"El meu germà és un home atrapat en el gel. Ens veu a través del glaç, ell: hi és i no hi és. O més exactament, dins seu hi ha una fissura on a vegades es posa glaç. És present durant algunes èpoques en què els seus contorns es veuen més definits, de vegades s'hi submergeix un temps. La seva percepció pot estar a deu mil metres d'altura (li agrada observar el pas dels avions) i, en els períodes que el glaç és més gruixut, uns deu mil metres cap endins."

"Estimar, Llum, el que és estimar, es fa en ocasions comptades.

S'estimen els llibres, s'estima la música, s'estima el bosc. A les persones sovint les volem només perquè ens estimin a nosaltres. Perquè ens diguin qui som. O tan sols perquè es facin memòria de qui vam ser. Estimem la idea de nosaltres mateixos. Estimem els records. Jo recordava haver estimat alguna cosa inconcreta, total, alguna cosa que ocupava tot el meu espai, i era l'espai mateix en el qual jo flotava. Havia estimat un univers -era així com ho recordava, vagament, un univers gasós, ple d'estels i de galàxies, de forats negres, de vies làcties- que a poc a poc, ara, aquí, amb tu, retornava."

Diu l'autora del llibre que us porto avui que l'espurna d'inspiració d'on va néixer la història li va sorgir quan, des de la seva casa a Terrades, va veure a un grup de canalla corrent cap al mar a banyar-se sota una forta tempesta d'estiu. M'imagino els crits de joia, les rialles, les pells brunes, joves, fortes i xopes, les veus despreocupades, indiferents al soroll de la pluja constant i als llampecs puntuals que il·luminarien el cel gris. Aquesta escena, que en pensar-la sento la mateixa enveja que va sentir l'Elisabet al presenciar-la, podria ser perfectament una metàfora del que és aquest llibre: un amor embogit, encegat pel seu propi encanteri, ple de desig, indiferent a la tempesta que l'envolta, a la immoralitat òbvia d'aquest romanç, al seu inevitable desenllaç. Una llum enmig de la foscor. Avui us parlo de Llum, d'Elisabet Riera.

La protagonista d'aquesta novel·la és una dona de 40 anys que torna després de molts anys a la casa familiar d'un poblet de l'Empordà amb la seva fidel gossa, la Nit. A Londres ha deixat tota una vida i a la seva parella, la Kate. La casa és fosca, plena de records, absències i fantasmes. La protagonista s'aïlla en ella mateixa, en la seva solitud, en la seva buidor, evitant als veïns, fins que coneix a la Llum, una nena tímida i distreta de 12 anys. La protagonista de seguida se sent atreta per ella i a poc a poc es van acostant fins que comencen una relació tan intensa i tortuosa com una tempesta d'estiu. L'amor embogit i el desig indefugible de la protagonista es combinen amb les ganes insaciables de créixer, d'aprendre i de ser desitjada de la Llum. Aquest llibre és la carta d'amor i de comiat que li escriu la protagonista.

Al llegir la sinopsi molts lectors arrufaran el nas per la immoralitat del fet que una dona madura senti desig carnal per una nena preadolescent i l'arrossegui en una relació que li arrabassarà la seva infància, la seva innocència i la corroeixi. A més, l'ombra de la Lolita de Vladímir Nabókov és llarga i a priori pot semblar una espècie de remake del clàssic contemporani amb l'única novetat que l'amor aquest cop és homosexual. Però des de les primeres pàgines el lector s'adonarà que aquesta novel·la no hi té res a veure. L'estil líric, sobri i poètic d'Elisabet Riera es diferencia del to obsessiu, ofuscat i pertorbat d'Humbert Humbert. La màgia de la literatura ens obliga a deixar d'un cantó la immoralitat de seduir a una nena tan jove per entrar de ple a l'amor apassionat de la narradora i a les seves pugnes interiors.

