"Aleshores, la Liusu es penedí que en Liuyan fos al seu costat. Una persona amb dos cossos corre el doble de perill. Si no la ferien a ella, podien ferir-lo a ell. Si ell moria o quedava malferit, no podia ni imaginar-se què l'esperava a ella. Si ella prenia mal, hauria de morir per tal de no ser-li una càrrega, però encara que es morís no seria tot tan net i senzill com morir sol. Li semblava que en Liuyuan pensava com ella. De la resta, no en sabia res: en aquell instant, ella només el tenia a ell, i ell només la tenia a ella".
Mai havia llegit cap llibre d'un autor xinès, i això és perquè, carregat de prejudicis i estereotips, em costa connectar amb aquesta cultura, entendre les seves contradiccions. Per un cantó, la cultura xinesa em sembla profundament estricta, severa, despietada, freda i calculadora, però per l'altra, també la trobo sensible, tendra, amb un amor per tot el que és delicat que es denota de tot el que fan, de cada moviment i cada paraula. Per això vaig decidir visitar la convulsa Xina de la primera meitat del segle XX amb L'amor que fa caure ciutats, d'Eileen Chang.
Aquest curtíssim llibre es compon de dos relats curts que van obtenir un èxit aclaparador a la Shanghai dels anys quaranta, quan a la ciutat, ocupada per l'exèrcit japonès, hi plovien bombes diàriament. En aquest context de mort, destrucció i misèria una jove escriptora de vint-i-tres anys es va posar a escriure historietes d'amor. I direu: "com pot ser que amb un paisatge com aquest, trencats tots els esquemes, adaptat el costum i la rutina al nou ritme bèl·lic, quan la gent no sabia si tornaria a veure algun dia a les seves famílies, quan no sabien si viurien fins demà per tornar a veure la llum del sol, es posessin a llegir relats plens de romanços?". Doncs perquè és precisament en aquests moments d'escassetat, de mort i de desesperança quan el cor ens demana aquest tipus d'històries.
El primer relat d'aquest llibre és el que li dóna títol i el més llarg. Explica la història de la Liusu, la sisena filla de la família Bai. Tot i ser jove i bella, no té masses esperances de trobar marit pel fet d'haver-se divorciat abans en una Xina en el traspàs entre la modernitat i la tradició, on el divorci era legalment permès però socialment reprovable. Per si fos poc les cunyades envejoses i els homes egoistes de la família li recorden constantment que és una càrrega i una vergonya familiar. En aquest ambient, i buscant un pretendent per a la seva germana petita, coneix a Fan Liuyuan, un jove, atractiu i seductor milionari, el Don Juan xinès, que cau rendit davant el ball, la senzillesa, la bellesa i la intel·ligència de la nostra protagonista. A poc a poc els dos es van acostant, amb petites retirades de la Liusu, asfixiada pels rígids costums socials, desconfiada, que no suporta que en Fan li prengui el pèl. I quan finalment troben la manera d'estar junts la guerra cau sobre Shanghai, les bombes destrueixen les cases i els carrers, la mort i la misèria s'estenen. Durarà aquest amor fogós i apassionat a aquest canvi radical de les circumstàncies?
No us espereu una història d'amor idealitzada a L'amor que fa caure ciutats; la timidesa inicial i la tradició obstaculitzen les primeres trobades, les primeres mirades i fins i tot els primers pensaments. La inexperiència o la mala experiència fa que els protagonistes s'equivoquin, s'ofenguin, s'analitzin i tornin a començar. La primera part del relat és inquietant, es respira la inseguretat que sent la Liusu, qui, per un cantó, es juga el seu prestigi com a dona i no sap les intencions reals de Fan, però per l'altre no pot deixar de veure'l, amb ell se sent lliure, se sent ella mateixa, s'oblida de les normes que l'esgoten i la reprimeixen. No és una història d'amor que s'encén com la gasolina, de manera instantània, intensa i apassionadament, sinó que neix una guspira quan els protagonistes es coneixen, una guspira que ha de sobreviure a dubtes, escrutinis, temors, errades i frases inacabades, però que quan finalment s'encén, no es pot apagar. Pels futurs lectors, el meu moment preferit és el moment del telèfon a l'hotel.
"Aleshores estàvem encaparrats enamorant-nos, ¿d'on hauríem tret el temps per estimar-nos?”
El segon relat, Setge, ocupa amb prou feines trenta pàgines i senzillament m'ha encantat. És més ràpid i àgil que el primer relat, va directe al gra, sense la llarga introducció de L'amor que fa caure ciutats, però té el mateix potencial narratiu. A hores d'ara, després d'uns dies d'haver acabat aquest llibre, encara m'impressiona la capacitat d'Eileen Chang per agafar al lector, situar-lo a un espai delimitat i tancat en el qual un mai diria que hi pot créixer quelcom bell o que valgui la pena narrar -en aquest cas dins d'un tramvia aturat durant el setge japonès de Shanghai-, presentar-li dos personatges -la protagonista i un empresari- que es troben en aquell moment i en aquell lloc fortuïtament i teixir una història d'amor suau i tendre com una brisa marina.
"¿De què serviria explicar-li-ho? Si una dona ha de fer servir paraules per arribar al cor d’un home, és un cas perdut".
En conclusió, els relats d'Eileen Chang són curts, però no són novel·letes d'amor "de usar y tirar". Narra amb una habilitat extraordinària, i fent servir les paraules justes i necessàries, unes històries d'amor complexes, no només pel context, sinó que també pels personatges imperfectes que les viuen. Jo sincerament no li he sabut trobar la semblança amb les novel·les de Stefan Zweig, però el que sí que li he sabut trobar a la ploma d'Eileen Chang és un talent excepcional per dir molt amb poc. I, com no podia ser d'una altra manera, ve amb una edició preciosa -Club Editor-, una traducció meravellosa -Carla Benet- i un postfaci imprescindible -Ricard Planas-.
