?

—Quina nosa vols que faigui, dona, si hi ha puesto de sobres!

Esclar que hi ha lloc de sobres, quines coses, això no és la zona blava. Aquí tothom aparca on vol, per ara i tant. Per això al poble tothom va amb el cotxe al cul, perquè encara no hi han arribat els sistemes que te’l fan avorrir."

Pàg. 9.

Avui us porto un llibre que vaig llegir fa més d'un any, però em va agradar tant que no puc deixar de recomenar-lo en aquest blog. És una novel·la plena de veritat, amb uns personatges inoblidables i una manera de narrar que no he vist a cap altre llibre i em va captivar des de la primera pàgina. Avui us porto Primavera, estiu, etcètera, de Marta Rojals.

Coneixem a l'Èlia de Cal Pedró, una arquitecta de trenta-quatre anys que per Tots Sants va a passar uns dies al poble que la va veure créixer, com fa cada any, per visitar la tomba de la seva mare i passar uns dies amb el seu pare. Però aquest any és diferent, la seva vida a Barcelona, fa poc ideal, ara sembla estar-se esfondrant. L'Èlia necessita aire: la crisi immobiliària amenaça amb deixar-la sense feina i la seva parella l'ha deixat per una noia més jove. Un cop arriba es comença a retrobar amb la família i les amistats de la infantesa que la vida atrafegada a Barcelona havia deixat enrere. A poc a poc es deixa encomanar el dialecte de les terres de l'Ebre que els últims anys havia anat perdent, redescobreix el ritme lent, tranquil i alegre del dia a dia al poble. L'Èlia se'n adona que al poble ha viscut molts dels moments més importants de la seva vida, i aquesta nova perspectiva la porta a descobrir coses que fins ara li havien passat desapercebudes.

El personatge clau d'aquesta obra evidentment és la mateixa narradora, l'Èlia, endinsant-se el lector en els seus dubtes, els seus records i les seves emocions d'una manera simplement impressionant.  La novel·la retrata a la perfecció la vida al poble, on tothom es coneix i tothom ho sap tot de tothom, on persisteixen costums ja extingits a la ciutat i les coses són senzilles.

Però si una cosa em va agradar del llibre és com Marta Rojals porta l'accent dels pobles de les terres de l'Ebre a tots els diàlegs, donant-se la llibertat de deixar enrere les normes de Pompeu Fabra i el català de TV3 per esquitxar tota la novel·la de la riquesa gramatical i la manera de parlar de la gent del poble. De fet, aquesta novel·la va començar sent un exercici de l'autora d'escriure fent servir aquest registre. A mi això em va acostar molt als personatges, tots plens d'una naturalitat i una espontaneïtat impressionants que mai havia vist en una novel·la. És impossible no somriure quan es llegeixen els diàlegs amb la gent del poble, tant simple i alhora tan sàvia, plena de llum, optimisme, despreocupació, tendresa i sentit de l'humor en les seves paraules.

Si bé els personatges i el seu accent em van enamorar, la història, en la meva humil opinió, no arriba al nivell de l'altra novel·la de l'autora, L'altra, que em va deixar en el seu moment amb la boca oberta.  Però Primavera, estiu, etcètera atrapa des de la primera pàgina i és igualment una lectura imprescindible.

En conclusió, la barreja de l'original i pròxima manera de narrar, els seus personatges i la història de Primavera, estiu, etcètera em porten a pensar en la Marta Rojals com una de les promeses literàries en català. Una molt bona novel·la que retrata a la perfecció la quotidianitat d'un poble, la riquesa de la nostra llengua i el valor de les coses simples. Si no l'has llegit, estàs tardant.

"Durant aquells dies del passat havia remanat molts milers de lliures dels diners dels seus treballadors i dels propis; s'havia ocupat, fidelment, com ha de fer, segons la llei, un patró de vaixell, dels interessos en conflicte de propietaris, noliejadors i asseguradors. No havia perdut mai cap nau ni havia permès cap transacció tèrbola; i s'havia mantingut bé, fins al punt que finalment havia durat més ell que no pas les condicions que havien contribuït a la seva bona reputació. Havia enterrat la dona (al golf de Petchili), havia donat la filla en matrimoni a un home que ella no havia triat bé, i havia perdut molt més que bons ingressos amb la fallida de la cèlebre corporació bancària Travancore and Deccan, la caiguda de la qual havia sacsejat l'Orient com un terratrèmol. I tenia seixanta-cinc anys."

Vaig llegir per primer cop a Joseph Conrad amb el seu llibre més conegut, El corazón de las tinieblas, una lectura que em va sorprendre molt, doncs el vaig començar a llegir pensant-me que seria un llibre d'aventures juvenils, i el que vaig trobar va ser molt diferent; un llibre profund, fosc i punyent, on una exclamació tan senzilla com "¡Ah, el horror! ¡El horror!" em va esquinçar el cor. És per això que de seguida vaig decidir repetir amb l'autor i el llibre elegit va resultar ser el que us porto avui, Amb la corda al coll, de Joseph Conrad.