Al tractar-se d'una carta de comiat el llibre té una forta càrrega introspectiva i es centra molt amb els sentiments i els pensaments de la protagonista, deixant cites inoblidables sobre l'amor -el capítol 27 sencer és senzillament impressionant-, la seva recerca, la distància entre els amants, el desig i la pressa que tots hem tingut per créixer. Reflexions i pensaments que deixen amb la boca oberta. Elisabet Riera aconsegueix que el lector quedi sota el mateix encanteri que la protagonista, que s'enamori de la Llum, dels seus gestos, dels seus silencis, de les seves mirades, de les seves sandàlies vermelles, del seu cos verge, que oblidi la immoralitat i la il·legalitat de fer realitat aquest desig prohibit, encegat per aquest sentiment, i senti igualment la tristesa de la protagonista quan comprova les conseqüències d'aquest amor tant vital per una com corrosiu per l'altra, aquest amor tant immoral com lluminós que t'arrossega i et mareja. Quan vaig acabar el llibre, em vaig quedar amb un forat negre a l'estómac, una foscor com la del cel de la nit de Sant Joan quan els focs artificials deixen d'il·luminar-lo, un buit existencial que em va confirmar que acabava de llegir una gran novel·la.

Llum és una novel·la polèmica que recorda a Lolita fins que la comences a llegir, fins que entres en aquest amor tant sensible com intens, fins que comproves com s'allunya de la foscor de la novel·la de Nabókov. Llum és la història d'un amor prohibit, immoral i fatídic, però d'amor al cap i a la fi, deixant moments, reflexions i pensaments inoblidables. Una lectura molt recomanable per qui estigui disposat a deixar-se endur per aquest romanç, per aquest desig prohibit.

"Cap organisme viu pot conservar el seny gaire temps en condicions de plena realitat; fins i tot sembla que les aloses i les cigales, segons diuen, també somien. Hill House, insana, es retallava solitària contra els turons, servant obscuritat dins seu; feia vuitanta anys que hi era i podia aguantar-ne vuitanta més. A l’interior, els murs seguien drets, els maons perfectament arrenglerats, els terres eren sòlids i les portes estaven prudentment tancades; el silenci s’estenia incansable contra la fusta i la pedra de Hill House, i el que fos que s’hi passejava, s’hi passejava sol."

"Em dic Mary Katherine Blackwood. Tinc divuit anys i visc amb la meva germana Constance. Sovint he pensat que hauria pogut néixer home llop perquè tinc els dits del mig de les mans igual de llargs però m'he hagut de conformar amb el que em va tocar. No m'agrada rentar-me, ni els gossos ni el soroll. M'agrada la meva germana Constance, en Richard Plantagenet i l'amanita fal·loide, el bolet mortal. La resta de familiars meus són morts."

Faig una volta pels carrers empedrats d'un poble que podria ser perfectament Rupit. Sense adonar-me'n em vaig allunyant pels camins que envolten la població, recorrent rierols i boscos de bellesa ofensiva. Distingeixo la porta oberta de ferro rovellat d'una finca. Hi ha una roca negra a un costat. Un vent inusualment fred sembla empènyer-me per l'esquena cap a la porta. Hi entro i em perdo per un bosc meravellós i creuo reriols cristal·lins encara més bells que els que he vist abans. Finalment distingeixo entre la floresta el castell. M'hi apropo lentament, la porta està ajustada, quan l'obro grinyola. La foscor de l'interior del castell se'm menja, però puc veure la blancor del vestit arrugat de la Merricat, i el lleu reflex dels seus ulls grans, fixats en la meva persona. Sento la seva veu tant aguda i suau com afilada i contundent. Sento la seva veu que, tot i educada, deixa entreveure la impaciència que intenta amagar. Sento la seva veu, que diu "He decidit demanar-te si us plau que te'n vagis". I rere meu, des de l'arbreda que ara em sembla tan remota com un planeta extraviat en l'immensitat fosca i desesperençadora de l'Espai, sento veus infantils que criden: "Merricat, va dir la Connie, ¿una tassa de te voldràs? Oh, no, va dir la Merricat, que m'enverinaràs". La Merricat ignora aquest cant infantil, manté la mirada fixa en mi, espera una resposta. Els crits infantils segueixen cantant rere meu: "Merricat, va dir la Connie, ¿vols anar a dormir?". Sento la veu de la Merricat, que comença a vibrar d'ansietat: "Si us plau, ¿te n'aniràs?". Les veus infantils, rere meu: "Enterrada al cementiri per sempre, sí!". Em desperto xop de suor a les tres de la matinada. Tinc el llibre que m'acabo de llegir a la tauleta de nit. Llegeixo un conte de Nadal de Dickens i torno a dormir, aquest cop plàcidament.