T'AGRADARÀ
SI ET VA AGRADAR
|
|
PROS
|
|
CONTRES
|
|
ALTRES LLIBRES
DE L'AUTORA
|
|
"Pel que fa al transvasment de discursos morals, en aquest cas la fidelitat ja ni es planteja, seria més aviat indesitjable i en el meu cas és indesitjada, i la diferència entre el que em van ensenyar a mi i el que jo vaig intentar ensenyar al meu fill és incommensurable, i finalment inútil: jo bé que em vaig esforçar per educar el noi en uns principis humanistes, laics i generosos (uns principis que, ves per on, de vegades, per atzars insospitats de la cultura, resulta que m'acabaven recordant els principis de la moral cavalleresca que havia estudiat a la universitat, però sense la religió: la pitié sense la piété, podria dir-se en francès), però tot plegat va ser en va, em temo, el meu gest va resultar ociós i poc graciós, perquè aquell esforç per millorar els discursos rebuts, aquella voluntat meva, o nostra, de substituir la hipocresia per la franquesa, la covardia pel valor, la superstició pel laïcisme, la corrupció per la rectitud, la submissió a les normes per l'elaboració de normes pròpies, tot això el meu fill, al seu torn, ho va manipular també a la seva manera i ho va convertir en una mena d'autorització intel·lectual i moral per llençar-se en braços de l'autodestrucció i el no-res. ¿Puc retreure-li honestament haver dut a terme una operació que finalment es revela anàloga a la meva?
Les editorials
són com les amistats. De vegades una persona amb una acció, amb un moviment,
amb una paraula et crida l’atenció i neix dintre teu el desig de fer-te’n amic,
de guanyar-hi confiança i acabar-hi tenint una complicitat que sobrevisqui a
les adversitats i a les parelles totalitàries. De la mateixa manera, quan llegeixes
un llibre que t’ha agradat molt d’una editorial petita, t’embriaguen les ganes
de fer d’aquella editorial, la teva editorial, de tenir-hi una confiança que t’empenti
a llegir tot el que publica sense ni tan sols donar un cop d’ull a la
contraportada. Però masses vegades, al igual que amb les amistats, les
editorials et fallen i aquell grau de confiança queda minvat i, sense
separar-te’n, sense oblidar els bons temps compartits, te’n allunyes
prudentment. Però quan un amic no et falla mai, fins i tot en moments d’adversitat
que donaves per fet no poder comptar amb ell neix una fraternitat que poques
persones assoleixen a fora de les seves relacions amoroses. Doncs la sensació
de trobar una editorial que, fins i tot quan comences a llegir un dels seus
llibres arrufant el nas perquè no et fa bona pinta la sinopsi, et sorprèn gratament
amb una història inoblidable em recorda a la d’haver trobat aquest tipus d’amistat.
Això és el que m’ha
passat amb L’últim mono. Hi he estat
reflexionant abans de començar a escriure aquesta opinió i he arribat a la
conclusió que la meva aversió per les novel·les que tracten el món de les addiccions
i les drogues ve provocada per la literatura pedagògica, carregada i soporífera
que em vaig haver de menjar durant tot secundària. Puc entendre la intenció que
hi havia darrera de donar literatura d’aquest tipus als estudiants adolescents,
àvids de comprovar què s’hi amaga darrera tots els límits marcats. Fins i tot
és possible que aquelles històries s’hagin fet un lloc al nostre subconscient i
ens hagi donat força per negar amb el cap quan ens han sorgit oportunitats enverinades
de popularitat i seductores promeses d’experiències noves i sensacions extraordinàries.
Potser sí, però si parlem de l’aspecte literari, tots els llibres que s’intenten
acostar als adolescents amb un to educatiu i alliçonador suposen l’antítesi al
foment de la lectura i haurien de ser substituïts dels programes. Però quan
vaig veure la publicació, per part de Club Editor, de L’últim mono em vaig dir que aigua passada no mol molí i, deixant
enrere aquests traumes literaris vaig decidir endinsar-me en la lectura.
L’últim mono és la narració d’un traductor -l’últim mono de la
indústria editorial- que es troba
traduint un llibre buit, avorrit i dolent quan l’Alicia, la seva ex-parella,
que el va abandonar per una dona però mantenen una molt bona relació, el truca
per comunicar-li que el fill que comparteixen ha tornat a caure, per tercera
vegada, en el sinistre món de les drogues, i per demanar-li si pot anar a
passar el que espera que sigui el seu últim síndrome d’abstinència -l’últim
mono- amb ell. No és una història nova, dues vegades i seguint mètodes
diferents l’han rescatat de l’addicció i l’han cuidat durant el mono, dues
vegades l’han vist refet i s’han omplert els pulmons d’esperança i tres cops l’han
retrobat pàl·lid, feble, desnodrit, amb ulleres, impassible, esgotat d’autodestruir-se
però incapaç de deixar de fer-ho. La mala notícia deixa al narrador pensatiu i,
preguntant-se si ells, com a pares, són culpables d’alguna manera de l’estat
del seu fill, decideix posar-se a escriure records i reflexions que li
desperten aquesta tercera recaiguda.
Aquesta novel·la
es podria dividir en tres parts que, tot i no trobar-se dividides sinó
constantment barrejades, jo he diferenciat en tot moment. La primera és la
història en si, que queda dividida, mesurada i condicionada pels monos pels que
ha passat el fill i que el narrador rememora. D’aquesta manera, el lector va descobrint
pel que han hagut de passar els pares, les esperances invertides en les
solucions màgiques i immediates i les desil·lusions per les fatals recaigudes.
A més, d’una forma tan natural que et fa pensar que es tracta de la història
del mateix autor -també traductor-, relata les circumstàncies familiars i
emocionals en el moment de cada mono del seu fill que ha marcat els últims anys
de la seva vida. La segona part es centra en reflexionar sobre l’ofici del
traductor, el gran desconegut, l’últim mono del món literari però essencial en
el procés. Ambdues parts que, lluny de ser autàrquiques es relacionen
constantment, m’han delectat per igual.
