"Del primer pis al vestíbul baixà l'escala amb el mirall encarat endarrera: hi veia trossos de sostre, trossos de barana, dibuixos i garlandes de la catifa que cobria els graons, tot viu i desenfocat, fins que en arribar al darrer graó caigué tan llarga com era embolicada en plecs violeta. El mirall s'havia trencat. Els bocins s'aguantaven en el marc, però uns quants havien saltat fora. Els anava agafant i els anava encabint en els buits on li semblava que encaixaven. Les miques de mirall, desnivellades ¿reflectien les coses tal i com eren? I de cop a cada mica de mirall veié anys de la seva vida viscuda en aquella casa."

A l'escola em van fer llegir Mercè Rodoreda dos cops, i cap em va agradar. El primer va ser La plaça del diamant a primer d'ESO, i res de res. Ni la pel·lícula em va aconseguir enganxar. El segon va ser La brusa vermella i altres contes a quart d'ESO, i l'experiència encara va ser pitjor. Potser és per això que he anat retardant el moment inevitable en el que li hauria de donar una altra oportunitat, l'última, però quan l'Andrea em va regalar un llibre seu que no coneixia -tot i que em sonava- i em va dir que per a ella va ser un dels únics llibres que va llegir a l'escola que li va encantar, de seguida m'hi vaig posar. I per això avui us porto Mirall trencat, de Mercè Rodoreda.

Aquesta és la història de la família Valldaura al llarg de tres generacions durant abans, durant i després de la Guerra Civil. La narració comença amb Teresa Goday, una dona d'orígen humil que puja de graó social quan es casa amb Nicolau Rovira, un home gran que no tarda en morir i deixar-la víuda. Al cap d'uns anys, doncs, la Teresa es casa amb Salvador Valldaura i no tarden en anar a viure a una torre a Sant Gervasi i fundar una família.

Sens dubte, la joia del llibre està els seus personatges, que lluny de ser estables tots sufreixen una evolució senzillament impressionant. No n'hi ha un de sol que m'hagi semblat pla o aburrit. Si qualsevol observa la seva pròpia família se'n donarà compte de la complexitat amb la que els seus membres encaixen, mentre cadascú té les seves manies, els seus defectes, les seves preocuopacions, les seves passions, comet els seus errors, etc. Aquest fenòmen és molt difícil de portar a la literatura, i requereix una gran habilitat per part de l'autor. I Mercè Rodoreda ho fa en aquest llibre d'una manera completament extraordinària i des d'un narrador omniscent que, com un fantasma, va seguint a diferents personatges per les habitacions i passadissos de la torre de Sant Gervasi. Si he de destacar algun personatge seria la Maria per la seva profunda complexitat, la seva barreja entre la crueltat despietada i la passió desbocada. Un bon exemple per il·lustrar que els bons escriptors no fan personatges bons i personatges dolents, sinó que creen personatges humans.

Rodoreda no deixa cap fil solt. Sense donar un protagonisme a l'ambient històric, tampoc l'ignora. El lector observa des de la torre de Sant Gervasi els efectes de la guerra -que al principi és infravalorada-. Una cosa que jo he sentit mentre llegia aquest llibre (però no he llegit enlloc més i em fa por estar dient una estupidesa) és que jo en aquest llibre hi he vist el realisme màgic que tan famós van fer Miguel Ángel Asturias i Gabriel García Márquez. Al llarg del llibre succeeixen fets màgics davant dels quals els personatges no es mostren gens sorpresos, cosa que -crec- defineix aquest moviment literari.


Abans de començar amb Mirall trencat vaig llegir algunes ressenyes que resaltaven que, en part, era una novel·la de por. El que més m'ha agradat del llibre és la simbologia del llibre, com un objecte pot passar a representar el record d'una persona fellida i una flor o un color es tornen un adjectiu. D'aquesta manera, el símbol més important és la torre de Sant Gervasi. Quan Salvador Valldaura i Teresa Godoy la compren i la reformen queda com una mansió nova i luxosa però, a mesura que els anys passen i la família s'enfonsa la casa es va deteriorant i comença a ser habitada per rates i fantasmes fins que, finalment, quan la família es destrossa, la casa és enderrocada. Però m'ha fet por? No. La casa de Sant Gervasi, tot i acabar sent fosca i antiga, està lluny de ser una casa encantada i els seus fantasmes inofensius m'han fet més llàstima que por. En la meva opinió, tot es tracta d'empatitzar. Els personatges poden tenir por perquè no saben què són els fantasmes ni què corre pels seus caps, però jo, com a lector, sí que ho sabia i és per això que no em van inquietar en cap moment.

A tall de cloenda, senzillament m'he quedat sense paraules després de llegir aquesta obra mestra de la literatura catalana plena de simbologia i profunditat en els seus personatges. No tan sols penso repetir amb l'autora, sinó que també penso rellegir aquesta gran obra ja que, n'estic segur, amb una relectura descobriré encara més coses. Aquesta és la història d'una família, d'una torre a San Gervasi, del seu jardí, de la guerra, d'un armari japonés, d'un mirall trencat que reflecteix l'infatigable pas del temps. Molt recomenable.

Party in Valldaura's house

PD: us prometo que Club Editor no em paga res perquè llegeixi tants llibres seus. (I el que ara m'estic llegint ja us aviso que també és de Club Editor). Per cert, aprofito per dir que és indignant que l'edició més maca que es pot trobar avui de Mirall Trencat és aquesta. Sisplau, nova edició JA a l'estil Incerta glòria.

PD2: aquesta és l'última ressenya que faig amb aquest format. He decidit fer un canvi de rumb al blog per fer-lo més personal. Totes les lectures em susciten reflexions molt interessants que vull compartir amb vosaltres. A partir d'ara les ressenyes tindran títol personalitzat, començaran a parlar d'aquesta reflexió, després passaré a parlar del que m'ha semblat el llibre... i bé, ja ho veureu per vosaltres mateixos!