"Escric sobre la Lucille amb la meva mirada de nena que ha crescut massa de pressa, escric aquell misteri que ella sempre va representar per a mi, alhora tan present i tan allunyada, ella que, quan vaig fer deu anys, no em va tornar a agafar mai en braços”.

Si aquest any he llegit novel·les sobre un tema, aquest és les mares. Tot i que aquesta figura m’ha impressionat sempre a la literatura, ha sigut amb llibres d’autores com Elena Ferrante o Elizabeth Strout que gairebé m’he obsessionat amb el tema. Amb el llibre que us porto avui tanco el cicle -al menys pel que fa a aquest 2016- de novel·les sobre la figura materna. I aquesta és una molt bona lectura per tancar-lo. Avui us parlo de Res no s’oposa a la nit, de Delphine de Vigan.

Quan Delphine de Vigan rep la notícia del suïcidi de la seva mare, la Lucille, tot i que no s’ho esperava, tampoc li sorprèn. De cop una necessitat aclaparadora d’escriure sobre ella s’apodera de l’escriptora, que comença a indagar, a remenar les fotografies, vídeos de vacances, les memòries de la seva mare, les cròniques que el seu avi va registrar en casette, comença a entrevistar a tot aquell que la conegués, tot amb un sol objectiu: omplir els buits i desemmascarar totes les cares de la misteriosa Lucille. La vida de la mare de la Delphine, des de la infantesa ha sigut una muntanya russa, les èpoques felices i les tràgiques s’han anat succeint, ha passat de l’entusiasme més eufòric a la depressió més extrema, de ser una mare responsable a ser internada a una clínica mental. A mesura que avança en la investigació comença a desenterrar foscos secrets familiars, a despertar hostilitats entre els seus familiars, que prefereixen no reviure el passat. Fins i tot la Delphine sent la temptació de deixar les coses com estan, de no seguir per aquest camí, d’abandonar el projecte, però hi ha quelcom en ella que l’empeny a saber més, a no rendir-se.

Fa uns dies comentava a una ressenya a Trotalibros que el primer que busco en un narrador és que es despulli davant del lector, que no l’intenti convèncer de res, que sigui -o al menys sembli- sincer fins a un extrem insà. Aquest és, jo crec, el secret de l’èxit d’escriptors com Karl Ove Knausgard. Delphine de Vigan, sent completament diferent a l’autor suec, hi comparteix quelcom. Si hagués de resumir en una paraula el que més m’ha agradat d’aquest llibre és “transparència”. No només per ser aquesta una novel·la autobiogràfica, sinó perquè Delphine fins i tot comparteix amb el lector el procés d’escriptura, les decisions sobre el rumb de l’obra, les incerteses i les seves teories. Tot el relat queda, doncs, impregnat d’una subjectivitat i una transparència total que realcen a l’autora i narradora per convertir-la en un personatge més, dividint la novel·la en dos fils argumentals: per un cantó el de la biografia de la mare -i la família- de la Delphine i per l’altre el de la seva recerca personal i el propi procés d’escriptura del llibre. Delphine no s’amaga, parla en primera persona, es despulla, explica el que sap i comparteix les seves suposicions, així com els seus dubtes i els seus fracassos. Tot i que es centra molt amb la seva mare, és impossible no fixar-se amb aquesta narradora tan directa i cruenta.

“Independentment del que digui fanfarronegi, és dolorós reviure els records, fer ressorgir el que es va diluir, el que es va esborrar, el que estava tapat. (...) L’escriptura em despulla, em destrueix d’una en una les barreres de protecció, desfà en silenci el meu propi perímetre de seguretat.”

Però la protagonista és la Lucille. La trencada, complicada, contradictòria, misteriosa i impredictible Lucille. La seva delicadesa, l’esforç que fa -per l’amor tràgic que sent per les seves filles- per mantenir l’equilibri i no caure al precipici del deliri, per mantenir les ombres de la bogeria controlades. El lector no sap quan diu la veritat i quan menteix, quan parla ella o la seva malaltia, què amaguen les seves mirades perdudes i els seus silencis de compte enrere de bomba de rellotgeria. Perquè, per molt que faci, per molt que intenti, per molt que resisteixi, res no s’oposa a la nit, la nit sempre arriba i res la pot aturar.

El relat es divideix en tres parts -dividits en capítols molt curts- on s’hi barregen records i fets amb reflexions. La primera part es centra en la infantesa i joventut aparentment felices de la Lucille en una família caòtica amb molts germans, amb una mare entregada als seus fills i un pare amb bon ull pel negoci. A la segona part es relaten els primers records de la Delphine i el neixament de la malaltia mental de la seva mare. Per últim, la tercera part narra la relació complicada entre l’autora i la seva mare, ja àvia, que porta una lluita aferrissada contra els seus dimonis. L’estil de la Delphine és intimista, directe, concís, senzill, punyent, intens. Hom no pot evitar ficar-se al seu lloc i pensar en lo difícil que deu haver sigut per ella escriure sobre la seva mare i la seva família. En podria parlar hores, és un d’aquests llibres interessants de llegir conjuntament amb algú per després comentar-lo, fer hipòtesis, reflexionar sobre la figura materna, els secrets familiars, les drogues, les malalties mentals, el perdó.

En conclusió, Res no s’oposa a la nit és una novel·la autobiogràfica d’aquestes que no s’obliden, que atrapen i desmunten al lector des de la primera pàgina. Forma i fons conflueixen per portar-nos una novel·la excepcionalment punyent en la que no sobra una sola paraula. Es tracta d’una d’aquestes històries que, encara que m’haguessin promès que és ficció, no m’ho hauria cregut, històries com aquestes només poden ser escrites si el que expliquen ha passat realment. No us la perdeu.

“Però novament, atrapada per la ressaca del seu dolor i de la seva culpabilitat, la Lucile va fer esclatar en mil bocins les primícies d’un després, els indicis d’una reconstrucció possible.”