Lluis Maria Todó
té el do de fer senzill el que no ho és. Narra amb una naturalitat hipnòtica el
patiment dels pares d’un drogoaddicte i disseccions amb precisió i elegància la
personalitat única de cada un dels personatges. Els fets es succeeixen com una
cascada i s’interrelacionen d’una manera tan espontània que m’ha portat a, tot
i esforçar-m’hi, no ser capaç de separar el narrador de l’autor. I això és
literatura.
Com sempre s’imposa
el com sobre el què, i això fa que aquest no sigui una novel·la més sobre el
mal de les drogues, sense deixar d’escatimar en els seus horrors no s'hi centra. De fet, el lector no pot seguir la part brutal y més penosa del síndrome d'abstinència al comptar tan sols amb el punt de vista del traductor. El fill no es torna protagonista, tot i estar al centre de la
història, sinó com un fantasma que sempre està a un pas d'escapar de la mirada del narrador, de la seva àrea de control, ja sigui desapereixent per la ciutat o amagant-se rere la porta de l'habitació.
L'única cosa que potser he trobat a faltar és més activitat del narrador, que es presenta com un personatge completament passiu, un voyeur que pensa molt però no fa res, i venint d'un membre d'una familia de tres integrants fa que quedi com un pare insípid i un (ex)marit força calçaces.
L'últim mono m'ha sorprès en el seu millor sentit. Una novel·la que tracta temes tan diferents com la drogadicció i l'ofici de la traducció des d'una perspectiva reflexiva i molt personal. Un llibre que no us deixarà indiferents ple de personatges inoblidables.
L'única cosa que potser he trobat a faltar és més activitat del narrador, que es presenta com un personatge completament passiu, un voyeur que pensa molt però no fa res, i venint d'un membre d'una familia de tres integrants fa que quedi com un pare insípid i un (ex)marit força calçaces.
L'últim mono m'ha sorprès en el seu millor sentit. Una novel·la que tracta temes tan diferents com la drogadicció i l'ofici de la traducció des d'una perspectiva reflexiva i molt personal. Un llibre que no us deixarà indiferents ple de personatges inoblidables.
"L'aire semblava anar-se espessint d'odi. Tot per una qüestió que no es podia resoldre. Se'n van anar a dormir sense dirigir-se la paraula, l'endemà al matí es van separar sense dir-se res i durant el dia van estar tots dos morts de por: ella per si ell no tornava a casa, i ell per si quan tornava ella no hi era. La sort els va ser favorable, però. Es van trobar al vespre, pàl·lids de contrició, tremolant d'amor, com dues persones que s'han salvat de poc d'un terratrèmol i han estat vagant pel món amb nua desolació".
Consol
Fetes per callar, fetes per servir. Maquillades recorren els carrers de la ciutat, van a comprar, van a buscar als nens al col·legi i tafanegen i riuen entre elles. Fetes per ordenar, fetes per natejar, fetes per cuinar. La cuina, de fet, és el seu refugi. Quantes vegades ha plorat la seva solitud recolzant-se a la pica? Fetes per callar, fetes per dissimular, fetes per acontentar. Els marits arriben de treballar cansats, els hi fan un petó sec i ràpit als llavis i van al menjador a veure el partit, que ja ha començat. "Tinc gana". "De seguida estarà a punt". "Merda, se t'ha cremat, com sempre, ni això saps fer?" El Barça està perdent. "Inútil". Fetes per perdre, fetes per disculpar-se. "Perdó, vols que t'en faci un altra? Será un moment". "No, encara faràs un altra desastre. I calla d'una vegada que intento veure un partit". Fetes per assentir, fetes per ressignar-se. Que lluny queda aquell cinema on ell va fer el clàssic gest d'aprofitar un badall per abaraçar-la. Que lluny queden aquelles nits ideals, aquells primers petons, aquelles mirades de sincera admiració, aquell sexe apassionadament salvatge, aquelles paraules d'amor ara oblidades. Van a la cuina i s'els hi cau una llàgrima de melangia. Tranquila, demà serà un altre dia, demà potser recorda, demà potser tot canvia. Fetes per estimar.
M'agrada llegir Alice Munro. No només pel nivell indiscutible dels seus relats i els personatges que els habiten i els narren, sinó perquè em retroba amb l'essència del moviment feminista amb el qual m'identifico. Les seves narradores són dones valentes atrapades en un món masclista que les reprimeix, que les tatxa de boges per coses tan senzilles com triar guanyar-se la vida i ser independents en comptes de casar-se i no sortir de casa mai més, portant una vida dedicada absolutament al benestar del marit.
"En Ricky la va abraçar com si fos d'allò més natural i pogués prendre's tot el temps del món per fer-ho. Li va besar la boca. A ella li va semblar que era el primer cop a la vida que havia format part d'un petó que era un esdeveniment en si mateix. La història sencera per si mateix. Un pròleg tendre, una passió eficient, un explorar i rebre de tot cor, una demora d'agraïment i un final satisfet".
El pont flotant
Però el feminsime al qual em refereixo no és explícit en la novel·la, sinó que es dedueix dels fets que es relaten i l'actuació dels seus personatges. M'encanta el prototip de dona que m'ha mostrat Munro en les seves històries, la dona enamoradissa, plena de passió i ganes de donar sense esperar res a canvi, però també lluitadora incansable i rebel quan l'infelicitat li fa obrir els ulls. M'agrada els diferents amors que el lector coneix a través dels seus relats. La dona com una estrella brillant, brillant que, si no es cuida, se'n va.
Els contes que m'han agradat més... Al primer relat és el més extens i el que li dona nom al llibre, Odi, amistat, festeig, amor, matrimoni, coneixem a Gdynia, una senyora de fer feines solterona que és enganyada per unes adolescents, que li escriuen cartes d'amor fent-se passar pel pare d'una d'elles. Motivada per aquestes cartes falses Dynia ho deixa tot i viatja on viu ell, trobant-se una realitat molt diferenta al que auguraven aquelles paraules de conta de fades que llegia apassionadament.
