Quan per Palafrugell començà a circular la notícia que Hermós havia abandonat la vida que sol fer-se habitualment en aquest món i que se n'havia anat a viure sol, a les remotes llunyanies d'Aigua-xellida, una gran quantitat de persones ho trobaren absolutament plausible.

I és que, en aquella època, hi havia, en la meva vila natal, com en tot el litoral del meu país, molta gent que tota la il·lusió de la vida lliure. Aquesta il·lusió, de joves, se'ls havia pogut, més o menys, esmorteir. Quan s'arribava a una certa edat, però, el somni de la vida lliure tornava, indefectible. No era pas una pretensió massa immodesta. Era la il·lusió de viure sense rellotges, ni horaris, ni campanes, ni convencions, ni tòpics, ni sirenes de fàbrica, ni obligacions, sempre penibles.

Feia temps que tenia ganes de llegir aquell autor català de qui sempre he sentit cites que m'han fet reflexionar, aquell autor català que sembla estar gravat a la terra, la costa, la gent i els pobles de l'Empordà, aquell autor que va ser un gran promotor de l'idioma però de qui també es diu que podia ser un espia franquista. Per fi he llegit a Pla. Avui us porto Cinc històries del mar, de Josep Pla.

Durant anys he tingut aquest llibre, que havia sigut de la meva àvia, a l'estanteria, i sempre que el veia em deia "l'he de llegir". De Josep Pla n'havia sentit dir coses bones i coses dolentes, i per fer un primer tastet d'un escriptor de qui no les tinc totes mai hauria triat un llibre com El quadern gris, que és molt llarg. Així que, aprofitant que en aquell moment arribava l'estiu i anava uns dies a la Costa Brava, vaig pensar que havia arribat el moment perfecte per aquest llibre.

Cinc històries de mar és un recull d'escrits -i no d'històries, com pretén fer creure el títol- sobre el mar, més específicament sobre la Costa Brava. El primer dels escrits, Bodegó amb peixos, és amb diferència la que més m'ha aburrit. Tot i que està molt ben narrat, i més tenint en compte que ho va escriure un Josep Pla de vint anys (!), la veritat és que em costava avançar del que m'arribava a aburrir. En aquest escrit Pla explica amb un detall excessiu -al menys pels que no en som aficionats- els peixos que hi ha a la costa empordanesa, com es pesquen i com es cuinen. L'únic que em va cridar l'atenció és la descripció que fa de Fornells, un poble que, segons ell, al no tenir cementiri els seus habitants es creien que mai havien de morir.

El segon escrit és una anècdota que va tenir lloc a l'estiu de 1918, quan s'acostava la fi de la Primera Guerra Mundial, i l'Hermós, un robust, simpàtic i curiós home dotat de la senzillesa dels més sabis que portava una vida enretirada a Aigua Xelida i era molt estimat per tothom, convenç a Pla per agafar el gussi i anar a veure uns amics a Cotlliure. De res serveix la tímida oposició d'en Josep dient-li que de cap manera podran entrar a França, que en plena guerra té totes les fronteres, terrestres i marítimas, ben vigilades. Quan l'Hermós, molt amic dels seus amics, s'entussodia amb una cosa, no hi havia manera de fer-lo canviar de parer. Així és que Josep Pla, aprofitant aquest viatge descriu la costa catalana, les seves gents i, sobretot, l'Hermós, que té una personalitat, una bonhomia, d'aquelles que no s'obliden mai. Quan llegia aquesta anècdota, narrada magistralment, em venien ganes de deixar-ho tot i viure com els dos protagonistes, agafar una petita embarcació i anar fent camí, amb parades per saludar a amics, menjar, beure i dormir. Això és felicitat.

Derelictes i El naufragi de Cala Galiota són dos relats sobre vaixells enfonsats. El primer sobre els naufragis que han tingut lloc al voltant de les fosques urpes del Cap de Creus, i el segon d'una embarcació perduda del que no se'n va saber res. Dit així sona bé, però el fet és que Josep Pla elimina qualsevol emoció o misteri que puguéssin tenir aquestes anècdotes relatant-ho amb la objectivitat asfixiant d'un reportatge periodístic. Tot i que no em van aburrir tan com Bodegó amb peixos, tampoc em van fer passar una bona estona. El naufragi de Cala Galiota, però, té un personatge inesperat, el pare d'en Salvador Dalí, que era notari!

Per últim, a Un de Begur relata com un músic molt dolent visitaba de tant en tant el poble i com els seus habitants, que com diu Pla no tenien moltes pretensions, se l'escoltaven. El músic li explicava moltes coses a un jove i impressionable Josep Pla. Una bona anècdota per fer passar l'estona.

Si he gaudit aquesta lectura és pel gran personatge que és l'Hermós i perquè des de petit estiuejo a la Costa Brava, i encara mai havia llegit cap llibre que li posés paraules a aquests paisatges que tan m'estimo. I en Josep Pla té un gran ull per retratar les costums que, suposo, et solen pasar inadvertits quan vius a l'època però que avui són com tresors. M'ha agradat visitar aquestes platges, pobles i racons quan encara no havia arribat l'onada del turisme, i on avui hi han hotels, restaurants i lanxes, abans hi havien les les cases dels pescadors, tavernes i barcos de pesca.

En conclusió, a través d'aquestes històries Josep Pla descriu apassionadament les terres costeres empordaneses, els seus pobles pesquers, els seus habitants senzills, cofois i treballadors. No obstant, i sense obviar la qualitat i la passió més que demostrada de Pla, en general m'ha aburrit la càrrega descriptiva dels cinc escrits. Si un es salva és Un viatge frustrat, del qual el personatge de l'Hermós, les seves sortides, les seves reaccions i fins i tot els seus silencis van fer que m'entristís per no poder-lo haver conegut. Un personatge per recordar.