"Escric sobre la Lucille amb la meva mirada de nena que ha crescut massa de pressa, escric aquell misteri que ella sempre va representar per a mi, alhora tan present i tan allunyada, ella que, quan vaig fer deu anys, no em va tornar a agafar mai en braços”.

Si aquest any he llegit novel·les sobre un tema, aquest és les mares. Tot i que aquesta figura m’ha impressionat sempre a la literatura, ha sigut amb llibres d’autores com Elena Ferrante o Elizabeth Strout que gairebé m’he obsessionat amb el tema. Amb el llibre que us porto avui tanco el cicle -al menys pel que fa a aquest 2016- de novel·les sobre la figura materna. I aquesta és una molt bona lectura per tancar-lo. Avui us parlo de Res no s’oposa a la nit, de Delphine de Vigan.

Quan Delphine de Vigan rep la notícia del suïcidi de la seva mare, la Lucille, tot i que no s’ho esperava, tampoc li sorprèn. De cop una necessitat aclaparadora d’escriure sobre ella s’apodera de l’escriptora, que comença a indagar, a remenar les fotografies, vídeos de vacances, les memòries de la seva mare, les cròniques que el seu avi va registrar en casette, comença a entrevistar a tot aquell que la conegués, tot amb un sol objectiu: omplir els buits i desemmascarar totes les cares de la misteriosa Lucille. La vida de la mare de la Delphine, des de la infantesa ha sigut una muntanya russa, les èpoques felices i les tràgiques s’han anat succeint, ha passat de l’entusiasme més eufòric a la depressió més extrema, de ser una mare responsable a ser internada a una clínica mental. A mesura que avança en la investigació comença a desenterrar foscos secrets familiars, a despertar hostilitats entre els seus familiars, que prefereixen no reviure el passat. Fins i tot la Delphine sent la temptació de deixar les coses com estan, de no seguir per aquest camí, d’abandonar el projecte, però hi ha quelcom en ella que l’empeny a saber més, a no rendir-se.

Fa uns dies comentava a una ressenya a Trotalibros que el primer que busco en un narrador és que es despulli davant del lector, que no l’intenti convèncer de res, que sigui -o al menys sembli- sincer fins a un extrem insà. Aquest és, jo crec, el secret de l’èxit d’escriptors com Karl Ove Knausgard. Delphine de Vigan, sent completament diferent a l’autor suec, hi comparteix quelcom. Si hagués de resumir en una paraula el que més m’ha agradat d’aquest llibre és “transparència”. No només per ser aquesta una novel·la autobiogràfica, sinó perquè Delphine fins i tot comparteix amb el lector el procés d’escriptura, les decisions sobre el rumb de l’obra, les incerteses i les seves teories. Tot el relat queda, doncs, impregnat d’una subjectivitat i una transparència total que realcen a l’autora i narradora per convertir-la en un personatge més, dividint la novel·la en dos fils argumentals: per un cantó el de la biografia de la mare -i la família- de la Delphine i per l’altre el de la seva recerca personal i el propi procés d’escriptura del llibre. Delphine no s’amaga, parla en primera persona, es despulla, explica el que sap i comparteix les seves suposicions, així com els seus dubtes i els seus fracassos. Tot i que es centra molt amb la seva mare, és impossible no fixar-se amb aquesta narradora tan directa i cruenta.

“Independentment del que digui fanfarronegi, és dolorós reviure els records, fer ressorgir el que es va diluir, el que es va esborrar, el que estava tapat. (...) L’escriptura em despulla, em destrueix d’una en una les barreres de protecció, desfà en silenci el meu propi perímetre de seguretat.”

Però la protagonista és la Lucille. La trencada, complicada, contradictòria, misteriosa i impredictible Lucille. La seva delicadesa, l’esforç que fa -per l’amor tràgic que sent per les seves filles- per mantenir l’equilibri i no caure al precipici del deliri, per mantenir les ombres de la bogeria controlades. El lector no sap quan diu la veritat i quan menteix, quan parla ella o la seva malaltia, què amaguen les seves mirades perdudes i els seus silencis de compte enrere de bomba de rellotgeria. Perquè, per molt que faci, per molt que intenti, per molt que resisteixi, res no s’oposa a la nit, la nit sempre arriba i res la pot aturar.

El relat es divideix en tres parts -dividits en capítols molt curts- on s’hi barregen records i fets amb reflexions. La primera part es centra en la infantesa i joventut aparentment felices de la Lucille en una família caòtica amb molts germans, amb una mare entregada als seus fills i un pare amb bon ull pel negoci. A la segona part es relaten els primers records de la Delphine i el neixament de la malaltia mental de la seva mare. Per últim, la tercera part narra la relació complicada entre l’autora i la seva mare, ja àvia, que porta una lluita aferrissada contra els seus dimonis. L’estil de la Delphine és intimista, directe, concís, senzill, punyent, intens. Hom no pot evitar ficar-se al seu lloc i pensar en lo difícil que deu haver sigut per ella escriure sobre la seva mare i la seva família. En podria parlar hores, és un d’aquests llibres interessants de llegir conjuntament amb algú per després comentar-lo, fer hipòtesis, reflexionar sobre la figura materna, els secrets familiars, les drogues, les malalties mentals, el perdó.

En conclusió, Res no s’oposa a la nit és una novel·la autobiogràfica d’aquestes que no s’obliden, que atrapen i desmunten al lector des de la primera pàgina. Forma i fons conflueixen per portar-nos una novel·la excepcionalment punyent en la que no sobra una sola paraula. Es tracta d’una d’aquestes històries que, encara que m’haguessin promès que és ficció, no m’ho hauria cregut, històries com aquestes només poden ser escrites si el que expliquen ha passat realment. No us la perdeu.