També em va encantar el relat de la Queenie, narrada per la seva germanastra, uns anys menor. La Queenie abandona la família i es casa amb un home molt més gran que ella, molt conservador i fret, que la condemna a una infelicitat que propicia una segona fugida. També l'últim relat, Lluny d'ella, em va agradar per com canvia amb respecte als altres contes, començant pel fet que el protagonista és un home. En Grant finalment accepta la necessitat d'internar a la seva esposa, la Fiona, que pateix Alzheimer, a un hospital. Ell la cuidarà, fins i tot quan ella ja no el recorda, quelcom més dolorós que el divorci o la mort.
"En aquell temps, els marits joves eren molt severs. Poc abans eren pretendents, personatges gairebé còmics, garrells i víctimes d'unes necessitats sexuals desesperades. Ara que ja tenien el llit calent, es tornaven decidits i censuradors. Anaven a treballar cada matí ben afeitats, el coll jove adornat amb el nus de la corbata, i es passaven el dia fent feines desconegudes per tornar a casa a l'hora de sopar, fer una ullada crítica a l'àpat del vespre i desplegar el diari per alçar-lo entre ells i el desgavell de la cuina, les malalties, les emocions i els nens. ¡Quantes coses havien d'aprendre, i que de pressa! Com ara fer la pilota als caps i dominar la dona. Com ara escometre amb autoritat les hipoteques, els murs de contenció, l'herba del jardí, els desaigües, la política, així com la feinaque havia de mantenir la família durant el següent quart de segle. Eren les dones, doncs, les que -durant les hores del dia, i respectant la increïble responsabilitat que els havia caigut a sobre per la presència dels nens- podien tornar a una mena de segona adolescència. Un alleujament de l'esperit quan el marit marxava. Una rebel·lió fantasiosa, converses subversives, atacs de riure que eren un retorn a l'escola, tot això creixia com bolets entre les parets que el marit pagava durant les hores que passava a fora".
El que es recorda
Tot i que li guardo un gran respecte, el Premi Nobel de la Literatura, a parer meu, no sempre l'encerta. Sense anar més lluny, en Patrick Modiano -l'escriptor premiat l'any passat- no em va acabar de convèncer; els seus llibres -tots molt curts- se'm feien extremadament llargs degut a la lentitut i la gran quantitat de personatges que no m'importaven. En canvi, amb l'Alice Munro la van encertar, és una escritpora que els seus llibres m'han canviat. També és de ritme lent i, de vegades, en alguns contes, se m'arriba a fer pesat, però n'hi ha d'altres que senzillament m'han encantat. Val molt la pena llegir Odi, amistat, festeig, amor, matrimoni, i més amb l'excel·lent traducció que ens ofereix Dolors Udina.
- Però ell anava equivocat -vaig dir.
- Sí, és clar que anava equivocat. Els homes no són gaire normals, Chrissy. Això és una cosa que aprendràs si un dia et cases.
- Doncs no em casaré mai. Mai.
- Simplement estava gelós- va dir-. ¡Estava tan gelós!
- Mai.
- Tu i jo som molt diferents, Chrissy. Molt diferents. -Va fer un sospir. I va afegir-: Jo estic feta per estimar.
Vaig pensar que eren paraules típiques d'un cartell de pel·lícula. "Feta per estimar"."
Queenie
Crèdits
Títol: Odi, amistat, festeig, amor, matrimoni. Autora: Alice Munro.
Traductora: Dolors Udina. Editorial: Club editor. Preu: 20€
També et pot agradar
Traductora: Dolors Udina. Editorial: Club editor. Preu: 20€
També et pot agradar
A part de compartir nacionalitat i el mateix estil feminista i de crítica social, Alice Munro i Margaret Atwood són molt amigues. L'última és una candidata constant al Premi Nobel de la Literatura. Així, si us agrada aquest llibre també us en agradarà qualsevol d'aquesta escritpora canadenca.
I vosaltres, a qui teniu com a figura del feminisme?.
Què esteu llegint?
Digueu-m'ho als comentaris!
Digueu-m'ho als comentaris!
"Del primer pis al vestíbul baixà l'escala amb el mirall encarat endarrera: hi veia trossos de sostre, trossos de barana, dibuixos i garlandes de la catifa que cobria els graons, tot viu i desenfocat, fins que en arribar al darrer graó caigué tan llarga com era embolicada en plecs violeta. El mirall s'havia trencat. Els bocins s'aguantaven en el marc, però uns quants havien saltat fora. Els anava agafant i els anava encabint en els buits on li semblava que encaixaven. Les miques de mirall, desnivellades ¿reflectien les coses tal i com eren? I de cop a cada mica de mirall veié anys de la seva vida viscuda en aquella casa."
A l'escola em van fer llegir Mercè Rodoreda dos cops, i cap em va agradar. El primer va ser La plaça del diamant a primer d'ESO, i res de res. Ni la pel·lícula em va aconseguir enganxar. El segon va ser La brusa vermella i altres contes a quart d'ESO, i l'experiència encara va ser pitjor. Potser és per això que he anat retardant el moment inevitable en el que li hauria de donar una altra oportunitat, l'última, però quan l'Andrea em va regalar un llibre seu que no coneixia -tot i que em sonava- i em va dir que per a ella va ser un dels únics llibres que va llegir a l'escola que li va encantar, de seguida m'hi vaig posar. I per això avui us porto Mirall trencat, de Mercè Rodoreda.
Aquesta és la història de la família Valldaura al llarg de tres generacions durant abans, durant i després de la Guerra Civil. La narració comença amb Teresa Goday, una dona d'orígen humil que puja de graó social quan es casa amb Nicolau Rovira, un home gran que no tarda en morir i deixar-la víuda. Al cap d'uns anys, doncs, la Teresa es casa amb Salvador Valldaura i no tarden en anar a viure a una torre a Sant Gervasi i fundar una família.