He llegit Stephen King, a Bram Stoker i Mary Shelley. No hi ha literatura que a la vegada m'atregui més i em decebi més que la de por. Tot i que tots aquests han escrits grans llibres (un d'ells de fet és un dels millors llibres que he llegit el 2016), igual de cert és el fet que no em van fer gens ni mica de por (exceptuant potser el de Stephen King). És molt complicat fer por a través de la paraula escrita. Les pel·lícules, en aquest sentit, ho tenen molt més fàcil. Però aquest any he descobert una autora que ho aconsegueix amb poc. I quan dic amb poc vull dir que a les seves històries no hi apareixen ni fantasmes, ni zombis, ni sang, ni fetge, ni activitats paranormals, ni ensurts, ni monstres, ni res d'això. Per fer passar por -almenys a un servidor-, no és necessari cap d'aquestes coses, només és necessari un narrador esgarrifós, i ho demostra Shirley Jackson amb les seves històries, traduïdes al català per l'Altra Editorial. Avui us porto un dels seus relats més coneguts, Sempre hem viscut al Castell, de Shirley Jackson. I només el seu nom ja em posa els pèls de punta...

Coneixem a Mary Katherine (Merricat) Blackwood, una noia de divuit anys que viu amb la seva germana gran, la Constance, al castell familiar. Elles, juntament amb el seu oncle Julian, a qui cuiden, són els únics supervivents d'un enverinament que, sis anys enrere, va matar a tota la família. Viuen completament aïllats al castell, mantenen el contacte mínim amb la gent del poble, que, per la seva part, els odia i vol que se'n vagin. Les dues germanes viuen una rutina molt marcada i ordenada, rutina que es veu interrompuda quan el cosí Charles arriba al castell.

Sens dubte el millor d'aquest llibre està en la seva narradora; la Merricat. Si expliqués aquesta mateixa història un narrador omniscient, perdria tota la màgia. Però com que la Merricat ho narra tot des del seu punt de vista desequilibrat tota la història queda impregnada per les seves manies, les seves obsessions i la seva imaginació deliciosament tenebrosa. La seva veu tenyeix tota la història, fent que tot el que és normal sembli estrany i tot el que és estrany sembli normal, fent que tot el que és correcte sembli incorrecte i odiós, i tot l'incorrecte sembli encertat. No hi ha rastre de penediment ni de cap tipus de valoració ètica, el lector passa a pensar i a sentir com la Merricat. I aquest viatge és realment esfaraïdor.

A part de la Merricat, els personatges principals es redueixen a tres. La seva germana Constance és la que exerceix de mare d'aquesta estranya família i, a la vegada, la principal sospitosa (tot i que absolta per falta de proves) de l'enverinament de la família Blackwood. Després tenim a l'oncle Julian, que va quedar invàlid des de l'accident, té oblits constants però s'entrega en cos i ànima a organitzar els seus records per escriure un llibre sobre l'enverinament. I, per últim, tenim al cosí Charles, el desconegut que altera l'ordre de la casa, l'estranger la presència de qui la Merricat no pot suportar.

Shirley Jackson, que va patir agorafòbia i neurosi, sap transmetre a la perfecció el tema de l'aïllament extrem, tal com va fer a La maledicció de Hill House -del qual us en parlaré ben aviat-. La Constance té un sol propòsit; que tot segueixi exactament igual, que ella i la Constance segueixin juntes per sempre al castell i el més allunyades possible de tot el que hi ha fora del castell. I quan el lector acaba de llegir aquest llibre no sap què creure i què no, què ha passat realment i què és fruit de la imaginació de la Merricat, si realment la gent del poble les odia o no, qui fa què i què fa qui. Aquesta ambigüitat és la cirereta ensucrada d'aquest magnífic relat.