Coneixem al vell capità Henry Whalley, un honrat i consagrat mariner de seixanta-cinc anys que, després de tota una vida navegant amb el seu vaixell pels mars del Sud, i precisament quan havia decidit retirar-se, s'arruïna a causa de la fallida del seu banc. Per ajudar econòmicament a la seva filla ja casada, amb qui manté la correspondència, es veu obligat a vendre's la seva estimada nau i acceptar la feina de capitanejar durant tres anys el Sofala, el vapor desgavellat del miserable Massy. Els anys de proeses marítimes i de la descoberta de noves rutes comercials donaran al vell llop de mar la fortalesa i la determinació per fer l'avorrida ruta comercial del Sofala, tot i les maquinacions de l'astut i roí maquí segon de bord, en Sterne. Tothom qui coneix al capità Whalley es queda sorprès de que un mariner tan honrat i amb tanta experiència hagi decidit vendre's el vaixell per treballar per algú com en Massy, el que ningú sap és que el vell mariner, empès per la necessitat, amaga un secret que pot posar en perill el Sofala i tota la seva tripulació.

Precisament avui explicava al blog Trotalibros que si algun gènere m'agrada, aquest és el que jo anomeno "de personatges", és a dir, quan la història es concentra en indagar en la insondable ànima dels seus personatges. Un cop més Joseph Conrad ha cosit una història de personatges magníficament construïts. I és que el fort d'aquesta novel·la no és la història en si, que narrada d'una altra manera podria ser perfectament una anècdota explicada en una taverna plena de mariners embriagats pel vi. Si bé la història manté en tot moment atent i enganxat al lector en gran part pel misteri i el suspens que suposa el secret del capità Whalley, el final és tan inesperat com lògic i deixa al lector dient "Ah carai, era això!". 

Però, com deia, el que realment aporta valor a aquesta història són els personatges. Si bé tots són brillants, cada un a la seva manera, evidentment cal destacar el protagonista, en Henry Whalley, un vell mariner nostàlgic dels temps passats, quan els contractes es signaven amb una encaixada de mans i l'ofici del mariner comportava una noblesa i una honestedat ja desapareguts. És trist ser testimoni de com el capità, en el seu crepuscle i després de tota una vida marcada per l'honestedat i l'honradesa es veu obligat, per ajudar a la seva filla, a mentir i a trair tot amb el que havia cregut fins aquell moment.

Conrad no es centra només amb el personatge del capità Whalley, sinó que perfila a la perfecció tots els altres que apareixen a la novel·la. Fins i tot a vegades potser peca de desviar-se massa de la història per descriure personatges amb poc pes argumental. 

En conclusió, és una bona novel·la en gran part pels seus personatges. Si busqueu una història trepidant, àgil i amb un final de vèrtic aquest no és el vostre llibre. En canvi, si sentiu la necessitat de conèixer quin és el secret d'aquest vell i reservat mariner gaudireu d'aquesta novel·la (o conte llarg).

"Estimar, Llum, el que és estimar, es fa en ocasions comptades.

S'estimen els llibres, s'estima la música, s'estima el bosc. A les persones sovint les volem només perquè ens estimin a nosaltres. Perquè ens diguin qui som. O tan sols perquè es facin memòria de qui vam ser. Estimem la idea de nosaltres mateixos. Estimem els records. Jo recordava haver estimat alguna cosa inconcreta, total, alguna cosa que ocupava tot el meu espai, i era l'espai mateix en el qual jo flotava. Havia estimat un univers -era així com ho recordava, vagament, un univers gasós, ple d'estels i de galàxies, de forats negres, de vies làcties- que a poc a poc, ara, aquí, amb tu, retornava."

Diu l'autora del llibre que us porto avui que l'espurna d'inspiració d'on va néixer la història li va sorgir quan, des de la seva casa a Terrades, va veure a un grup de canalla corrent cap al mar a banyar-se sota una forta tempesta d'estiu. M'imagino els crits de joia, les rialles, les pells brunes, joves, fortes i xopes, les veus despreocupades, indiferents al soroll de la pluja constant i als llampecs puntuals que il·luminarien el cel gris. Aquesta escena, que en pensar-la sento la mateixa enveja que va sentir l'Elisabet al presenciar-la, podria ser perfectament una metàfora del que és aquest llibre: un amor embogit, encegat pel seu propi encanteri, ple de desig, indiferent a la tempesta que l'envolta, a la immoralitat òbvia d'aquest romanç, al seu inevitable desenllaç. Una llum enmig de la foscor. Avui us parlo de Llum, d'Elisabet Riera.

La protagonista d'aquesta novel·la és una dona de 40 anys que torna després de molts anys a la casa familiar d'un poblet de l'Empordà amb la seva fidel gossa, la Nit. A Londres ha deixat tota una vida i a la seva parella, la Kate. La casa és fosca, plena de records, absències i fantasmes. La protagonista s'aïlla en ella mateixa, en la seva solitud, en la seva buidor, evitant als veïns, fins que coneix a la Llum, una nena tímida i distreta de 12 anys. La protagonista de seguida se sent atreta per ella i a poc a poc es van acostant fins que comencen una relació tan intensa i tortuosa com una tempesta d'estiu. L'amor embogit i el desig indefugible de la protagonista es combinen amb les ganes insaciables de créixer, d'aprendre i de ser desitjada de la Llum. Aquest llibre és la carta d'amor i de comiat que li escriu la protagonista.