Sens dubte, la joia del llibre està els seus personatges, que lluny de ser estables tots sufreixen una evolució senzillament impressionant. No n'hi ha un de sol que m'hagi semblat pla o aburrit. Si qualsevol observa la seva pròpia família se'n donarà compte de la complexitat amb la que els seus membres encaixen, mentre cadascú té les seves manies, els seus defectes, les seves preocuopacions, les seves passions, comet els seus errors, etc. Aquest fenòmen és molt difícil de portar a la literatura, i requereix una gran habilitat per part de l'autor. I Mercè Rodoreda ho fa en aquest llibre d'una manera completament extraordinària i des d'un narrador omniscent que, com un fantasma, va seguint a diferents personatges per les habitacions i passadissos de la torre de Sant Gervasi. Si he de destacar algun personatge seria la Maria per la seva profunda complexitat, la seva barreja entre la crueltat despietada i la passió desbocada. Un bon exemple per il·lustrar que els bons escriptors no fan personatges bons i personatges dolents, sinó que creen personatges humans.
Rodoreda no deixa cap fil solt. Sense donar un protagonisme a l'ambient històric, tampoc l'ignora. El lector observa des de la torre de Sant Gervasi els efectes de la guerra -que al principi és infravalorada-. Una cosa que jo he sentit mentre llegia aquest llibre (però no he llegit enlloc més i em fa por estar dient una estupidesa) és que jo en aquest llibre hi he vist el realisme màgic que tan famós van fer Miguel Ángel Asturias i Gabriel García Márquez. Al llarg del llibre succeeixen fets màgics davant dels quals els personatges no es mostren gens sorpresos, cosa que -crec- defineix aquest moviment literari.
Abans de començar amb Mirall trencat vaig llegir algunes ressenyes que resaltaven que, en part, era una novel·la de por. El que més m'ha agradat del llibre és la simbologia del llibre, com un objecte pot passar a representar el record d'una persona fellida i una flor o un color es tornen un adjectiu. D'aquesta manera, el símbol més important és la torre de Sant Gervasi. Quan Salvador Valldaura i Teresa Godoy la compren i la reformen queda com una mansió nova i luxosa però, a mesura que els anys passen i la família s'enfonsa la casa es va deteriorant i comença a ser habitada per rates i fantasmes fins que, finalment, quan la família es destrossa, la casa és enderrocada. Però m'ha fet por? No. La casa de Sant Gervasi, tot i acabar sent fosca i antiga, està lluny de ser una casa encantada i els seus fantasmes inofensius m'han fet més llàstima que por. En la meva opinió, tot es tracta d'empatitzar. Els personatges poden tenir por perquè no saben què són els fantasmes ni què corre pels seus caps, però jo, com a lector, sí que ho sabia i és per això que no em van inquietar en cap moment.
A tall de cloenda, senzillament m'he quedat sense paraules després de llegir aquesta obra mestra de la literatura catalana plena de simbologia i profunditat en els seus personatges. No tan sols penso repetir amb l'autora, sinó que també penso rellegir aquesta gran obra ja que, n'estic segur, amb una relectura descobriré encara més coses. Aquesta és la història d'una família, d'una torre a San Gervasi, del seu jardí, de la guerra, d'un armari japonés, d'un mirall trencat que reflecteix l'infatigable pas del temps. Molt recomenable.
PD: us prometo que Club Editor no em paga res perquè llegeixi tants llibres seus. (I el que ara m'estic llegint ja us aviso que també és de Club Editor). Per cert, aprofito per dir que és indignant que l'edició més maca que es pot trobar avui de Mirall Trencat és aquesta. Sisplau, nova edició JA a l'estil Incerta glòria.
PD2: aquesta és l'última ressenya que faig amb aquest format. He decidit fer un canvi de rumb al blog per fer-lo més personal. Totes les lectures em susciten reflexions molt interessants que vull compartir amb vosaltres. A partir d'ara les ressenyes tindran títol personalitzat, començaran a parlar d'aquesta reflexió, després passaré a parlar del que m'ha semblat el llibre... i bé, ja ho veureu per vosaltres mateixos!
Sens dubte, la joia del llibre està els seus personatges, que lluny de ser estables tots sufreixen una evolució senzillament impressionant. No n'hi ha un de sol que m'hagi semblat pla o aburrit. Si qualsevol observa la seva pròpia família se'n donarà compte de la complexitat amb la que els seus membres encaixen, mentre cadascú té les seves manies, els seus defectes, les seves preocuopacions, les seves passions, comet els seus errors, etc. Aquest fenòmen és molt difícil de portar a la literatura, i requereix una gran habilitat per part de l'autor. I Mercè Rodoreda ho fa en aquest llibre d'una manera completament extraordinària i des d'un narrador omniscent que, com un fantasma, va seguint a diferents personatges per les habitacions i passadissos de la torre de Sant Gervasi. Si he de destacar algun personatge seria la Maria per la seva profunda complexitat, la seva barreja entre la crueltat despietada i la passió desbocada. Un bon exemple per il·lustrar que els bons escriptors no fan personatges bons i personatges dolents, sinó que creen personatges humans.
Rodoreda no deixa cap fil solt. Sense donar un protagonisme a l'ambient històric, tampoc l'ignora. El lector observa des de la torre de Sant Gervasi els efectes de la guerra -que al principi és infravalorada-. Una cosa que jo he sentit mentre llegia aquest llibre (però no he llegit enlloc més i em fa por estar dient una estupidesa) és que jo en aquest llibre hi he vist el realisme màgic que tan famós van fer Miguel Ángel Asturias i Gabriel García Márquez. Al llarg del llibre succeeixen fets màgics davant dels quals els personatges no es mostren gens sorpresos, cosa que -crec- defineix aquest moviment literari.