En conclusió, Sempre hem viscut al castell és un relat excepcional que posa els pèls de punta al lector. És de por, però no hi trobareu els elements que hi solen haver a les típiques novel·les de terror, només el punt de vista d'una noia neuròtica i cruel, però això a un servidor li ha fet més por que mil monstres amb tres ulls i fantasmes extorsionadors i assassins. El primer llibre que m'ha provocat un malson, amb això ho dic tot.

Si no sabeu quin llibre regalar-li per Reis a un lector que li encanten els llibres de por o, simplement, els bons llibres, aquesta és una molt bona opció.

"¿Per què no bevien? ¿Per què no bevia tothom? L'alcohol ho engrandeix tot, és un vent que bufa per la consciència, són onades que trenquen i boscos que es gronxen, i la llum que transmet torna daurat tot el que veus, inclús la persona més horrible i fastigosa té alguna cosa bonica, és com si tota l'oposició i tots els judicis s'apartessin amb un cop de mà poderós, en un acte de generositat suprema, aquí tot, i vull dir tot, és meravellós.

¿Per què dir que no a tot això?"

Tot i que els llibres de Knausgård s'estan publicant en aquests moments i de manera gradual a tot al món, de la mateixa manera que l'Elena Ferrante a Itàlia, els sis volums que conformen la saga "La meva lluita" ja fa anys que s'han publicat a Noruega. Per això, quan vaig veure com m'estava agradant el primer, La mort del pare, vaig acostar-me a Goodreads a vaig tafenejar una mica per esbrinar de què anirien tots els volums. Tots són realment interessants, i cada un es centra en una època/etapa/tema de la vida de l'autor molt ben reflectida, però he de confessar que el que tenia més ganes de llegir, amb diferència, era el que us porto avui. I és que avui parlem de Ballar en la foscor, de Karl Ove Knausgård.

"Era com entrar en una zona clara i brillant on gairebé tot el que hi havia a fora s'esmorteïa i perdia el sentit. Va sonar el timbre, vam desfilar per les escales i pel passadís, ens vam asseure a les nostres taules i vam treure els llibres. I jo vaig fer el que havia de fer, vaig escoltar quan havíem d'escoltar, vaig xerrar com sempre feia, vaig dibuixar els meus vaixells enfonsats i els meus submarinistes nedant, em vaig menjar l'entrepà i em vaig beure la llet, vaig jugar al futbol a l'hora del pati, vaig seure al costat d'en Geir i vaig cantar a l'autobús tornant cap a casa, vaig córrer enmig de la colla amb la motxilla penjant a l'esquena, tot baixant l'últim pendís, tota l'estona present en cos i ànima, però sense ser-hi del tot, perquè a dins meu de sobte existia un nou cel, sota la volta del qual fins i tot les activitats i els pensaments més coneguts semblaven nous".

Crec que ja ha quedat prou clar per ressenyes anteriorment publicades que sóc un fan absolut d'en Karl Ove Knausgård. No només per l'indubtable talent literari que demostra en els seus llibres, sinó per la valentia i l'honestedat amb què escriu fets de la seva vida sense témer les conseqüències. Llegint els llibres que configuren la saga "La meva lluita" penso constantment que a tots ens aniria bé fer el mateix exercici que ha fet Karl Ove: narrar la nostra vida, les nostres emocions, els nostres pensaments, sense obviar els nostres errors o els nostres egoismes. Hi he pensat constantment en això durant aquesta lectura, perquè és impossible no sentir-se identificat amb el que narra en aquestes memòries. Avui us porto el tercer volum d'elles, L'illa de la infantesa, de Karl Ove Knausgård.