Al llegir la sinopsi molts lectors arrufaran el nas per la immoralitat del fet que una dona madura senti desig carnal per una nena preadolescent i l'arrossegui en una relació que li arrabassarà la seva infància, la seva innocència i la corroeixi. A més, l'ombra de la Lolita de Vladímir Nabókov és llarga i a priori pot semblar una espècie de remake del clàssic contemporani amb l'única novetat que l'amor aquest cop és homosexual. Però des de les primeres pàgines el lector s'adonarà que aquesta novel·la no hi té res a veure. L'estil líric, sobri i poètic d'Elisabet Riera es diferencia del to obsessiu, ofuscat i pertorbat d'Humbert Humbert. La màgia de la literatura ens obliga a deixar d'un cantó la immoralitat de seduir a una nena tan jove per entrar de ple a l'amor apassionat de la narradora i a les seves pugnes interiors.

Al tractar-se d'una carta de comiat el llibre té una forta càrrega introspectiva i es centra molt amb els sentiments i els pensaments de la protagonista, deixant cites inoblidables sobre l'amor -el capítol 27 sencer és senzillament impressionant-, la seva recerca, la distància entre els amants, el desig i la pressa que tots hem tingut per créixer. Reflexions i pensaments que deixen amb la boca oberta. Elisabet Riera aconsegueix que el lector quedi sota el mateix encanteri que la protagonista, que s'enamori de la Llum, dels seus gestos, dels seus silencis, de les seves mirades, de les seves sandàlies vermelles, del seu cos verge, que oblidi la immoralitat i la il·legalitat de fer realitat aquest desig prohibit, encegat per aquest sentiment, i senti igualment la tristesa de la protagonista quan comprova les conseqüències d'aquest amor tant vital per una com corrosiu per l'altra, aquest amor tant immoral com lluminós que t'arrossega i et mareja. Quan vaig acabar el llibre, em vaig quedar amb un forat negre a l'estómac, una foscor com la del cel de la nit de Sant Joan quan els focs artificials deixen d'il·luminar-lo, un buit existencial que em va confirmar que acabava de llegir una gran novel·la.

Llum és una novel·la polèmica que recorda a Lolita fins que la comences a llegir, fins que entres en aquest amor tant sensible com intens, fins que comproves com s'allunya de la foscor de la novel·la de Nabókov. Llum és la història d'un amor prohibit, immoral i fatídic, però d'amor al cap i a la fi, deixant moments, reflexions i pensaments inoblidables. Una lectura molt recomanable per qui estigui disposat a deixar-se endur per aquest romanç, per aquest desig prohibit.

"En una plana bellíssima, per on saltironejava l’aigua, hi havia un grup de bèsties que volien elegir rei. Discutien amb vehemència, i al cap d’una bona estona, la majoria va arribar a l’acord que el lleó fos declarat monarca."

Pàgina 23.

Vaig decidir que aquesta preciosa edició publicada per l'editorial valenciana Sembla Llibres seria la meva excusa per entrar a l'univers de Ramon Llull, erigit per molts com el primer dels escriptors clàssics en llengua catalana. Només per això havia de llegir quelcom seu. Avui us porto Llibre de les bèsties, de Ramon Llull.

Aquest llibre és una fàbula, una sàtira, un tractat polític que pretén reflectir els vicis i l'ambició dels éssers humans de les corts de l'època en una série d'animals que un bon dia decideixen que, per organitzar-se millor, fóra bo triar un rei. Tots els candidats exposen les seves qualitats: l'astúcia, la intel·ligència, la noblesa, la humiltat, la força, la discreció. Finalment el lleó acaba sent elegit. A partir d'aquest moment es desperten les ambicions, les intrigues, les confabulacions, els rencors i els interessos egoistes entre la resta dels animals pel poder. D'entre els animals cal destacar l'astúcia de la guineu, que sempre està confabulant per aconseguir poder.

És important saber que Llibre de les bèsties no és un llibre independent, sinó que és part del Llibre de les meravelles, de Ramon Llull, però si és el més conegut i llegit a dia d'avui, i si s'edita de manera independent, és en gran part perquè avui és bastant vigent, malauradament l'ambició desmesurada pel poder forma part de la naturalesa humana. Així doncs el llibre comença realment amb en Fèlix, el protagonista del Llibre de les meravelles, que es troba recorrent una vall quan sent a parlar d'uns animals que estan decidint qui ha de ser el seu rei, i decideix anar a veure-ho amb els seus propis ulls. Quan es comença a narrar la discussió entre els animals en Fèlix es desdibuixa, desapareix.

En aquest món al revés, que pretén ensenyar com ser un bon governant, els animals utilitzen fàbules protagonitzades per éssers humans per il·lustrar les seves teories, alçant-se elles com les civilitzades, prudents, superiors i sàbies davant l'estupidesa i l'ambició de les persones. Totes les fàbules acaben amb una conclusió. No obstant, potser és pel pas del temps, per la feixuga càrrega teològica del relat o simplement perquè un servidor és massa curt de mires, però a moltes conclusions -la majoria, de fet- no els hi veia ni el sentit, ni relació amb la fàbula precedent. Això m'ha agrat la lectura.

La història és simple i la majoria de les pàgines són ocupades per les fàbules relatades pels animals, que són bastant plans i no evolucionen en cap moment. Això sí, m'ha encantat l'edició, des de la portada fins a les magnífiques il·lustracions d'Aitana Carrasco, passant per l'excel·lent modernització del vocabulari i el llenguatge antic original de Ramon Llull, adaptació que ha realitzat Roc Casagran.

