L'últim mono, de Lluis Maria Todó
20.3.16
"Pel que fa al transvasment de discursos morals, en aquest cas la fidelitat ja ni es planteja, seria més aviat indesitjable i en el meu cas és indesitjada, i la diferència entre el que em van ensenyar a mi i el que jo vaig intentar ensenyar al meu fill és incommensurable, i finalment inútil: jo bé que em vaig esforçar per educar el noi en uns principis humanistes, laics i generosos (uns principis que, ves per on, de vegades, per atzars insospitats de la cultura, resulta que m'acabaven recordant els principis de la moral cavalleresca que havia estudiat a la universitat, però sense la religió: la pitié sense la piété, podria dir-se en francès), però tot plegat va ser en va, em temo, el meu gest va resultar ociós i poc graciós, perquè aquell esforç per millorar els discursos rebuts, aquella voluntat meva, o nostra, de substituir la hipocresia per la franquesa, la covardia pel valor, la superstició pel laïcisme, la corrupció per la rectitud, la submissió a les normes per l'elaboració de normes pròpies, tot això el meu fill, al seu torn, ho va manipular també a la seva manera i ho va convertir en una mena d'autorització intel·lectual i moral per llençar-se en braços de l'autodestrucció i el no-res. ¿Puc retreure-li honestament haver dut a terme una operació que finalment es revela anàloga a la meva?
Les editorials
són com les amistats. De vegades una persona amb una acció, amb un moviment,
amb una paraula et crida l’atenció i neix dintre teu el desig de fer-te’n amic,
de guanyar-hi confiança i acabar-hi tenint una complicitat que sobrevisqui a
les adversitats i a les parelles totalitàries. De la mateixa manera, quan llegeixes
un llibre que t’ha agradat molt d’una editorial petita, t’embriaguen les ganes
de fer d’aquella editorial, la teva editorial, de tenir-hi una confiança que t’empenti
a llegir tot el que publica sense ni tan sols donar un cop d’ull a la
contraportada. Però masses vegades, al igual que amb les amistats, les
editorials et fallen i aquell grau de confiança queda minvat i, sense
separar-te’n, sense oblidar els bons temps compartits, te’n allunyes
prudentment. Però quan un amic no et falla mai, fins i tot en moments d’adversitat
que donaves per fet no poder comptar amb ell neix una fraternitat que poques
persones assoleixen a fora de les seves relacions amoroses. Doncs la sensació
de trobar una editorial que, fins i tot quan comences a llegir un dels seus
llibres arrufant el nas perquè no et fa bona pinta la sinopsi, et sorprèn gratament
amb una història inoblidable em recorda a la d’haver trobat aquest tipus d’amistat.
Això és el que m’ha
passat amb L’últim mono. Hi he estat
reflexionant abans de començar a escriure aquesta opinió i he arribat a la
conclusió que la meva aversió per les novel·les que tracten el món de les addiccions
i les drogues ve provocada per la literatura pedagògica, carregada i soporífera
que em vaig haver de menjar durant tot secundària. Puc entendre la intenció que
hi havia darrera de donar literatura d’aquest tipus als estudiants adolescents,
àvids de comprovar què s’hi amaga darrera tots els límits marcats. Fins i tot
és possible que aquelles històries s’hagin fet un lloc al nostre subconscient i
ens hagi donat força per negar amb el cap quan ens han sorgit oportunitats enverinades
de popularitat i seductores promeses d’experiències noves i sensacions extraordinàries.
Potser sí, però si parlem de l’aspecte literari, tots els llibres que s’intenten
acostar als adolescents amb un to educatiu i alliçonador suposen l’antítesi al
foment de la lectura i haurien de ser substituïts dels programes. Però quan
vaig veure la publicació, per part de Club Editor, de L’últim mono em vaig dir que aigua passada no mol molí i, deixant
enrere aquests traumes literaris vaig decidir endinsar-me en la lectura.
