La mort del pare, de Karl Ove Knausgård.
La meva lluita I
28.2.16
"És a la llum d'això que hem de veure el paper estranyament ambigu que ha adquirit la mort. D'una banda, està tot al voltant nostre, estem inundats de notícies de morts, imatges de gent morta; perquè la mort, en aquest aspecte, no té límits, és immensa, ubiqua, inesgotable. Però això és la mort com a idea, la mort sense cos, la mort com a pensament i imatge, la mort com a concepte intel·lectual. Aquesta mort és el mateix que la paraula mort, l'entitat sense cos a què es fa referència quan es fa servir el nom d'una persona morta. Perquè mentre aquesta persona és viva el nom es refereix al cos, al lloc on habita, al que fa; el nom queda separat del cos quan aquest mor i es queda amb els vius, que, quan fan servir el nom, sempre es refereixen a la persona que era, mai a la persona que és ara, un cos que jau i és podreix en algun lloc. Aquest aspecte de la mort, el que pertany al cos i és concret, físic i material, aquesta mort s'amaga amb tant de compta que gairebé és una obsessió, i funciona, només s'ha d'escoltar com tendeixen a expressar-se les persones que han estat testimonis involuntaris d'accidents fatals o assassinats. Sempre diuen el mateix, era absolutament irreal, encara que el que volen dir és just el contrari. Era molt real. Però ja no vivim en aquesta realitat. Per a nosaltres tot s'ha capgirat, per a nosaltres el real és irreal, i l'irreal, real. I la mort, la mort és l'últim més enllà. És per això que ha de restar amagada. Perquè potser la mort està més enllà de la paraula i més enllà de la vida, però no està més enllà del món".
Sembla que, tot i
el respecte que em fan les sagues literàries llargues, últimament l’únic que
faig és començar-ne, primer la d’Elena Ferrante i, finalment, no m’he sabut
resistir a la de “La meva lluita” de Karl Ove Knausgård. Només amb el títol
provocador de la saga un ja es pot imaginar que no està davant d’un relat pla i
fàcil. No amagaré que la primera vegada que vaig llegir sobre un noruec que va
escriure sis volums sobre la seva vida, ni em vaig apuntar el nom de l’autor. Primer,
perquè, senyores i senyors, estem parlant de sis volums. SIS. Tres dels quals
encara no s’han publicat al nostre país. La segona raó és que les
autobiografies sempre m’han avorrit sobremanera. Fins i tot la d’un dels meus
escriptors preferits, Gabriel García Márquez (Vivir para contarla), ha sigut
una lectura que he anat atraçant indefinidament. Si escriure una bona biografia
és complicat, escriure una bona autobiografia -posar-te davant del mirall i
explicar la teva vida a un públic que li ha d’interessar tot el que dius- és
gairebé impossible.
Però aquí tenim
la prova de que no és impossible del tot. Knausgård ha reinventat el gènere de
l’autobiografia agafant un fet que li va marcar la vida -la mort prematura del
seu pare, víctima de la solitud i l’alcohol- i, a partir d’aquest fet rememorar
la seva relació amb ell, sense centrar-s’hi exclusivament, distraient-se
constantment amb les inseguretats que han marcat la seva vida, tan personal com
professional, les seves monotonies i la seva família. Knausgård obvia l’ordre
cronològic que sol marcar tota biografia. Això, dit així, provoca vertigen en
un principi. Com ens en enterarem del que passa? Com ens situarem cada cop que
va d’una anècdota a una altra? Com veurem l’evolució del protagonista, narrador
i escriptor? Doncs en Karl Ove ho aconsegueix i, a més, el seu relat adquireix una
fluïdesa i una naturalitat increïbles. Quan hom recorda la seva vida, els
records no se li ordenen automàticament al cap per ordre cronològic, sinó que
la memòria va saltant d’anècdota en anècdota a través de retrobaments,
sensacions que es repeteixen, relacions causals, coincidències, etc. I d’aquesta
mateixa manera ho fa Karl Ove en aquesta primera part -pel que em consta, n’hi
ha d’altres que adopta l’ordre cronològic tradicional del gènere-.
Anagrama ja va
fer un pas important atrevint-se a publicar-ho, però encara més ho va ser que l’Altra
Editorial decidís apostar i traduir-la al català. Tot i que normalment ja m’encanten
les portades d’aquesta editorial, aquest cop han sabut donar la portada
perfecta per aquesta novel·la. A la primera pàgina, com sempre, hi posen un
retrat gegant de l’autor. Aquest cop m’hi vaig parar. Començava amb les
expectatives molt altes una saga força llarga i, abans d’endinsar-m’hi, volia
mirar a l’autor als ulls. I, quan ho vaig fer, em va transmetre molt del que
més tard he anat llegint: valentia, resistència, sensibilitat, inestabilitat, llibertat,
lluita.
D’una manera misteriosa,
que encara no he sabut comprendre del tot, aquest llibre, sense comptar amb el
ritme, la intensitat ni els girs inesperats i sobtats de les novel·les de
ficció (perquè es tracta d’una biografia, i això comporta la tranquil·litat d’una
vida real, sense grans aventures) t’enganxa des de la primera pàgina i, a
partir d’aquest moment, en Karl Ove es torna el teu germà i el seu pare, el
teu. I no pots deixar de llegir, sense que hi hagi cap misteri per resoldre ni
cap final imprevisible. Però, per a mi, el millor de tot, la cirereta del
pastís, són les reflexions amb les que en Knausgård ens delecta durant tota la
lectura, especialment les que es centren en la mort. Senzillament impressionants.
La mort del pare no és un llibre que pugui recomenar a cegues. Ni
tan sols podria dir quin tipus de lector quedarà embruixat i quin el trobarà
una lectura sumament aburrida, més enllà de la seguretat de que els lectors que
els hi apassiona la literatura que jo anomeno “de personatges” els encantarà
aquesta obra, que enceta una llarga saga encara inacabada. Per la meva part, ja
tinc Un home enamorat (la segona
part), esperant-me a l’estanteria.
0 lletres