En conclusió, Ramon Llull sempre m'ha admirat per la vida tan plena que va tenir, tenint en compte les dificultats de l'època i que va haver d'abandonar la seva familia. No obstant, no puc recomanar aquesta lectura. Entenc l'objectiu de reflectir en aquesta disputa entre bèsties la naturalesa de la bèstia més ferotge de totes, que és l'ésser humà. No obstant, la càrrega religiosa del relat i el fet que no entengués ni relacionés moltes de les conclusions a les que s'arriben capítol rere capítol fan que no sigui precisament una lectura que hagi disfrutat. Tot i això és un llibre molt curt que es llegeix molt ràpid, i l'edició de Sembra Llibres és molt cuidada.

"La senyora Dalloway va dir que ella mateixa compraria les flors.

Que la Lucy ja tenia prou feina. S'havien de treure els portes de les frontisses; havien de venir els homes de Rumpelmayer. I, a més a més, va pensar la Clarissa Dalloway, quin matí -com acabat de fer per als nens a la platja".

A vegades n'estic tan segur que un llibre m'agradarà, que marcarà un abans i un després al concepte que tinc de la literatura, que vaig endarrerint la seva lectura, temerós de que no sigui el moment idoni per endinsar-me en aquesta història i no poder-la exprimir al màxim, posant per davant lectures que sé menys exigents, més fàcils de digerir. Però no sé què em passa últimament que m'estic tirant de cap a moltes piscines que fins ara m'havia vedat a mi mateix. Vaig començar amb la lectura del Don Quixot de Miguel de Cervantes, que des de principis d'any he anat llegint un capítol per dia. I quin fart de riure pels estirabots del protagonista, i la meva parella que em mira estranyada quan li dic que és Don Quixot que em fa riure tant! Després va ser El ruido y la furia de William Faulkner, que va resultar una lectura molt complicada que em va deixar alhora la sensació que no havia sabut rebre tot el que em donava i la d'estar davant d'una obra que no oblidaria mai. Però si un llibre m'ha deixat literalment sense paraules ha sigut Combray de Marcel Proust, el primer volum de A la recerca del temps perdut. I tot això només amb dos mesos! Embriagat per la fascinació que sentia per aquestes obres magistrals que inesperadament i contra tot pronòstic s'obrien a mi, em convidaven a passar als seus mons, a volar entre les constel·lacions de nous llocs, personatges, reflexions i emocions, vaig decidir llegir per primera vegada a una escriptora britànica que, ja n'era conscient, m'encantaria. Avui us parlo de La senyora Dalloway, de Virginia Woolf.

El primer tret que crida l'atenció d'aquesta novel·la és que tot es desenvolupa al llarg d'una sola jornada, concretament tota la història succeeix al llarg d'un dia de juny de 1923 a la Londres que es llepa les ferides de la recentment guanyada Primera Guerra Mundial. Coneixem de bon matí a la Clarissa Dalloway -que dona títol al llibre- quan comença a fer els preparatius per una festa que ha organitzat a casa seva per la nit. La Clarissa és una encantadora, efusiva i romàntica dona de classe alta, casada amb en Richard Dalloway -un home bo, simple, immers en la seva tasca com a membre conservador del parlament- i mare d'una filla adolescent, l'Elizabeth. Els tres formen una família respectada a la societat londinenca del moment, una família que ha assolit l'èxit. Però, inevitablement i contra tot pronòstic, a vegades la Clarissa sent que la vida se li ha escapat d'entre les mans, que ha pres totes les decisions de la seva vida pensant en el que s'esperava d'ella, en satisfer als demés. I el retorn d'en Peter Walsh, a qui la Clarissa va rebutjar per casar-se amb en Richard, no fa més que enfortir aquest pensament. El distret, gelós i faldiller Peter, que ha tornat de l'Índia fugint d'un desengany amorós que es suma a molts d'altres, perquè l'apassionat Peter mai ha deixat d'estimar a la Clarissa, la busca en altres dones, l'odia i l'adora alhora, sofreix per l'amor no correspost, no suporta que s'hagi convertit en una dama britànica de classe alta convencional "que fa festes", però no deixa de ser ella. El retorn d'en Peter fa que la Clarissa es replantegi la seva vida, la porta a pensar que potser s'ha convertit amb el pas dels anys en el que abans havia criticat i hauria volgut evitar a qualsevol preu, i recorda els seus anys de joventut, amb en Peter i la Sally Seton, la seva millor amiga aquells anys i amb qui va compartir la primera experiència amorosa, un amor pur i sincer. La Clarissa recorda amb nostàlgia els moments més feliços del passat, abans que en Richard aparegués a la seva vida, abans de ser la senyora Dalloway, abans de fer festes a casa seva per les figures més eminents d'Anglaterra, i secretament es pregunta què decidiria fer si pogués fugir de la seva vida aparentment perfecta per recuperar aquell paradís perdut.