Si a La mort del pare ens parlava de la seva figura paterna i a Un home enamorat del procés d'enamorar-se i convertir-se en pare, aquest ens parla de la seva infantesa. En ordre cronològic Knausgård repassa anècdotes, reflexions i pensaments de (la que hauria de ser) l'època daurada de la vida, on tot brilla, tot és ple de colors, tot és nou i emocionant. El títol d'aquest volum em va agradar particularment pel seu doble sentit. Per un cantó, l'illa on el protagonista va passar tots els anys que es relaten en aquest llibre, Tromøya. Per l'altre, el sentit més figurat, la infantesa entesa com una illa, aïllada de la resta d'etapes de la vida, intacte i inabastable des de l'adultesa. Sempre m'han agradat les illes, sempre m'han transportat a la infantesa, quan les veia com un territori inexplorat, ple de pirates, perills, aventures i misteris per resoldre. Però segurament, mentre jo m'imaginava això -i ho veia, i ho vivia-, els adults em veien jugar en una roca de la Costa Brava, lluny de les seves illes de les seves infanteses.

Aquest llibre comença quan uns pares joves, amb un noi -l'Yngve- i un nadó -en Karl Ove- arriben a l'illa de Tromøya per instal·lar-s'hi fins que uns pares no tan joves es muden amb un preadolescent -en Karl Ove- i s'independitza el fill adult -l'Yngve-. Durant tots aquests anys en Karl Ove fa el que sap fer millor, explicar anècdotes que el van marcar, ja sigui el primer dia a l'escola, bretolades amb els seus amics, l'ambient que es respirava a casa seva, etc. Com sempre, amb una habilitat literària impressionant, sap agafar al lector i ficar-lo en el seu lloc, fent que li interessi tot això que li hauria de ser indiferent. Com sempre, Knausgård, a través de lo petit, de l'anècdota personal, del relat particular d'un nen que creix en un petit poble noruec durant els anys 70-80, reflecteix reflexions, pensaments i perspectives que tothom ha tingut en la seva infantesa. I aquí està l'actiu principal de la seva literatura i la raó per la qual no puc deixar de llegir aquest autor. És un mirall, i en ell no deixo de reflexionar i recordar moments de la meva pròpia infantesa amb la distància espacial, temporal, social i cultural que la separa de la de l'autor. Els llibres de La meva lluita són terapèutics.

El ritme d'aquest volum s'adapta també a la infantesa. Desproveït de tantes reflexions i pensaments filosòfics, el relat avança a través dels fets, les reaccions i les emocions d'un nen que explora, que prova, que s'equivoca. Especialment en això últim. Tot i que l'últim que és aquest llibre és objectiu, a l'autor no li tremola el pols a l'hora de narrar els seus errors, les seves mancances, les seves vergonyes. No es mostra com el nen perfecte, víctima de les circumstàncies i de la crueltat i la imperfecció dels seus companys de vida, sinó com un nen més que busca el seu camí per la vida com pot.

PD: Ja he començat la quarta part de La meva lluita, Ballar en la foscor, que acaba d'estrenar L'altra editorial!

«Cap altra cosa no era prou bona, cap altra cosa no funcionaria. Allà era on havia d'anar jo, a l'essència, al nucli més amagat de l'existència humana. Si per fer-ho calien quaranta anys, d'acord, m'hi estaria quaranta anys. Però mai no ho havia de perdre de vista, no ho havia d'oblidar mai, allà era on volia anar. Allà, allà, allà.»

Tot i que vaig gaudir moltíssim amb La mort del pare, el primer volum de l'extraordinària odissea que va emprendre Karl Ove Knausgård quan va decidir escriure la seva biografia en sis llibres, em vaig distreure amb altres lectures, el temps va anar passant i el segon volum romania a l'estanteria esperant ser llegit. No va ser fins que l'editorial va anunciar que a principis de maig traurien el quart volum que em vaig posar les piles i, per això, avui us parlaré de Un home enamorat, de Karl Ove Knausgård.

