"Estimar, Llum, el que és estimar, es fa en ocasions comptades.

S'estimen els llibres, s'estima la música, s'estima el bosc. A les persones sovint les volem només perquè ens estimin a nosaltres. Perquè ens diguin qui som. O tan sols perquè es facin memòria de qui vam ser. Estimem la idea de nosaltres mateixos. Estimem els records. Jo recordava haver estimat alguna cosa inconcreta, total, alguna cosa que ocupava tot el meu espai, i era l'espai mateix en el qual jo flotava. Havia estimat un univers -era així com ho recordava, vagament, un univers gasós, ple d'estels i de galàxies, de forats negres, de vies làcties- que a poc a poc, ara, aquí, amb tu, retornava."

Diu l'autora del llibre que us porto avui que l'espurna d'inspiració d'on va néixer la història li va sorgir quan, des de la seva casa a Terrades, va veure a un grup de canalla corrent cap al mar a banyar-se sota una forta tempesta d'estiu. M'imagino els crits de joia, les rialles, les pells brunes, joves, fortes i xopes, les veus despreocupades, indiferents al soroll de la pluja constant i als llampecs puntuals que il·luminarien el cel gris. Aquesta escena, que en pensar-la sento la mateixa enveja que va sentir l'Elisabet al presenciar-la, podria ser perfectament una metàfora del que és aquest llibre: un amor embogit, encegat pel seu propi encanteri, ple de desig, indiferent a la tempesta que l'envolta, a la immoralitat òbvia d'aquest romanç, al seu inevitable desenllaç. Una llum enmig de la foscor. Avui us parlo de Llum, d'Elisabet Riera.

La protagonista d'aquesta novel·la és una dona de 40 anys que torna després de molts anys a la casa familiar d'un poblet de l'Empordà amb la seva fidel gossa, la Nit. A Londres ha deixat tota una vida i a la seva parella, la Kate. La casa és fosca, plena de records, absències i fantasmes. La protagonista s'aïlla en ella mateixa, en la seva solitud, en la seva buidor, evitant als veïns, fins que coneix a la Llum, una nena tímida i distreta de 12 anys. La protagonista de seguida se sent atreta per ella i a poc a poc es van acostant fins que comencen una relació tan intensa i tortuosa com una tempesta d'estiu. L'amor embogit i el desig indefugible de la protagonista es combinen amb les ganes insaciables de créixer, d'aprendre i de ser desitjada de la Llum. Aquest llibre és la carta d'amor i de comiat que li escriu la protagonista.

Al llegir la sinopsi molts lectors arrufaran el nas per la immoralitat del fet que una dona madura senti desig carnal per una nena preadolescent i l'arrossegui en una relació que li arrabassarà la seva infància, la seva innocència i la corroeixi. A més, l'ombra de la Lolita de Vladímir Nabókov és llarga i a priori pot semblar una espècie de remake del clàssic contemporani amb l'única novetat que l'amor aquest cop és homosexual. Però des de les primeres pàgines el lector s'adonarà que aquesta novel·la no hi té res a veure. L'estil líric, sobri i poètic d'Elisabet Riera es diferencia del to obsessiu, ofuscat i pertorbat d'Humbert Humbert. La màgia de la literatura ens obliga a deixar d'un cantó la immoralitat de seduir a una nena tan jove per entrar de ple a l'amor apassionat de la narradora i a les seves pugnes interiors.

Al tractar-se d'una carta de comiat el llibre té una forta càrrega introspectiva i es centra molt amb els sentiments i els pensaments de la protagonista, deixant cites inoblidables sobre l'amor -el capítol 27 sencer és senzillament impressionant-, la seva recerca, la distància entre els amants, el desig i la pressa que tots hem tingut per créixer. Reflexions i pensaments que deixen amb la boca oberta. Elisabet Riera aconsegueix que el lector quedi sota el mateix encanteri que la protagonista, que s'enamori de la Llum, dels seus gestos, dels seus silencis, de les seves mirades, de les seves sandàlies vermelles, del seu cos verge, que oblidi la immoralitat i la il·legalitat de fer realitat aquest desig prohibit, encegat per aquest sentiment, i senti igualment la tristesa de la protagonista quan comprova les conseqüències d'aquest amor tant vital per una com corrosiu per l'altra, aquest amor tant immoral com lluminós que t'arrossega i et mareja. Quan vaig acabar el llibre, em vaig quedar amb un forat negre a l'estómac, una foscor com la del cel de la nit de Sant Joan quan els focs artificials deixen d'il·luminar-lo, un buit existencial que em va confirmar que acabava de llegir una gran novel·la.

Llum és una novel·la polèmica que recorda a Lolita fins que la comences a llegir, fins que entres en aquest amor tant sensible com intens, fins que comproves com s'allunya de la foscor de la novel·la de Nabókov. Llum és la història d'un amor prohibit, immoral i fatídic, però d'amor al cap i a la fi, deixant moments, reflexions i pensaments inoblidables. Una lectura molt recomanable per qui estigui disposat a deixar-se endur per aquest romanç, per aquest desig prohibit.