“Déu, antigament, era dona. Abans d’exiliar-se lluny de la seva creació i quan encara no es deia Nungu, l’actual Senyor de l’Univers s’assemblava a totes les mares d’aquest món. En aquell temps, parlàvem la mateixa llengua dels mars, de la terra i dels cels. El meu avi diu que aquell regnat fa molt que es va morir. Però en algun lloc dins nostre hi queda el record d’aquella època llunyana. Sobreviuen il·lusions i certeses que, al nostre poble de Kulumani, passen de generació en generació. Tots sabem, per exemple, que el cel encara no està acabat. Són les dones qui, des de fa mil·lennis, van teixint aquest infinit vel. Quan els seus ventres s’arrodoneixen, el cel s’amplia un tros. Al revés, quan perden un fill, aquell fragment de firmament es torna a desfer.”

Ara fa exactament un any vaig tenir la sort de visitar Tanzània. Recordo l’emoció en el moment en que l’avió perdia altura i entreveia, enmig dels núvols, la terra africana. Mai havia trepitjat aquest continent i, sens dubte, va ser un dels millors viatges de la meva vida. M’esperava trobar un país amb els mals de l’excés de turisme: l’aniquilació de llengües, cultures i tradicions a favor de la creació d’un circ artificial per acontentar als pàl·lids visitants amb xancletes i mitjons. Però, per sorpresa, no va ser així; vaig trobar-hi una cultura viva, que ha sabut encaixar el fenomen turístic, gaudir dels seus avantatges sense sacrificar l’essència del país. Una setmana va ser suficient -i de sobres- per enamorar-me de la terra groga, dels baobabs, de l’exultació de la naturalesa, dels animals en llibertat, dels massais, el seu respecte reverencial a l’entorn.

Sempre que viatjo intento emportar-me amb mi llibres que tenen com a escenari o parlen del lloc que visito. Recordo que en aquell viatge em vaig emportar “Verdes colinas de África” i “Las nieves del Kilimanjaro” d’Ernest Hemingway, “Memorias de África”, d’Isak Dinesen i una novel·la de Verne. Recordo la meva sorpresa al no saber trobar més llibres ambientats a Tanzània o Kenya -dos països que comparteixen paisatge, fauna i cultura-. Per si fos poc, no puc dir que els llibres que em vaig emportar m’agradessin gaire, més aviat al revés, em van avorrir sobremanera; les novel·les d’Ernest Hemingway narraven el país des d’una perspectiva occidental, fins i tot colonial, que tractava als natius amb displicència i matava a pilons i per simple plaer animals que avui són en perill d’extinció. La novel·la més famosa d’Isak Dinesen no vaig ser capaç d’acabar-la: és completament diferent a l’adaptació cinematogràfica que porta al seu nom i no té cap direcció. Per últim, la novel·la de Verne, tot i que em va agradar, no vaig tardar en descobrir que m’havia equivocat i havia agafat una adaptació del llibre per a nens petits, cosa que em va fastidiar bastant. En fi, els llibres que em vaig emportar no em van reflectir la màgia de la terra, els animals i la gent que veia amb els meus propis ulls aquells dies.

Gairebé un any després, una novel·la ambientada a Moçambic, frontera amb el sud de Tanzània, i publicada per Edicions del Periscopi ha sabut atrapar l’essència del que vaig poder conèixer en aquell viatge. Tot i que no coneixia a Mia Couto (Moçambic, 1955) -ara sé que és l’escriptor més conegut del país- em fio d’aquesta editorial de portades tant originals com les seves històries, i quan vaig veure que a més s’ambientava a Àfrica no m’ho vaig pensar -no sé si sóc jo o la tendència editorial general, però últimament em fixo amb moltes novel·les interessants ambientades en el continent-.

Partint d’una història real, La confessió de la lleona ens porta a un petit poblat de Moçambic, Kulumani, on últimament un parell de lleons estan produint moltes morts. Dues veus immortalitzades en dos diaris narren els fets. Per un cantó parla l’Arcàngel Baler, un caçador contractat pel govern i es dirigeix a Kulumani acompanyat de l’administrador del districte, la primera dama i un escriptor (el mateix Mia Couto?) amb la missió d’abatre els lleons que sembren el terror, i per l’altre ho fa la Mariamar, germana de l’última víctima de les matances d’aquests mamífers, que, reclosa a casa, observa com els homes s’organitzen per posar fi a l’amenaça amb por al saber del cert que la lleona és a dintre del poblat, i no a fora; observa al seu amor, al seu antic amant, l’Arcàngel, amb l’esperança de que la recordi.

Aquesta és una d’aquelles novel·les del que el lector, al acabar-la, se’n desperta amb la sensació d’haver viscut un somni extraordinari. L’habilitat de Mia Couto per narrar els fets d’una manera difusa i bella i la del seu traductor del portuguès al català, en Pere Comellas, perquè la màgia del relat no es perdi en el canvi d’idioma, fa inoblidable aquesta lectura. La realitat es confon amb la superstició ancestral, la tradició, la mitologia, la llegenda, i el relat no oposa aquestes dues perspectives del que succeeix, sinó que les presenta com complementàries, recíproques.

Tot i que el realisme màgic de Mia Couto impregna tota la narració dotant-la d’un exotisme i una sensualitat pròpies d’Àfrica, hi ha certa diferència entre la perspectiva de l’Arcàngel i la de Mariamar que trobo essencial. Per un cantó, l’Arcàngel m’ha semblat un personatge esgotat per les seves circumstàncies, amb els peus a terra, sense tenir massa en compte les supersticions i les creences natives i amb la fe posada en la punteria de la seva escopeta. Per l’altre cantó, la Mariamar m’ha semblat un personatge molt intens. Intens per la força del seu amor i la seva passió, per la ferocitat del seu odi cap als que la oprimeixen, per la convicció en les seves creences. He vist a un home amb poder però sense les forces per exercir-lo i a una dona marginada humiliada, sotmesa i aïllada però amb la força per acabar amb l’amenaça dels lleons. I això no es redueix tan sols als dos narradors, aquest llibre és un retrat de la debilitat dels homes i la fortalesa de les dones.

Deixant la força narrativa de l’autor i el realisme màgic africà -que m’ha enamorat tant com el llatinoamericà- el millor de la novel·la, la seva raó de ser, és la feminitat, la denuncia contra l’opressió brutal que sofreixen les dones en els països africans. “Déu, antigament, era dona...”. Aquesta força incontrolable que resta oprimida per la violència dels homes però que lluita com una lleona per alliberar-se i fer-se sentir. 

La confessió de la lleona és un llibre curt però intens, una novel·la plena de màgia i paraules belles per afrontar al lector a l’horrible realitat que viuen les dones a l’àmbit rural de Moçambic. Un retrat perfecte i inoblidable del que vaig poder conèixer de Tanzània i els seus habitants: la seva generositat, la seva humilitat, la defensa aferrissada a les seves creences, les seves llegendes i les seves tradicions; però també del que no: l’aïllament i la repressió de les dones. Una lectura més que recomanable.