Abans de començar amb Mirall trencat vaig llegir algunes ressenyes que resaltaven que, en part, era una novel·la de por. El que més m'ha agradat del llibre és la simbologia del llibre, com un objecte pot passar a representar el record d'una persona fellida i una flor o un color es tornen un adjectiu. D'aquesta manera, el símbol més important és la torre de Sant Gervasi. Quan Salvador Valldaura i Teresa Godoy la compren i la reformen queda com una mansió nova i luxosa però, a mesura que els anys passen i la família s'enfonsa la casa es va deteriorant i comença a ser habitada per rates i fantasmes fins que, finalment, quan la família es destrossa, la casa és enderrocada. Però m'ha fet por? No. La casa de Sant Gervasi, tot i acabar sent fosca i antiga, està lluny de ser una casa encantada i els seus fantasmes inofensius m'han fet més llàstima que por. En la meva opinió, tot es tracta d'empatitzar. Els personatges poden tenir por perquè no saben què són els fantasmes ni què corre pels seus caps, però jo, com a lector, sí que ho sabia i és per això que no em van inquietar en cap moment.
A tall de cloenda, senzillament m'he quedat sense paraules després de llegir aquesta obra mestra de la literatura catalana plena de simbologia i profunditat en els seus personatges. No tan sols penso repetir amb l'autora, sinó que també penso rellegir aquesta gran obra ja que, n'estic segur, amb una relectura descobriré encara més coses. Aquesta és la història d'una família, d'una torre a San Gervasi, del seu jardí, de la guerra, d'un armari japonés, d'un mirall trencat que reflecteix l'infatigable pas del temps. Molt recomenable.
Espero que hagueu passat una Castanyada / Halloween fantàstic!
 |
| Party in Valldaura's house |
PD: us prometo que Club Editor no em paga res perquè llegeixi tants llibres seus. (I el que ara m'estic llegint ja us aviso que també és de Club Editor). Per cert, aprofito per dir que és indignant que l'edició més maca que es pot trobar avui de Mirall Trencat és aquesta. Sisplau, nova edició JA a l'estil Incerta glòria.
PD2: aquesta és l'última ressenya que faig amb aquest format. He decidit fer un canvi de rumb al blog per fer-lo més personal. Totes les lectures em susciten reflexions molt interessants que vull compartir amb vosaltres. A partir d'ara les ressenyes tindran títol personalitzat, començaran a parlar d'aquesta reflexió, després passaré a parlar del que m'ha semblat el llibre... i bé, ja ho veureu per vosaltres mateixos!
"La guerra és estúpida, potser per això està tan profundament arrelada en el cor de l'home; el nen ja juga a la guerra fins si ningú no l'hi ha ensenyat. La guerra és estúpida, set d'una glòria que no pot ser saciada; però ¿ho pot ser l'amor? ¿La glòria i l'amor en aquest món? I tota la joventut no és més que la incerta glòria d'un matí d'abril, la tenebrosa tempesta travessada de llampecs de glòria, però ¿quina glòria? ¿Quina glòria, Déu meu? Hi ha el despertar, i els despertars són tristos, després de les nits de febre i de desvari. Potser el pitjor de la guerra és que després ve la pau... Un es desperta de la seva joventut i li sembla haver tingut febre i desvari; però un s'arrapa al record d'aquell desvari i d'aquella febre, d'aquella tempresta tenebrosa, com si fora d'ella no hi hagués res que valgués la pena en aquest món."
Me'n vaig intentar resistir. Després de llegir Incerta glòria, sens dubte la novel·la que més m'ha inquietat i m'ha apassionat dels últims temps, vaig intentar retardar la lectura de la seva continuació. Volia esperar que en treiéssin una nova edició, amb el magnífic disseny de l'última d'Incerta glòria, però no me n'he pogut estar. Va ser un accident. Estava tan tranquil a la meva habitació, llegint qualsevol cosa, quan me'n vaig enrecordar d'en Soleràs -qui sap per què- i vaig decidir agafar Incerta glòria i rellegir algun dels passatges que vaig subratllar. Pam. D'una cosa a una altra, sense saber quan ni com, ja havia començat a llegir El vent de la nit, de Joan Sales.
Us enrecordeu de l'últim capítol de l'últim llibre de Harry Potter? Sí, home, sí, aquell en el que ens avancem vint anys en el futur per veure com és la vida dels protagonistes. Molts seguidors de la saga es van queixar de només tenir una escena a Kings Cross per veure aquest futur, que es deixaven a molts personatges sense cap pervenir clar. D'aquestes queixes va néixer la web Pottermore, en el que l'autora penja escrits que expliquen tota la vida de tots els personatges que apareixen a la hsitòria.
Tranquils! No us heu equivocat, no esteu llegint la crítica d'un llibre de Harry Potter. Simplement se m'ha ocurregut aquest exemple per destacar lo important que és per un lector, quan un llibre li agrada molt, saber el desenllaç, no de la guerra ni de la novel·la, sinó dels personatges. No puc definir amb paraules l'immensa alegria que vaig sentir quan me'n vaig enterar que hi havia un seqüela de Incerta glòria que es situa trenta anys després de la fi de la guerra. Per seguir amb l'exemple, més d'un/a fan de Harry Potter patiria un atac de cor si se'n enterés que ja està a les llibreries el vuitè llibre de Harry Potter que narra les vides de tots els personatges trenta anys després. El vent de la nit ens ofereix doscents vint-i-dos pàgines d'això.
Per fer-ho Joan Sales ens fica a la pell d'un Cruells vençut, gris i melangiós. El sacerdot, que ha perdut la fe, viu dels records de la guerra i es pregunta què n'haurà sigut d'en Lluis, la Trini i, sobretot, en Juli Soleràs. No sé on ho vaig llegir, però trobo que qui ho diu té tota la raó: si a Incerta glòria hi ha acció, a El vent de la nit hi ha observació. En Cruells recorre els carrers silenciós, contempla la pau, plena d'hipocresia i buidor, i troba a faltar la plenitut de la guerra, lluitar per quelcom al costat d'amics fidels als seus valors. A partir d'ell ens retrobem amb Lamoneda, una escòria fastigosa, un fantasma traïdor que aconsegueix treure de pulleguera al tranquil Cruells cada cop que obre la boca. Però gràcies a ell, que va lluitar a les files franquistes, va esbrinant el que li va passar a en Soleràs a partir del moment que li van perdre la pista. També sabrem què se n'ha fet d'en Lluis i la Trini.