Si a La mort del pare el nucli del llibre era la relació de l'autor amb el seu pare i la mort d'aquest últim, a Un home enamorat serà el descobriment de Karl Ove de l'amor i la paternitat. Per raons que no s'arriben a conèixer del tot, un Karl Ove fart de tot abandona a la seva dona, la Tonje, i la seva ciutat, per instal·lar-se a Estocolm. Allà es retroba amb un dels seus millors amics, en Geir, i coneix a una poeta de qui s'enamorarà des del primer moment, la Linda. Aquest llibre tracta, amb la profunditat característica de l'autor, els canvis que arriben amb l'amor descontrolat i la paternitat, la necessitat d'espai, la pèrdua d'independència, el canvi de prioritats, l'angoixa de no tenir temps de fer el que l'apassiona -escriure- per cuidar dels nens i estar amb la parella.

Com a l'anterior, tot i que aquest és el tema central de la novel·la, en Karl Ove sempre troba excuses per, de tant en tant, desviar-se i escapar per filosofar amb els seus amics i parlar una mica de tot. I això és el que m'agrada més d'aquest llibre. No té ni capítols, l'autor comença a relatar la seva vida i es deixa portar, sembla que improvisi, saltant d'un tema a un altre, resumint dies i anys sencers o parant-se a reflexionar sobre quelcom concret. A diferència de La mort del pare, aquest segon volum segueix un ordre cronològic. Els textos d'en Karl Ove transmeten llibertat i sinceritat, l'autor es despulla sense cap tipus de vergonya davant els seus lectors, molts cops es deixa molt malament sense vacil·lar. El problema és que moltes vegades, en el procés, despulla a la gent del seu voltant i, si a La mort del pare alguns familiars es van enfadar, aquest cop ha sigut la dona qui s'ha molestat.

Però més enllà d'això (els draps bruts es renten a casa) Knausgård té aquesta habilitat per despertar l'interès del lector. Realment no hi ha cap misteri en aquest llibre, el final és completament previsible. De fet, us podria resumir aquest llibre amb una frase: "En Karl Ove és un escriptor que s'instal·la a Estocolm, s'enamora i té fills". No hi ha més, no us espereu girs sorprenents perquè no n'hi ha. Però, encara no sé molt bé com, ho explica d'una manera tan sincera, tan profunda, tan directa, tan reflexiva i tan propera que porta al lector a empatitzar completament amb l'escriptor, narrador i protagonista. En aquest sentit, aquesta lectura és magistral. Jo, un estudiant de vint-i-dos anys, he sentit el que és aquesta etapa de la vida, m'he sentit identificat en els canvis que porta el fet de tenir parella i he sentit les renúncies que comporta la paternitat.

Tot i que potser 700 pàgines són excessives i de vegades Knausgård es perd en els detalls, en converses i records que no aporten res (se'm va fer especialment llarga la festa infantil que obra la novel·la), les parts bones -la majoria- són espectaculars i, com en l'anterior, m'emporto escenes i reflexions subratllades que no oblidaré mai.

Karl Ove Knausgård és un escriptor nudista, Nudista i valent: crec que el gran interès que desperta la seva narració prové directament de la seva honestedat, la seva transparència. Diu coses que molts sentim però no reconeixem en veu alta (com ara, tot i creure sincerament en els principis del feminisme, sentir que es renuncia a la masculinitat en cuidar dels nens i no poder obrir una porta encallada d'una puntada de peu, o venjances pèrfides i insidioses dins una parella, la necessitat de fugir de tant en tant del prototip de família feliç per respirar). Karl Ove no es justifica, explica les seves virtuts i els seus defectes, els seus encerts i els seus errors amb una objectivitat i una imparcialitat increïble, tenint en compte que és la seva pròpia història. I aquesta sinceritat també impregna als altres personatges del llibre, que de tant en tant el lector se n'ha de recordar que no són personatges, sinó persones reals: com s'ho hauran pres?