L’últim mono és la narració d’un traductor -l’últim mono de la
indústria editorial- que es troba
traduint un llibre buit, avorrit i dolent quan l’Alicia, la seva ex-parella,
que el va abandonar per una dona però mantenen una molt bona relació, el truca
per comunicar-li que el fill que comparteixen ha tornat a caure, per tercera
vegada, en el sinistre món de les drogues, i per demanar-li si pot anar a
passar el que espera que sigui el seu últim síndrome d’abstinència -l’últim
mono- amb ell. No és una història nova, dues vegades i seguint mètodes
diferents l’han rescatat de l’addicció i l’han cuidat durant el mono, dues
vegades l’han vist refet i s’han omplert els pulmons d’esperança i tres cops l’han
retrobat pàl·lid, feble, desnodrit, amb ulleres, impassible, esgotat d’autodestruir-se
però incapaç de deixar de fer-ho. La mala notícia deixa al narrador pensatiu i,
preguntant-se si ells, com a pares, són culpables d’alguna manera de l’estat
del seu fill, decideix posar-se a escriure records i reflexions que li
desperten aquesta tercera recaiguda.
Aquesta novel·la
es podria dividir en tres parts que, tot i no trobar-se dividides sinó
constantment barrejades, jo he diferenciat en tot moment. La primera és la
història en si, que queda dividida, mesurada i condicionada pels monos pels que
ha passat el fill i que el narrador rememora. D’aquesta manera, el lector va descobrint
pel que han hagut de passar els pares, les esperances invertides en les
solucions màgiques i immediates i les desil·lusions per les fatals recaigudes.
A més, d’una forma tan natural que et fa pensar que es tracta de la història
del mateix autor -també traductor-, relata les circumstàncies familiars i
emocionals en el moment de cada mono del seu fill que ha marcat els últims anys
de la seva vida. La segona part es centra en reflexionar sobre l’ofici del
traductor, el gran desconegut, l’últim mono del món literari però essencial en
el procés. Ambdues parts que, lluny de ser autàrquiques es relacionen
constantment, m’han delectat per igual.
Lluis Maria Todó
té el do de fer senzill el que no ho és. Narra amb una naturalitat hipnòtica el
patiment dels pares d’un drogoaddicte i disseccions amb precisió i elegància la
personalitat única de cada un dels personatges. Els fets es succeeixen com una
cascada i s’interrelacionen d’una manera tan espontània que m’ha portat a, tot
i esforçar-m’hi, no ser capaç de separar el narrador de l’autor. I això és
literatura.
Com sempre s’imposa
el com sobre el què, i això fa que aquest no sigui una novel·la més sobre el
mal de les drogues, sense deixar d’escatimar en els seus horrors no s'hi centra. De fet, el lector no pot seguir la part brutal y més penosa del síndrome d'abstinència al comptar tan sols amb el punt de vista del traductor. El fill no es torna protagonista, tot i estar al centre de la
història, sinó com un fantasma que sempre està a un pas d'escapar de la mirada del narrador, de la seva àrea de control, ja sigui desapereixent per la ciutat o amagant-se rere la porta de l'habitació.
L'única cosa que potser he trobat a faltar és més activitat del narrador, que es presenta com un personatge completament passiu, un voyeur que pensa molt però no fa res, i venint d'un membre d'una familia de tres integrants fa que quedi com un pare insípid i un (ex)marit força calçaces.
L'últim mono m'ha sorprès en el seu millor sentit. Una novel·la que tracta temes tan diferents com la drogadicció i l'ofici de la traducció des d'una perspectiva reflexiva i molt personal. Un llibre que no us deixarà indiferents ple de personatges inoblidables.
L'única cosa que potser he trobat a faltar és més activitat del narrador, que es presenta com un personatge completament passiu, un voyeur que pensa molt però no fa res, i venint d'un membre d'una familia de tres integrants fa que quedi com un pare insípid i un (ex)marit força calçaces.
L'últim mono m'ha sorprès en el seu millor sentit. Una novel·la que tracta temes tan diferents com la drogadicció i l'ofici de la traducció des d'una perspectiva reflexiva i molt personal. Un llibre que no us deixarà indiferents ple de personatges inoblidables.
2 lletres
No el coneixia. En un principi no m'ha cridat gens l'atenció, però a mesura que he anat llegint la teva ressenya, m'ha picat la curiositat ;)
ResponEliminaUn blog magnífic que acabo de descobrir. Ja tens una nova seguidora. ;)
ResponElimina