Però al llarg d'aquest dia de juny de 1923 a l'atrafegada Londres, i sempre acompanyats per les campanes del Big Ben -que ens recorda l'ineludible pas dels minuts, de les hores, dels dies, dels mesos, dels anys, de la vida-, també coneixem a altres personatges que s'allunyen de la claror de la vida acomodada de la Clarissa. En Septimus Warren Smith ha servit a la Gran Guerra i ha tornat a casa amb greus traumes que deriven en una psicosi maníac-depressiva, barreja realitat i bogeria. Quan va morir el seu amic Evans en el camp de batalla en Septimus es va sorprendre per no sentir res, cap emoció, i des d'aquell dia està convençut que ha perdut la capacitat de sentir res per ningú, ni tan sols per la seva preocupada dona, la Lucrezia, que esperava poder tenir una vida normal i feliç després de la guerra, desitjava tenir fills. Però en Septimus s'aïlla, es tanca en ell mateix, s'enfonsa en la foscor de la seva ànima i comença a tenir idees suïcides, com la mateixa Virginia Woolf, que sofria un trastorn bipolar que la va portar als seus cinquanta-vuit anys a posar-se l'abric, omplir-se les butxaques amb pedres i llançar-se al riu Ouse. Tot i aquesta malaltia la Lucrezia el segueix estimant, el cuida, no deixa de buscar a metges que prenen mesures amb la intenció de treure'l d'aquest estat però no fan més que agreujar la seva situació. Un altre personatge que em va cridar molt l'atenció és la senyoreta Kilman, la ignorada, mesquina i incompresa professora d'Història de l'Elizabeth que intenta impetuosament salvar-la de la vida superficial que l'espera.

Acompanyem a tots aquests personatges des que la Clarissa surt de casa pel matí a buscar les flors  fins que els últims convidats es retiren de la seva festa. I el que hi passa al llarg d'aquesta jornada i a través d'aquests magnífics i inoblidables personatges és la vida, simplement la vida, amb les seves llums i les seves ombres, amb les seves oportunitats perdudes, els seus anhels, els seus canvis i l'indefugible pas del temps. La senyora Dalloway és una novel·la per llegir sense pressa, centrada sobretot en el món introspectiu dels personatges -realment al llarg d'aquest dia de juny de 1923 no hi passa res d'especial a Londres- plena de digressions, veritats a mitges, records i canvis de perspectiva narrativa. És un llibre que exigeix un esforç important al lector. La prosa de la Virginia Woolf és una meravellosa i caòtica simfonia de pensaments, veus,  emocions, incisos i evocacions. No hi falta ni hi sobra cap paraula, no hi ha cap moment que baixi el ritme, la intensitat i l'excel·lència de la narració. Segur que, en part, el mèrit és de la increïble traducció de la Dolors Udina, que aconsegueix el que sembla impossible: que la traducció d'una novel·la tan complexa com aquesta no es noti. Al no perdre l'harmonia de les paraules i la narració realment sembla que la Virginia Woolf hagués escrit La senyora Dalloway en català.

És aquesta una novel·la per enamorar-se de la capital britànica. Es podria dir que les avingudes, les places, els parcs i els edificis més emblemàtics de Londres són més un altre personatge que un escenari. També hi trobem una crítica social important a les desigualtats que van quedar intactes després de la Primera Guerra Mundial, la religió, l'esnobisme d'alguns aristòcrates i la soledat i la incomprensió dels excombatents, tan per part de la societat anglesa com per part dels metges i psiquiatres.

En conclusió, La senyora Dalloway m'ha enamorat. És un llibre per llegir i rellegir, per no deixar mai d'intentar entendre tots els seus matisos i els seus inoblidables personatges. Una novel·la que exigeix esforç per part del lector, esforç que es veu recompensat amb la petjada indeleble que deixa la seva lectura. Em podria passar hores i hores parlant d'ella. Això sí, si el que busqueu és acció i pur entreteniment en una lectura senzilla i amena, sens dubte aquest no és el vostre llibre.

"Cap organisme viu pot conservar el seny gaire temps en condicions de plena realitat; fins i tot sembla que les aloses i les cigales, segons diuen, també somien. Hill House, insana, es retallava solitària contra els turons, servant obscuritat dins seu; feia vuitanta anys que hi era i podia aguantar-ne vuitanta més. A l’interior, els murs seguien drets, els maons perfectament arrenglerats, els terres eren sòlids i les portes estaven prudentment tancades; el silenci s’estenia incansable contra la fusta i la pedra de Hill House, i el que fos que s’hi passejava, s’hi passejava sol."

"I tot d’una ha aparegut el record. Aquest gust era el del trosset de magdalena que, el diumenge al matí a Combray (perquè aquell dia no sortia abans de l’hora d’anar a missa), quan pujava a dir-li bon dia a la seva habitació, m’oferia la meva tieta Léonie després d’haver-lo sucat en la seva infusió de te o de til·la. La vista de la petita magdalena no m’havia recordat res abans de tastar-la; potser perquè, com que després les he vist tot sovint en els prestatges de les pastisseries, la seva imatge havia abandonat aquells dies de Combray i s’havia vinculat a altres de més recents; potser perquè d’aquests records abandonats durant tant de temps fora de la memòria no en sobrevivia res, tot s’havia disgregat; les formes —inclosa la de la petita petxina de pastisseria, tan generosament sensual sota el seu prisat sever i devot— s’havien abolit o, adormides, havien perdut la força d’expansió que els hauria permès atènyer la consciència. Però quan no subsisteix res d’un passat antic, després de la mort dels éssers, després de la destrucció de les coses, només l’olor i el gust, més fràgils però més vivaços, més immaterials, més persistents, més fidels, romanen encara durant molt de temps, com ànimes, recordant, esperant, expectants, sobre les ruïnes de tota la resta, suportant sense vinclar-se, sobre la seva goteta quasi impalpable, l’edifici immens del record. I un cop vaig haver reconegut el gust del tros de magdalena sucat en la til·la que em donava la meva tieta (tot i que encara no sabia i vaig haver de deixar per a més tard el descobriment del motiu pel qual aquest record em feia tan feliç), de seguida la vella casa grisa que donava al carrer, on hi havia la seva cambra, va venir com un decorat de teatre a aplicar-se al petit pavelló que donava al jardí, que havien construït per als meus pares a la part del darrere (aquell llenç escapçat, l’únic que fins ara havia tornat a veure); i amb la casa, la vila, des del matí fins al vespre i en qualsevol temps, la plaça on m’enviaven abans de dinar, els carrers on anava a comprar, els camins que agafava si feia bo. I, com en aquell joc on els japonesos es diverteixen remullant en un bol de porcellana ple d’aigua trossets de paper fins aleshores indistingibles que, un cop se submergeixen, s’estiren, es perfilen, s’acoloreixen, es diferencien, esdevenen flors, cases, personatges consistents i reconeixibles, de la mateixa manera ara totes les flors del nostre jardí i les del parc del senyor Swann, i les nimfees del Vivonne, i la bona gent del poble i les seves casetes i l’església i tot Combray i els seus voltants, tot allò que està prenent forma i solidesa, ha sortit, vila i jardins, de la meva tassa de te."