“Però novament, atrapada per la ressaca del seu dolor i de la seva culpabilitat, la Lucile va fer esclatar en mil bocins les primícies d’un després, els indicis d’una reconstrucció possible.”

"Per què m'hauria d'ofendre el que jo mateix faria sense pensar-m'ho dues vegades per al bé del meu art? No, el que m'ofèn és el que intueixo en el to de la teva pregunta, perquè em sembla que hi detecto (tot i que espero equivocar-me) el tuf d'un moralista. I, al meu entendre, el moralista és el més inútil i menyspreable de les criatures. És inútil perquè s'estima més destinar les seves energies a emetre judicis més que no pas a adquirir coneixements, senzillament perquè jutjar és fàcil i adquirir coneixements és difícil. I és menyspreable perquè els seus judicis reflecteixen una imatge d'ell mateix que, en la seva ignorància i en el seu orgull, li agradaria imposar al món. T'ho imploro: no et converteixis en un moralista; destruiràs el teu art i la teva ment, i seria un llast massa pesant fins i tot per a l'amistat més profunda".

Quan vaig començar Butcher's Crossing, la primera obra que vaig llegir de John Williams, no em sabia avenir que fos tan poc conegut al nostre país. Després de llegir Stoner Williams ha passat a ser, per a mi, en un dels escriptors repescats (salvats de l'oblit) pel món editorial més importants. Només va escriure tres novel·les, i quan me'n vaig assabentar de quina era l'última i la més desconeguda, vaig veure en el John Williams un escriptor que fuig de la zona de confort, i és que cada una de les seves tres novel·les semblen escrites per un autor diferent. Avui us porto August, de John Williams.

Any 44aC. Quan a la Roma imperial, tant poderosa com plena de fosques ambicions que posen en perill el seu futur, mor Juli Cèsar assassinat pel seu fill Brut i s'obra el seu testament, la societat romana queda commocionada. L'última voluntat de Juli Cèsar ha sigut adoptar i nomenar hereu universal al seu nebot Octavi. En aquell moment Octavi tenia divuit anys i era un estudiant que havia sigut separat de la seva mare per voluntat de l'emperador. Encara amb la innocència pròpia de la infància Octavi -que passarà a ser anomenat August- haurà de lluitar en una teranyina d'aliances, traïcions i ambicions contra tots aquells que li volen arravatar el poder -Ciceró, Brut, Cassi, Marc Antoni- en un joc de trons romà en el que, com diu Cersei Lannister a la Cançó de gel i foc, "es guanya o es mor".

Com ja he dit anteriorment aquest va ser l'últim dels llibres que va escriure John Williams, que va aprofitar una beca de la Fundació Rockefeller per viatjar a l'escenari de la novel·la, i va ser guanyadora del National Book Award, un premi molt prestigiós. Tenint en compte com em van arribar a agradar les seves dues obres anteriors -de les quals tinc pendent una relectura- semblava assegurat que aquesta última de les seves obres m'hagués d'haver agradat encara més, però no ha sigut el cas. De fet, m'ha decebut molt.

Per un cantó, és una novel·la històrica ben escrita i aconsegueix que el lector conegui la vida de l'emperador August d'una manera amena i que fins i tot enganxa bastant. Pocs dies després d'haver-lo llegit vaig viatjar a Roma i va ser tot un plaer poder recórrer les habitacions del palau d'August imaginant-me'l reflexionant sobre les conspiracions que es donaven per enderrocar-lo, o veure les parets de la casa de l'ambiciosa i manipuladora Livia, la dona d'August. El millor d'aquesta novel·la és, doncs, tot el que el lector aprèn de la vida d'August -que per un servidor era totalment desconegut fins al moment-. Però també la forma està molt ben trobada; es tracta d'una novel·la epistolar, un llibre fet de cartes que s'envien entre ells amics i enemics d'August, i és així d'indirectament com el lector va coneixent el que fa i deixa de fer Octavi, les conspiracions que s'ordeixen contra ell i com se sent a cada moment.

Però m'ha decebut. La veritat és que no deixa de ser una novel·la històrica que es proposa explicar-nos la vida d'un emperador romà. No va més enllà, no ens vol endinsar en una perspectiva inesperada o diferent del personatge històric. Jo m'esperava un relat ficcional de la seva vida més personal i íntima però m'he trobat amb el relat del joc de trons pel poder de Roma i les maniobres polítiques d'August per esquivar els atacs dels seus adversaris. A més, tot i que aplaudeixo la idea de narrar-ho a través de cartes, hi ha hagut ocasions que se m'ha fet pesat i una mica forçat -acaben sent cartes centrades gairebé únicament en la vida d'August, s'acaba notant que l'únic propòsit de la carta és parlar del que fa l'emperador. La primera carta cola, la segona també, però a la vintena ja es nota poc natural.

En conclusió, és una bona novel·la pels qui els hi agrada el gènere històric, però tenint en compte que està escrit per John Williams, que les seves dues novel·les anteriors va crear uns escenaris i uns personatges realment extraordinaris, aquest llibre m'ha resultat decebent. Cap de les seves tres novel·les s'assemblen, però aquesta és la que menys m'ha agradat. Si no fos per l'originalitat de fer-la epistolar, que fa que coneguem indirectament la complexitat del protagonista a través de les cartes que s'envien els contemporanis d'August, podria ser perfectament un llibre de Santiago Posteguillo. Potser al moment de publicar-se era original, però avui dia, que tenim molts bestsellers com en Ken Follett o Ildefonso Falcones, aquest llibre no m'ha aportat res que no m'hagin aportat aquests autors. Ha sigut com si l'última obra de Mozart -John Williams- hagués sigut una cançó de reggaeton. M'he quedat descol·locat.