A tall de cloenda, si us va agradar La mort del pare, Un home enamorat sens dubte manté el llistó alt. Aquesta meravella que deu haver servit al seu autor de mirall per contemplar-hi totes les seves vivències es converteix en un mirall pel lector, jo m'hi vaig veure reflectit. Bravo pel Karl Ove per tenir la valentia de publicar aquestes memòries tan íntimes i fer-nos partícips a tots els seus lectors dels seus dubtes, les seves preocupacions, la seva experiència. I gràcies, com sempre, a l'Altra Editorial per portar-nos-les tan ben vestides i traduïdes.

"La imatge d'un mateix no tan sols inclou la persona que s'és, sinó també la persona que es volia ser, o s'havia estat feia temps".

"En la nit fosca i profunda de l'ànima les botigues de begudes alcohòliques i els bars estan tancats. Va allargar el braç sota el matalàs: l'ampolla de vodka estava buida. Va baixar del llit i es va posar dreta. Tremolava tant que es va haver d'asseure a terra. Hiperventilava. Si no feia un trago començaria a delirar o tindria un atac."

Ser una editorial petita no deu ser gens fàcil. Els que em llegiu ja coneixereu la meva admiració per l’Altra Editorial, una editorial catalana i jove que mai m'ha fallat. De fet, la vaig triar com la millor editorial que vaig descobrir l’any passat. Però quan, en la presentació de dues de les seves últimes novetats vaig tenir el plaer de conèixer a l’editora, l’Eugènia Broggi i a la seva encantadora assistenta, la Vanessa, la meva admiració no va fer més que incrementar. Parlant amb elles em vaig interessar per quants treballadors eren... i em van dir que elles dues eren les úniques treballadores de l’editorial! No, ser una editorial tan petita no deu ser gens fàcil: buscar, triar i comprar els títols, encarregar les traduccions, editar, controlar el disseny, la distribució, portar les xarxes socials, anar a presentacions... Deuen ser com aquells déus hindús amb sis braços per poder fer tanta feina. Però, el que va quedar clar de debò, és que gaudeixen el que fan, i no hi ha res més maco de veure que això.

Molt abans de la seva publicació Manual per a dones de fer feines ja em va cridar l’atenció per alguna piulada que anticipava una bomba literària i algun que altre xiuxiueig de llibreter. Però, sens dubte, quan em van venir més ganes d’endinsar-me en les seves pàgines va ser durant la presentació a l’Espolsada. Me’l vaig llegir en menys d’una setmana, però n’he necessitat una i mitja més per deixar-lo refredar i per rellegir els contes que m’havien agradat més (nota: si un relat demana una relectura, és un molt bon relat).

Sol ser difícil fer una sinopsi d’un llibre de contes, però en aquest cas una bona manera de fer-ho és narrar la vida de l’autora, una dona que no parava d’escriure, de viatjar, de treballar, d’enamorar-se, d’aprendre, de beure. La Lucia Berlin neix a Alaska al 1936. El seu pare era enginyer de mines, així que els seus primers anys els va passar de jaciment a jaciment. La seva mare... no sé molt bé com descriure a la seva mare; la Lucia no li dedica poques pàgines, era una persona que li despertava sentiments trobats molt extrems: per un cantó era racista, freda, alcohòlica, egoista, violenta, per l’altre era tendra, se sentia sola i atrapada, buscava quelcom que sempre se li escapava de les mans. Al 1941 el seu pare se’n va a la guerra i ella, sa germana i la seva mare es muden a El Paso (Texas), on la Lucia va assistir becada a un col·legi de monges i els problemes de la seva mare amb l’alcohol es van agreujar. Quan el seu pare va tornar la família es va mudar a Xile, on es va convertir en una senyoreta de classe alta.

La Lucia, que sabia tant anglès com espanyol, es va casar als 17 anys amb un escriptor i va començar un periple d’enamoraments, casoris, embarassos, fills i divorcis successius. La seva vida va ser una muntanya russa, de fet ella mateixa va reconèixer que durant tota la vida va fugir de l’estabilitat. Tot i que no va conquerir les grans masses, com a escriptora tenia alguns lectors assidus, i els alumnes l’adoraven com a professora. Va morir al 2001 d’un càncer de pulmó exactament el dia que complia 68 anys.