Sempre m’ha agradat mirar cap enrere, al meu passat. Quan torno al pati de l’escola on vaig fer primària, o trobo un dibuix que vaig fer quan era petit, o veig una joguina que em va fer somiar amb guerres remotes, ciutats llegendàries i herois immortals, o passo per aquell racó de la llibreria de sempre on hi havia els llibres de La Penya dels Tigres, que devorava fervorosament, em sento com un turista visitant les diferents sales i valuosos objectes d’un museu. Amb la mateixa solemnitat que devia sentir l’arqueòleg Howard Carter quan va entrar a la tomba de Tutankamon recorro el pis on vaig créixer després d’anys de no haver-hi estat, intentant reviure dins meu la tonalitat, la olor i les sensacions que vaig viure i sentir al paradís perdut de la infantesa. Aquest moment íntim de redescobriment d’un escenari o un objecte o fins i tot d’una persona que ha sigut rellevant a la meva vida, a la meva història, és un moment excepcional que es pot desplegar de qualsevol cosa, d’una olor, d’un gust, d’una veu que sento entre la turba del metro, d’una mirada o d’una emoció. Creia ser l’únic que experimentava, al menys amb aquesta intensitat, la fascinació pel meu propi passat, que mai m’avorreix i que, lluny de mantenir-se inalterable, canvia constantment; experiències bones queden moltes vegades entelades per prejudicis i esquemes que arriben amb la vida adulta, mentre que experiències dolentes es converteixen en records tendres i suaus com la seda per la boira del temps. No sé si molta gent haurà sentit aquesta fascinació, si és una cosa que compartim tots els humans o som més aviat pocs els que tenim aquesta debilitat per aquest alè d’immortalitat íntima que emana dels records més difusos, però ara sé que al menys una persona també la sentia: Marcel Proust.

Alguns llibres em fan por. Solen ser llibres clàssics de moltes pàgines, obres mestres “que s’han de llegir” segons alguns, i “el vaig haver d’abandonar perquè no entenia res de res” segons altres. Són d’aquests llibres que veus a la llibreria, t’hi acostes i penses “encara no estic preparat”. Parlo de llibres com Ulises de James Joyce o Rayuela de Julio Cortázar. Llibres que tens ganes de llegir però sempre acabes per endarrerir la seva lectura, intimidat per la seva contundència, per la seva difuminada sinopsi, per la seva aureola de lectura infinita, per la seva presumible complexitat insondable. Un d’aquestes llibres que em feien por era A la recerca del temps perdut, de Marcel Proust. Escrita entre 1908 i 1922, amb més de tres mil pàgines i dividida en set parts -de les quals, les últimes tres són pòstumes-, és considerada una de les obres més importants de la literatura francesa.

Marcel Proust va néixer en el si d’una família burgesa i culta. El seu estricte pare era un metge de renom internacional i la seva mare era una jueva molt culta. Proust sempre va estar molt protegit per la fràgil i sensible salut que va arrastrar tota la vida, sovint notòria pels seus imprevisibles atacs d’asma. No va ser fins que va néixer el seu germà, en Robert, que va satisfer les expectatives del pare, descarregant d’en Marcel la pressió paterna de tornar-se en el que no era ni podia ser, que va decidir no treballar i viure de la fortuna de la seva família per entregar-se completament a l’escriptura. Els inicis, però, van ser durs: no va publicar gairebé res del que va escriure en aquella època, i el que va aconseguir publicar no va rebre cap atenció per part de la societat francesa. Al 1907 comença a escriure les seves memòries amb Pel cantó de Swann, la primera part de A la recerca del temps perdut. André Gide, Premi Nobel de Literatura, va rebutjar el manuscrit amb una sola ullada titllant-la d’esnob. Ara, Edicions de Viena ha pres la valenta decisió de dividir aquesta immensa obra en dotze volums, en comptes dels set originals, per acostar la obra als lectors. Per tant, el llibre que us porto avui inclou només la primera meitat de Pel cantó de Swann. Avui us parlo de la meva entrada al temps perdut, del meu primer mos a la magdalena dels records, avui us parlo de Combray, d’en Marcel Proust.

