"En la nit fosca i profunda de l'ànima les botigues de begudes alcohòliques i els bars estan tancats. Va allargar el braç sota el matalàs: l'ampolla de vodka estava buida. Va baixar del llit i es va posar dreta. Tremolava tant que es va haver d'asseure a terra. Hiperventilava. Si no feia un trago començaria a delirar o tindria un atac."

Ser una editorial petita no deu ser gens fàcil. Els que em llegiu ja coneixereu la meva admiració per l’Altra Editorial, una editorial catalana i jove que mai m'ha fallat. De fet, la vaig triar com la millor editorial que vaig descobrir l’any passat. Però quan, en la presentació de dues de les seves últimes novetats vaig tenir el plaer de conèixer a l’editora, l’Eugènia Broggi i a la seva encantadora assistenta, la Vanessa, la meva admiració no va fer més que incrementar. Parlant amb elles em vaig interessar per quants treballadors eren... i em van dir que elles dues eren les úniques treballadores de l’editorial! No, ser una editorial tan petita no deu ser gens fàcil: buscar, triar i comprar els títols, encarregar les traduccions, editar, controlar el disseny, la distribució, portar les xarxes socials, anar a presentacions... Deuen ser com aquells déus hindús amb sis braços per poder fer tanta feina. Però, el que va quedar clar de debò, és que gaudeixen el que fan, i no hi ha res més maco de veure que això.

Molt abans de la seva publicació Manual per a dones de fer feines ja em va cridar l’atenció per alguna piulada que anticipava una bomba literària i algun que altre xiuxiueig de llibreter. Però, sens dubte, quan em van venir més ganes d’endinsar-me en les seves pàgines va ser durant la presentació a l’Espolsada. Me’l vaig llegir en menys d’una setmana, però n’he necessitat una i mitja més per deixar-lo refredar i per rellegir els contes que m’havien agradat més (nota: si un relat demana una relectura, és un molt bon relat).

Sol ser difícil fer una sinopsi d’un llibre de contes, però en aquest cas una bona manera de fer-ho és narrar la vida de l’autora, una dona que no parava d’escriure, de viatjar, de treballar, d’enamorar-se, d’aprendre, de beure. La Lucia Berlin neix a Alaska al 1936. El seu pare era enginyer de mines, així que els seus primers anys els va passar de jaciment a jaciment. La seva mare... no sé molt bé com descriure a la seva mare; la Lucia no li dedica poques pàgines, era una persona que li despertava sentiments trobats molt extrems: per un cantó era racista, freda, alcohòlica, egoista, violenta, per l’altre era tendra, se sentia sola i atrapada, buscava quelcom que sempre se li escapava de les mans. Al 1941 el seu pare se’n va a la guerra i ella, sa germana i la seva mare es muden a El Paso (Texas), on la Lucia va assistir becada a un col·legi de monges i els problemes de la seva mare amb l’alcohol es van agreujar. Quan el seu pare va tornar la família es va mudar a Xile, on es va convertir en una senyoreta de classe alta.

La Lucia, que sabia tant anglès com espanyol, es va casar als 17 anys amb un escriptor i va començar un periple d’enamoraments, casoris, embarassos, fills i divorcis successius. La seva vida va ser una muntanya russa, de fet ella mateixa va reconèixer que durant tota la vida va fugir de l’estabilitat. Tot i que no va conquerir les grans masses, com a escriptora tenia alguns lectors assidus, i els alumnes l’adoraven com a professora. Va morir al 2001 d’un càncer de pulmó exactament el dia que complia 68 anys.

M’atreviria a dir que tots els seus relats, absolutament tots -almenys els que composen aquest recull- són com a mínim basats en la seva experiència personal. Durant tota la lectura he tingut la sensació que tots els seus contes parteixen, es mesuren i s’inspiren en els seus records. A la majoria ni tan sols canvia els noms dels personatges. Tots es situen a Alaska, a Texas o a Xile, els llocs on ella va viure. Poques vegades he vist tanta transparència entre una escriptora i la seva obra. Els seus relats expliquen sense reserves la seva vida, els seus amors, les seves decepcions: aquella vegada que va ser a punt d’avortar, el seus repetits episodis d’alcoholisme, els seus enamoraments, els seus divorcis, la seva ingenuïtat perduda... Contes durs, molt durs, plens de brutalitat, malalties i brutícia però amb aquesta dolçor, amb aquesta serenitat que percebo en la seva veu quan escolto les seves gravacions, no s'oblida de l’amistat, l’amor i l’entrega.

A mi els temes que més m’han atrapat són els que es centren en la seva mare i el seu alcoholisme. Es nota que la seva mare va ser una persona molt especial per la Lucia Berlin, que tot i el menyspreu amb que va tractar a les seves filles, tot i la seva violència i la seva inestabilitat, la Lucia l’estimava, perquè és d’aquestes persones que sempre saben trobar el costat tendre de la gent, que sap comprendre, veure més enllà del visible, veure el que la gent amaga rere la seva cuirassa. Però tanta admiració em desperta que, després de tot el que va sofrir, en els sues relats no hi hagi ni un sol rastre de rancor cap a la seva mare o el seu avi, com que narri els seus episodis d’alcoholisme sense cap rastre de vergonya ni remordiment. Aconsegueix transmetre a la perfecció el que sentia en aquell moment: la necessitat extrema, el plaer al trobar la manera d’accedir a la beguda, la felicitat al beure. Tampoc em puc oblidar de la magnífica traducció d’Albert Torrescasana, tot i que no m’esperava menys d’ell després de llegir la seva traducció de Stoner, de John Williams.

La Lucia va escriure un total de setanta sis contes, aquest recull ha seleccionat els quaranta tres millors, dels quals, els que em van demanar relectura urgent van ser "La bugaderia de l'Angel", "Manual per a dones de fer feines", "El meu joquei", "Punt de vista", "Mossegades de tigre", "Bons i dolents", "Melina", "Ingovernable", "La tristesa", "Macadam", "Estimada Conchi", "Panteón de dolores" i "Mama".

Dels últims llibres de Berlin se’n van vendre menys de mil exemplars, i ara, més de deu anys després de la seva mort, aquest recull, amb tant sols unes setmanes a les llibreries d’Estats Units, es va col·locar entre els llibres més venuts i va entusiasmar a tots els crítics. I jo pregunto, l’èxit pòstum és trist? És trist que un escriptor no pugui veure l’èxit del seu esforç, del seu talent en vida? O realment és un homenatge, un reconeixement, un final feliç que molts escriptors de excel·lentíssima qualitat no tindran ni un cop morts? Aquest mateix desdibuixament entre la tristesa i la felicitat és el que trobareu en cada un dels seus relats. Aquest “és trist, podria haver anat millor, però està bé”.

No puc fer més que recomanar-vos aquesta lectura. Encara avui, setmana i mitja després d’haver acabat el llibre, segueixo obrint les seves pàgines per rellegir algun conte o alguna frase que se’m va quedar gravada. Manual per a dones de fer feines és d’aquests llibres que atrapen al lector, no només durant la lectura sinó també després. És un llibre inoblidable, que constantment et fa venir ganes de plorar i riure a la vegada. Si agafes al Jack Kerouac i a l’Alice Munro i barreges molt, sortiria quelcom semblant a la Lucia Berlin. No deixeu passar aquest llibre.

Agraïments a l’Altra Editorial per l’exemplar.