M’atreviria a dir que tots els seus relats, absolutament tots -almenys els que composen aquest recull- són com a mínim basats en la seva experiència personal. Durant tota la lectura he tingut la sensació que tots els seus contes parteixen, es mesuren i s’inspiren en els seus records. A la majoria ni tan sols canvia els noms dels personatges. Tots es situen a Alaska, a Texas o a Xile, els llocs on ella va viure. Poques vegades he vist tanta transparència entre una escriptora i la seva obra. Els seus relats expliquen sense reserves la seva vida, els seus amors, les seves decepcions: aquella vegada que va ser a punt d’avortar, el seus repetits episodis d’alcoholisme, els seus enamoraments, els seus divorcis, la seva ingenuïtat perduda... Contes durs, molt durs, plens de brutalitat, malalties i brutícia però amb aquesta dolçor, amb aquesta serenitat que percebo en la seva veu quan escolto les seves gravacions, no s'oblida de l’amistat, l’amor i l’entrega.

A mi els temes que més m’han atrapat són els que es centren en la seva mare i el seu alcoholisme. Es nota que la seva mare va ser una persona molt especial per la Lucia Berlin, que tot i el menyspreu amb que va tractar a les seves filles, tot i la seva violència i la seva inestabilitat, la Lucia l’estimava, perquè és d’aquestes persones que sempre saben trobar el costat tendre de la gent, que sap comprendre, veure més enllà del visible, veure el que la gent amaga rere la seva cuirassa. Però tanta admiració em desperta que, després de tot el que va sofrir, en els sues relats no hi hagi ni un sol rastre de rancor cap a la seva mare o el seu avi, com que narri els seus episodis d’alcoholisme sense cap rastre de vergonya ni remordiment. Aconsegueix transmetre a la perfecció el que sentia en aquell moment: la necessitat extrema, el plaer al trobar la manera d’accedir a la beguda, la felicitat al beure. Tampoc em puc oblidar de la magnífica traducció d’Albert Torrescasana, tot i que no m’esperava menys d’ell després de llegir la seva traducció de Stoner, de John Williams.

La Lucia va escriure un total de setanta sis contes, aquest recull ha seleccionat els quaranta tres millors, dels quals, els que em van demanar relectura urgent van ser "La bugaderia de l'Angel", "Manual per a dones de fer feines", "El meu joquei", "Punt de vista", "Mossegades de tigre", "Bons i dolents", "Melina", "Ingovernable", "La tristesa", "Macadam", "Estimada Conchi", "Panteón de dolores" i "Mama".

Dels últims llibres de Berlin se’n van vendre menys de mil exemplars, i ara, més de deu anys després de la seva mort, aquest recull, amb tant sols unes setmanes a les llibreries d’Estats Units, es va col·locar entre els llibres més venuts i va entusiasmar a tots els crítics. I jo pregunto, l’èxit pòstum és trist? És trist que un escriptor no pugui veure l’èxit del seu esforç, del seu talent en vida? O realment és un homenatge, un reconeixement, un final feliç que molts escriptors de excel·lentíssima qualitat no tindran ni un cop morts? Aquest mateix desdibuixament entre la tristesa i la felicitat és el que trobareu en cada un dels seus relats. Aquest “és trist, podria haver anat millor, però està bé”.

No puc fer més que recomanar-vos aquesta lectura. Encara avui, setmana i mitja després d’haver acabat el llibre, segueixo obrint les seves pàgines per rellegir algun conte o alguna frase que se’m va quedar gravada. Manual per a dones de fer feines és d’aquests llibres que atrapen al lector, no només durant la lectura sinó també després. És un llibre inoblidable, que constantment et fa venir ganes de plorar i riure a la vegada. Si agafes al Jack Kerouac i a l’Alice Munro i barreges molt, sortiria quelcom semblant a la Lucia Berlin. No deixeu passar aquest llibre.

Agraïments a l’Altra Editorial per l’exemplar.