Puc dir que he acabat Incerta glòria. I ho dic amb tot el convenciment, El vent de la nit m'ha saciat la set de saber com ha acabat tot. El ritme és lent, i no pot ser d'altra manera tenint en compte que qui narra és el sensible Cruells. Aquest canvi de ritme segurament és el que es pateix quan, després d'una guerra, arriba la pau. No hi trobo cap defecte en la narració, té moments que em treia un somriure la bondat d'en Cruells i la manera com l'empipa en Lamoneda, però també té moments molt durs i d'altres en els que jo, un estudiant de vint-i-dos anys, arribava a sentir la dessolació de viure en un temps que et trepitja, de viure permanentment a l'incertament gloriós passat, de sentir com el temps passa intrascendent i et fas vell sense que t'importi.
A tall de cloenda, no ho sabia del tot, però necessitava aquest llibre. A qui li hagi agradat Incerta glòria no es pot permetre no llegir aquesta seqüela que en Joan Sales va insistir en que fos editat per separat. A partir d'en Cruells desgranem el present dels demés protagonistes trenta anys després i tanquem un cicle que va començar amb aquella "incerta glòria d'un matí d'abril".
Us enrecordeu de l'últim capítol de l'últim llibre de Harry Potter? Sí, home, sí, aquell en el que ens avancem vint anys en el futur per veure com és la vida dels protagonistes. Molts seguidors de la saga es van queixar de només tenir una escena a Kings Cross per veure aquest futur, que es deixaven a molts personatges sense cap pervenir clar. D'aquestes queixes va néixer la web Pottermore, en el que l'autora penja escrits que expliquen tota la vida de tots els personatges que apareixen a la hsitòria.
Tranquils! No us heu equivocat, no esteu llegint la crítica d'un llibre de Harry Potter. Simplement se m'ha ocurregut aquest exemple per destacar lo important que és per un lector, quan un llibre li agrada molt, saber el desenllaç, no de la guerra ni de la novel·la, sinó dels personatges. No puc definir amb paraules l'immensa alegria que vaig sentir quan me'n vaig enterar que hi havia un seqüela de Incerta glòria que es situa trenta anys després de la fi de la guerra. Per seguir amb l'exemple, més d'un/a fan de Harry Potter patiria un atac de cor si se'n enterés que ja està a les llibreries el vuitè llibre de Harry Potter que narra les vides de tots els personatges trenta anys després. El vent de la nit ens ofereix doscents vint-i-dos pàgines d'això.
Per fer-ho Joan Sales ens fica a la pell d'un Cruells vençut, gris i melangiós. El sacerdot, que ha perdut la fe, viu dels records de la guerra i es pregunta què n'haurà sigut d'en Lluis, la Trini i, sobretot, en Juli Soleràs. No sé on ho vaig llegir, però trobo que qui ho diu té tota la raó: si a Incerta glòria hi ha acció, a El vent de la nit hi ha observació. En Cruells recorre els carrers silenciós, contempla la pau, plena d'hipocresia i buidor, i troba a faltar la plenitut de la guerra, lluitar per quelcom al costat d'amics fidels als seus valors. A partir d'ell ens retrobem amb Lamoneda, una escòria fastigosa, un fantasma traïdor que aconsegueix treure de pulleguera al tranquil Cruells cada cop que obre la boca. Però gràcies a ell, que va lluitar a les files franquistes, va esbrinant el que li va passar a en Soleràs a partir del moment que li van perdre la pista. També sabrem què se n'ha fet d'en Lluis i la Trini.
Puc dir que he acabat Incerta glòria. I ho dic amb tot el convenciment, El vent de la nit m'ha saciat la set de saber com ha acabat tot. El ritme és lent, i no pot ser d'altra manera tenint en compte que qui narra és el sensible Cruells. Aquest canvi de ritme segurament és el que es pateix quan, després d'una guerra, arriba la pau. No hi trobo cap defecte en la narració, té moments que em treia un somriure la bondat d'en Cruells i la manera com l'empipa en Lamoneda, però també té moments molt durs i d'altres en els que jo, un estudiant de vint-i-dos anys, arribava a sentir la dessolació de viure en un temps que et trepitja, de viure permanentment a l'incertament gloriós passat, de sentir com el temps passa intrascendent i et fas vell sense que t'importi.
A tall de cloenda, no ho sabia del tot, però necessitava aquest llibre. A qui li hagi agradat Incerta glòria no es pot permetre no llegir aquesta seqüela que en Joan Sales va insistir en que fos editat per separat. A partir d'en Cruells desgranem el present dels demés protagonistes trenta anys després i tanquem un cicle que va començar amb aquella "incerta glòria d'un matí d'abril".
Gràcies, Joan.
Incerta glòria, de Joan Sales
22.1.15
"La meva salut és excel·lent, però estic carregat de romanços com una criatura malaltissa. No et vull pas explicar el que he sofert servint en una divisió que no m'agradava. Aconsegueixo el canvi de destí, arribo ple d'il·lusions... i tot em cau sobre altra vegada. Pensava trobar en Juli Soleràs. M'havien dit que era a l'hospital de campanya, ferit o malalt, no ho sé; però resulta que ja l'han donat d'alta. No veig ni una cara coneguda entre tantes com la guerra en fa desfilar davant dels meus ulls en incoherent fantasmagoria d'ençà que va començar"
Comencem. He decidit guardar-me la primera ressenya del blog per un llibre que realment valgués la pena, i ara tinc por que la primera ressenya no sigui digna del llibre que he triat. Un principi ambiciós, doncs poques novel·les he llegit amb aquesta qualitat.
