"Li van venir ganes d’escopir-li als peus. S’havia imaginat tres o quatre reaccions del pare, però aquella era massa cruel i ni li havia passat pel cap. Un home encara amb nervi, amb les ulleres a punt de relliscar-li per la punta del nas, recobert de pols i de la llum miserable d’un pis mal ventilat que feia olor de ranci dient-li el passat és passat..., tot això no ajudava gens. Tu va girar cua sense escopir, sense dir res, sense in- sultar, guardant-se la ràbia a dintre, barrejada amb dolor. En un pis de més amunt, algú tocava el piano. Quan encara no havia baixat mitja dotzena de graons va sentir com la porta es tancava sense fer gaire soroll, una mica tímidament; però es tancava per sempre. Llavors li va caure una llàgrima no volguda, i això que els homes no ploren."

Quan me'n vaig assabentar de que Jaume Cabré publicava nou llibre vaig córrer per informar-me'n més. Des que vaig llegir Jo confesso que estava enamorat dels seus personatges inoblidables, de la seva prosa perfecta i de les llibertats narratives tan summament ben pensades i calculades que es permetia. Cabré és un d'aquests escriptors que fa semblar fàcil el difícil, i això només ho aconsegueixen els grans. I no ho dic jo, ho avalen les innumerables traduccions que es fan de tots els seus llibres. No obstant, quan vaig saber que aquest nou llibre seria un recull de contes no vaig poder retenir un sospir de decepció. De Cabré també havia llegit Viatge d'hivern, un altre recull de contes, i recordava que aquesta lectura m'havia deixar fred. Avui us porto el seu nou recull de relats, Quan arriba la penombra, de Jaume Cabré.

Quan arriba la penombra es compon de tretze relats protagonitzats per assassins, assassinats i assassinables, ànimes tenebroses que s'enfronten amb la gairebé ineludible decisió de matar. Coneixem per exemple a un nen que al ser abandonat pel seu pare a un internat queda sotmès a la tirania d'un mestre, fins que creix i decideix venjar-se, a un assassí a sou que es confessa o a un prestigiós escriptor que, a punt de rebre el Nobel de la literatura, pot perdre-ho tot en un moment.

Els contes, tot i diferents, comparteixen l'estil únic d'en Cabré, aquests tocs d'ironia, humor i fantasia, aquests jocs de paraules, aquests girs sorprenents i aquesta passió per l'art i per les ànimes fosques i perdudes. El focus de tots els contes es centren en la història del dolent, el malfactor, l'assassí, el lladre, l'indesitjable. Els misteriosos protagonistes d'aquests relats semblen sortir de la foscor d'on s'oculten per deixar-se veure un moment, per explicar-se, per callar les inquietuds de les seves consciències.

Portait of a Man - Antonello da Messina

El que més m'agrada dels llibres d'en Jaume Cabré són els seus recursos tècnics. És un escriptor valent que no dubta en emprendre proeses narratives com la de fer que un llibre (sí, un llibre) ens expliqui un assassinat que té lloc a la biblioteca on reposa ("Buttubatta"), la d'un home enterrat en una fossa comuna que ens explica la seva història i el seu llarg i incòmode descans o la de nombrar a un protagonista Tu, tal i com és rebut amb despreci a un internat ("Els homes no ploren"). Alguns d'aquests recursos poden costar al lector distret, però recompensa a lector atent i obert de ment literàriament parlant.

Em sembla molt apropiada la portada d'aquest recull (fragment de "Portait of a Man" d'Antonello da Messina) que es centra en la mirada anyil d'un desconegut, una mirada fixa, pertorbadora, que sembla remenar en el teu interior fins a trobar la teva ànima i tots els secrets que hi amagues. Un retrat molt idoni pel tipus de contes que conté Quan arriba la penombra.

Tot i que aquest recull m'ha agradat, tampoc puc dir que m'hagi resultat una lectura apassionant. Evidentment, sabia que no seria comparable a una odissea literària com la que és Jo confesso, però no puc deixar d'admetre que a mi Cabré m'agrada més a les seves novel·les que als seus contes. Es nota que amb Quan arriba la penombra l'autor s'ho ha passat bé, ha gaudit d'una llibertat que evidentment no té al escriure novel·les per la coherència narrativa que aquestes requereixen, i això és el que fan aquests contes: divertir, entretindre. Però evidentment no tenen la complexitat que Cabré assoleix a les seves grans novel·les. Els contes que més em van agradar van ser "Els homes no ploren", "A sou" i "Buttubatta" però la veritat és que no n'hi va haver cap que em deixés amb la boca oberta. En general, els contes que componen aquest llibres estan al nivell de Viatge d'hivern, ni més ni menys. De fet, els dos llibres són bastant semblants.

En conclusió, aquests contes porten el segell de qualitat que suposa l'estar escrits per Jaume Cabré, i és que tenen la intensitat i la llibertat narrativa que caracteritzen la seva literatura. Són contes que d'alguna manera tenen punts de contacte i estan interrelacionats, molt centrats en l'art i les motivacions més fosques de les persones. Però els que esperin estar davant d'un llibre a l'altura de les grans novel·les de Cabré haurien de rebaixar les expectatives. Són contes simples, que juguen i entretenen però, al meu parer, no t'atrapen i no tenen aquella complexitat que Cabré ha demostrat a altres llibres. Si fos amic de l'autor li diria que està bé, molt bé, però deixa de jugar i posa't a treballar en la teva nova novel·la.