I ara, després de llegir aquesta primera part, després de subratllar mil frases que m’han deixat bocabadat i fer mil notes als marges d’aquesta obra immortal, després de quedar embruixat per la màgia dels records que se succeeixen al llarg d’aquestes memòries, després d’esperar amb impaciència el petó de bona nit de la mare, després de quedar irremeiable i feliçment condemnat a llegir els dotze volums que conformen aquest viatge interior inoblidable, després de tot això entenc a la perfecció que cap article, cap ressenya, cap persona pogués donar-me una sinopsi determinada, específica i clara del contingut d’aquest llibre. I és que és completament impossible donar una sinopsi comercial o atractiva per qualsevol lector que no estigui embruixat per la prosa d’en Proust.

“Durant molt de temps me’n vaig anar a dormir d’hora. De vegades, tot just apagada l’espelma, els ulls se’m tancaven tant de pressa que no tenia temps de dir-me: “m’estic adormint”.” Així comença Combray, així comença la recerca interior del temps perdut, a través d’aquestes nits d’insomni comencem a volar a través del llenguatge tan precís com evocador de Proust a través dels seus records suaus de la infantesa. No hi ha una història en sí, no hi ha una cronologia concreta, el lector s’entrega a una llibertat literària a través de la qual els records van venint i s’enllacen d’una manera natural. Combray cobreix la infantesa de Proust, i a través dels seus records ens transmet l’amor intens per la seva mare, la severitat del seu pare, l’entorn familiar dominat per les dones, els primers sentiments de odi o culpa i el paisatge provincià del fictici Combray.

Proust s’allunya del realisme i ens abstreu en el subjectivisme del record. Josep Pla va definir-ho a la perfecció en un dels seus articles quan qualifica a Proust d’“autor sense precedents, d’una riquesa de visió i d’expressió inhabitual, d’una exactitud literalment aclaparadora, d’una força de captació de la riquesa de la naturalesa humana aguditzada per un cultiu de l’esperit i una lucidesa d’intuïció popular literalment extraordinària”.

En aquest primer volum, curt tenint en compte els que el segueixen, té lloc el famós moment de la magdalena de Proust, que a tants altres llibres, presentacions i conferències havia sentit dir, i realment pocs moments amb aquest voltatge i intensitat he viscut en literatura. La prosa de Marcel Proust és suau i natural, però a la vegada té una complexitat i una profunditat senzillament impressionants. Cada frase, cada expressió, cada paraula amaga la clau de mil portes. És aquest un llibre per llegir i re-llegir, ja que és impossible copsar tot el sentit de les seves llarguíssimes frases subordinades, metàfores, digressions i incisos. Proust evoca records que es podrien qualificar d’ordinaris, l’únic extraordinari d’aquesta narració és la perspectiva subjectiva del mateix Marcel Proust, punt de vista que ho impregna tot i fa que, per posar un exemple, un petó de bona nit no sigui només un petó de bona nit.

Edicions de Viena no només ha tingut la valentia de dividir en dotze volums aquest extens viatge que és A la recerca del temps perdut (mentre que Columna, que va ser la primera en editar-lo, va decidir reduir el número de volums, creant uns llibres gegants que intimidaven al lector més valents), sinó que també ens brinda la magnífica traducció de Josep Maria Pinto que amb un català actual i natural m’ha fet tenir la sensació que llegia Combray en el seu idioma original.

En conclusió, l’univers proustià m’ha enamorat. Hi vaig entrar amb por però n’he sortit sense paraules. Tinc la sensació que aquesta ressenya no ha transmès ni la meitat del que he sentit amb els records i la sensibilitat que evoca la narració. Tinc tot el llibre subratllat de dalt a baix. Sens dubte, no és aquest un llibre per tot tipus de lector; les descripcions ocupen tota la narració, no hi ha acció i pot avorrir a qui busqui una història pròpiament i pot asfixiar a qui, a més, busqui una història àgil i senzilla. Però pel lector pacient aquesta serà una lectura inoblidable. A la recerca del temps perdut és una obra per llegir a poc a poc, per reflexionar i, sobretot, per perdre’s en un oceà de records, amb magdalena o sense.

"Em dic Mary Katherine Blackwood. Tinc divuit anys i visc amb la meva germana Constance. Sovint he pensat que hauria pogut néixer home llop perquè tinc els dits del mig de les mans igual de llargs però m'he hagut de conformar amb el que em va tocar. No m'agrada rentar-me, ni els gossos ni el soroll. M'agrada la meva germana Constance, en Richard Plantagenet i l'amanita fal·loide, el bolet mortal. La resta de familiars meus són morts."