Si hi ha quelcom sobre el qual hi ha més novel·les són les guerres. En el nostre cas, l'ombra de la Guerra Civil segueix latent i terrible en els llibres que els que la van sofrir -i els que no- han escrit. De l'obra que us porto avui el primer que em va cridar l'atenció, si us he de ser sincer, va ser la portada. Aquesta portada minimalista que Club Editor ha recuperat dels seus origens em va conquerir des del primer moment. També em va atraure el seu títol enigmàtic. Per últim, en vaig sentir parlar molt a través de tots els mitjans informatius -televisió, ràdio, diaris...- i, finalment, va caure per Nadal. Avui us vinc a parlar, doncs, de Incerta glòria, de Joan Sales.
"La incerta glòria d'un dia d'abril". Pel que es veu Javier Marías no és el primer escriptor que titula la seva obra manllevant fragments d'obres de Shakespeare. El mateix Joan Sales ens explica en el pròleg que "si jo hagués de resumir la meva novel·la en una sola ratlla, no ho faria pas d'una altra manera".
Aquesta és una d'aquelles obres que no es pot explicar sense presentar al seu autor, ja que el llibre és un reflex del que va viure en la seva joventut. Joan Sales i Vallès va néixer el 19 de novembre de 1912 a Barcelona. Va ser un dels primers professors de català del cens oficial de la Generalitat de Catalunya format per Pompeu Fabra i durant tota la seva vida va defensar la llengua aferrissadament. Tot i que es va afiliar al Partit Socialista, quan va a lluitar a la Guerra Civil i veu el desgovern de la rereguarda, decebut abandona immediatament el partit. Primer va lluitar al front de Madrid, després al d'Aragó i, finalment, al de Catalunya. Acabada la guerra, es va exiliar primer a França, després a la República Dominicana i finalment a Mèxic. El 1948 torna a Catalunya i posa en marxa, juntament amb Xavier Berenguel, el Club dels Novel·listes, descobrint autors catalans de la posguerra avui imprescindibles tal com ara Mercè Rodoreda, Màrius Torres o Llorenç Villalonga. Després de vint-i-tres anys escrivint, finalment publica la seva obra mestra: Incerta glòria.
Incerta glòria es divideix en tres parts. La primera, de caràcter epistolar, són les cartes d'en Lluís de Brocà dirigides al seu germà. En Lluís és un jove tinent destinat al front d'Aragó, on espera trobar-hi -i hi troba- un amic seu de la Universitat, en Juli Soleràs, un home curiós que no tarda a esdevenir el personatge més imprevisible, sorprenent, enigmàtic i captivador de la novel·la.
La segona part també és epistolar. Es tracta de les cartes que la Trini Milmany, la companya d'en Lluís, escriu a en Juli Soleràs. En aquestes cartes s'hi reflecteixen el malestar i la pobresa que es va sofrir a la rereguardia, a la ciutat de Barcelona, per la guerra i l'administració egoista i decadent del govern republicà. La Trini pateix pel seu fill i per les poques cartes que li envia en Lluís, se sent sola i en Juli Soleràs és l'únic que l'ajuda i li escriu. La desesperació i la soledat impregna cada paraula de les seves cartes.
L'última part de la novel·la són les memòries del seminarista Cruells, que coneix a en Lluís i a en Juli en el front d'Aragó. Es presenta com un personatge que intenta ajudar-los des de fora aconsellant-los i escoltant-los quan es necessiten confessar. És la part més lenta del llibre, però també la més profunda i madura.
És una novel·la completa, una història enfocada als seus personatges. Us equivoqueu si us penseu que aquest llibre és exclusivament bèl·lic. Hi ha lloc per l'amor, la traïció, l'amistat, les diferents maneres d'entendre la vida, la mort i els somnis, la filosofia i la complexitat humana. Però la guerra és, sens dubte, un taló de fons poderós que condiciona les vides dels seus personatges i és relatada amb una força que només pot emanar d'algú que l'hagi viscuda en primera persona.
L'estil d'en Joan Sales em feia venir ganes de plorar, i això només em passa quan la narració és immillorable. Adapta els tons als respectius narradors amb una naturalitat extraordinària i compta amb un vocabulari amplíssim que sens dubte em va enriquir al llarg de la lectura. Tots els personatges gaudeixen del seu univers propi, les seves preocupacions, els seus punts forts, les seves mancances... en fi, la seva complexitat immanent.
Però el personatge que esdevé el centre del remolí és en Juli Soleràs. Alguns van defensar que es tractava del mateix Joan Sales, ja que tenien les mateixes inicials (J.S.), però l'autor va confessar que es va inspirar en un company de guerra. En qualsevol cas, en Soleràs és el gran Gatsby d'aquesta història. Els tres narradors de Incerta glòria s'obsessionen, d'una manera o una altra, amb aquest personatge que va de profeta i constantment cau en teories filosòfiques i altres estirabots. Res a dir, un personatge de deu, amb el que m'he acomiadat sabent tot el que sé d'ell, però sobretot amb el que estic condemnat a desconèixer d'ell per sempre.
En l'edició que apareix a les fotografies de l'entrada s'ha separat la quarta part de la història en un volum independent anomenat El vent de la nit, que són les memòries d'en Cruells un cop acabada la guerra. Per desig exprés de l'autor es va separar finalment en un llibre diferent. Ja m'està esperant a l'estanteria, així que no crec que us faci esperar gaire per explicar-vos la meva opinió.
A tall de cloenda, sens dubte aquest serà un dels clàssics més importants de la literatura en català. Per a mi és el millor llibre que he llegit en el meu idioma sobre la Guerra Civil i crec fermament que hauria de ser lectura obligatòria a les escoles. En el moment en què publico aquesta entrada és noticia que l'obra ha sigut traduïda a l'anglès (Uncertain glory). Ho celebro.
I vosaltres, quin és el vostre clàssic preferit?
(Fotografies fetes al poble pirinenc Os de Civis)