Faig una volta pels carrers empedrats d'un poble que podria ser perfectament Rupit. Sense adonar-me'n em vaig allunyant pels camins que envolten la població, recorrent rierols i boscos de bellesa ofensiva. Distingeixo la porta oberta de ferro rovellat d'una finca. Hi ha una roca negra a un costat. Un vent inusualment fred sembla empènyer-me per l'esquena cap a la porta. Hi entro i em perdo per un bosc meravellós i creuo reriols cristal·lins encara més bells que els que he vist abans. Finalment distingeixo entre la floresta el castell. M'hi apropo lentament, la porta està ajustada, quan l'obro grinyola. La foscor de l'interior del castell se'm menja, però puc veure la blancor del vestit arrugat de la Merricat, i el lleu reflex dels seus ulls grans, fixats en la meva persona. Sento la seva veu tant aguda i suau com afilada i contundent. Sento la seva veu que, tot i educada, deixa entreveure la impaciència que intenta amagar. Sento la seva veu, que diu "He decidit demanar-te si us plau que te'n vagis". I rere meu, des de l'arbreda que ara em sembla tan remota com un planeta extraviat en l'immensitat fosca i desesperençadora de l'Espai, sento veus infantils que criden: "Merricat, va dir la Connie, ¿una tassa de te voldràs? Oh, no, va dir la Merricat, que m'enverinaràs". La Merricat ignora aquest cant infantil, manté la mirada fixa en mi, espera una resposta. Els crits infantils segueixen cantant rere meu: "Merricat, va dir la Connie, ¿vols anar a dormir?". Sento la veu de la Merricat, que comença a vibrar d'ansietat: "Si us plau, ¿te n'aniràs?". Les veus infantils, rere meu: "Enterrada al cementiri per sempre, sí!". Em desperto xop de suor a les tres de la matinada. Tinc el llibre que m'acabo de llegir a la tauleta de nit. Llegeixo un conte de Nadal de Dickens i torno a dormir, aquest cop plàcidament.

He llegit Stephen King, a Bram Stoker i Mary Shelley. No hi ha literatura que a la vegada m'atregui més i em decebi més que la de por. Tot i que tots aquests han escrits grans llibres (un d'ells de fet és un dels millors llibres que he llegit el 2016), igual de cert és el fet que no em van fer gens ni mica de por (exceptuant potser el de Stephen King). És molt complicat fer por a través de la paraula escrita. Les pel·lícules, en aquest sentit, ho tenen molt més fàcil. Però aquest any he descobert una autora que ho aconsegueix amb poc. I quan dic amb poc vull dir que a les seves històries no hi apareixen ni fantasmes, ni zombis, ni sang, ni fetge, ni activitats paranormals, ni ensurts, ni monstres, ni res d'això. Per fer passar por -almenys a un servidor-, no és necessari cap d'aquestes coses, només és necessari un narrador esgarrifós, i ho demostra Shirley Jackson amb les seves històries, traduïdes al català per l'Altra Editorial. Avui us porto un dels seus relats més coneguts, Sempre hem viscut al Castell, de Shirley Jackson. I només el seu nom ja em posa els pèls de punta...

Coneixem a Mary Katherine (Merricat) Blackwood, una noia de divuit anys que viu amb la seva germana gran, la Constance, al castell familiar. Elles, juntament amb el seu oncle Julian, a qui cuiden, són els únics supervivents d'un enverinament que, sis anys enrere, va matar a tota la família. Viuen completament aïllats al castell, mantenen el contacte mínim amb la gent del poble, que, per la seva part, els odia i vol que se'n vagin. Les dues germanes viuen una rutina molt marcada i ordenada, rutina que es veu interrompuda quan el cosí Charles arriba al castell.

Sens dubte el millor d'aquest llibre està en la seva narradora; la Merricat. Si expliqués aquesta mateixa història un narrador omniscient, perdria tota la màgia. Però com que la Merricat ho narra tot des del seu punt de vista desequilibrat tota la història queda impregnada per les seves manies, les seves obsessions i la seva imaginació deliciosament tenebrosa. La seva veu tenyeix tota la història, fent que tot el que és normal sembli estrany i tot el que és estrany sembli normal, fent que tot el que és correcte sembli incorrecte i odiós, i tot l'incorrecte sembli encertat. No hi ha rastre de penediment ni de cap tipus de valoració ètica, el lector passa a pensar i a sentir com la Merricat. I aquest viatge és realment esfaraïdor.

A part de la Merricat, els personatges principals es redueixen a tres. La seva germana Constance és la que exerceix de mare d'aquesta estranya família i, a la vegada, la principal sospitosa (tot i que absolta per falta de proves) de l'enverinament de la família Blackwood. Després tenim a l'oncle Julian, que va quedar invàlid des de l'accident, té oblits constants però s'entrega en cos i ànima a organitzar els seus records per escriure un llibre sobre l'enverinament. I, per últim, tenim al cosí Charles, el desconegut que altera l'ordre de la casa, l'estranger la presència de qui la Merricat no pot suportar.

Shirley Jackson, que va patir agorafòbia i neurosi, sap transmetre a la perfecció el tema de l'aïllament extrem, tal com va fer a La maledicció de Hill House -del qual us en parlaré ben aviat-. La Constance té un sol propòsit; que tot segueixi exactament igual, que ella i la Constance segueixin juntes per sempre al castell i el més allunyades possible de tot el que hi ha fora del castell. I quan el lector acaba de llegir aquest llibre no sap què creure i què no, què ha passat realment i què és fruit de la imaginació de la Merricat, si realment la gent del poble les odia o no, qui fa què i què fa qui. Aquesta ambigüitat és la cirereta ensucrada d'aquest magnífic relat.

En conclusió, Sempre hem viscut al castell és un relat excepcional que posa els pèls de punta al lector. És de por, però no hi trobareu els elements que hi solen haver a les típiques novel·les de terror, només el punt de vista d'una noia neuròtica i cruel, però això a un servidor li ha fet més por que mil monstres amb tres ulls i fantasmes extorsionadors i assassins. El primer llibre que m'ha provocat un malson, amb això ho dic tot.

Si no sabeu quin llibre regalar-li per Reis a un lector que li encanten els llibres de por o, simplement, els bons llibres, aquesta és una molt bona opció.