"I tot d’una ha aparegut el record. Aquest gust era el del trosset de magdalena que, el diumenge al matí a Combray (perquè aquell dia no sortia abans de l’hora d’anar a missa), quan pujava a dir-li bon dia a la seva habitació, m’oferia la meva tieta Léonie després d’haver-lo sucat en la seva infusió de te o de til·la. La vista de la petita magdalena no m’havia recordat res abans de tastar-la; potser perquè, com que després les he vist tot sovint en els prestatges de les pastisseries, la seva imatge havia abandonat aquells dies de Combray i s’havia vinculat a altres de més recents; potser perquè d’aquests records abandonats durant tant de temps fora de la memòria no en sobrevivia res, tot s’havia disgregat; les formes —inclosa la de la petita petxina de pastisseria, tan generosament sensual sota el seu prisat sever i devot— s’havien abolit o, adormides, havien perdut la força d’expansió que els hauria permès atènyer la consciència. Però quan no subsisteix res d’un passat antic, després de la mort dels éssers, després de la destrucció de les coses, només l’olor i el gust, més fràgils però més vivaços, més immaterials, més persistents, més fidels, romanen encara durant molt de temps, com ànimes, recordant, esperant, expectants, sobre les ruïnes de tota la resta, suportant sense vinclar-se, sobre la seva goteta quasi impalpable, l’edifici immens del record. I un cop vaig haver reconegut el gust del tros de magdalena sucat en la til·la que em donava la meva tieta (tot i que encara no sabia i vaig haver de deixar per a més tard el descobriment del motiu pel qual aquest record em feia tan feliç), de seguida la vella casa grisa que donava al carrer, on hi havia la seva cambra, va venir com un decorat de teatre a aplicar-se al petit pavelló que donava al jardí, que havien construït per als meus pares a la part del darrere (aquell llenç escapçat, l’únic que fins ara havia tornat a veure); i amb la casa, la vila, des del matí fins al vespre i en qualsevol temps, la plaça on m’enviaven abans de dinar, els carrers on anava a comprar, els camins que agafava si feia bo. I, com en aquell joc on els japonesos es diverteixen remullant en un bol de porcellana ple d’aigua trossets de paper fins aleshores indistingibles que, un cop se submergeixen, s’estiren, es perfilen, s’acoloreixen, es diferencien, esdevenen flors, cases, personatges consistents i reconeixibles, de la mateixa manera ara totes les flors del nostre jardí i les del parc del senyor Swann, i les nimfees del Vivonne, i la bona gent del poble i les seves casetes i l’església i tot Combray i els seus voltants, tot allò que està prenent forma i solidesa, ha sortit, vila i jardins, de la meva tassa de te."

Sempre m’ha agradat mirar cap enrere, al meu passat. Quan torno al pati de l’escola on vaig fer primària, o trobo un dibuix que vaig fer quan era petit, o veig una joguina que em va fer somiar amb guerres remotes, ciutats llegendàries i herois immortals, o passo per aquell racó de la llibreria de sempre on hi havia els llibres de La Penya dels Tigres, que devorava fervorosament, em sento com un turista visitant les diferents sales i valuosos objectes d’un museu. Amb la mateixa solemnitat que devia sentir l’arqueòleg Howard Carter quan va entrar a la tomba de Tutankamon recorro el pis on vaig créixer després d’anys de no haver-hi estat, intentant reviure dins meu la tonalitat, la olor i les sensacions que vaig viure i sentir al paradís perdut de la infantesa. Aquest moment íntim de redescobriment d’un escenari o un objecte o fins i tot d’una persona que ha sigut rellevant a la meva vida, a la meva història, és un moment excepcional que es pot desplegar de qualsevol cosa, d’una olor, d’un gust, d’una veu que sento entre la turba del metro, d’una mirada o d’una emoció. Creia ser l’únic que experimentava, al menys amb aquesta intensitat, la fascinació pel meu propi passat, que mai m’avorreix i que, lluny de mantenir-se inalterable, canvia constantment; experiències bones queden moltes vegades entelades per prejudicis i esquemes que arriben amb la vida adulta, mentre que experiències dolentes es converteixen en records tendres i suaus com la seda per la boira del temps. No sé si molta gent haurà sentit aquesta fascinació, si és una cosa que compartim tots els humans o som més aviat pocs els que tenim aquesta debilitat per aquest alè d’immortalitat íntima que emana dels records més difusos, però ara sé que al menys una persona també la sentia: Marcel Proust.

Alguns llibres em fan por. Solen ser llibres clàssics de moltes pàgines, obres mestres “que s’han de llegir” segons alguns, i “el vaig haver d’abandonar perquè no entenia res de res” segons altres. Són d’aquests llibres que veus a la llibreria, t’hi acostes i penses “encara no estic preparat”. Parlo de llibres com Ulises de James Joyce o Rayuela de Julio Cortázar. Llibres que tens ganes de llegir però sempre acabes per endarrerir la seva lectura, intimidat per la seva contundència, per la seva difuminada sinopsi, per la seva aureola de lectura infinita, per la seva presumible complexitat insondable. Un d’aquestes llibres que em feien por era A la recerca del temps perdut, de Marcel Proust. Escrita entre 1908 i 1922, amb més de tres mil pàgines i dividida en set parts -de les quals, les últimes tres són pòstumes-, és considerada una de les obres més importants de la literatura francesa.

Marcel Proust va néixer en el si d’una família burgesa i culta. El seu estricte pare era un metge de renom internacional i la seva mare era una jueva molt culta. Proust sempre va estar molt protegit per la fràgil i sensible salut que va arrastrar tota la vida, sovint notòria pels seus imprevisibles atacs d’asma. No va ser fins que va néixer el seu germà, en Robert, que va satisfer les expectatives del pare, descarregant d’en Marcel la pressió paterna de tornar-se en el que no era ni podia ser, que va decidir no treballar i viure de la fortuna de la seva família per entregar-se completament a l’escriptura. Els inicis, però, van ser durs: no va publicar gairebé res del que va escriure en aquella època, i el que va aconseguir publicar no va rebre cap atenció per part de la societat francesa. Al 1907 comença a escriure les seves memòries amb Pel cantó de Swann, la primera part de A la recerca del temps perdut. André Gide, Premi Nobel de Literatura, va rebutjar el manuscrit amb una sola ullada titllant-la d’esnob. Ara, Edicions de Viena ha pres la valenta decisió de dividir aquesta immensa obra en dotze volums, en comptes dels set originals, per acostar la obra als lectors. Per tant, el llibre que us porto avui inclou només la primera meitat de Pel cantó de Swann. Avui us parlo de la meva entrada al temps perdut, del meu primer mos a la magdalena dels records, avui us parlo de Combray, d’en Marcel Proust.

I ara, després de llegir aquesta primera part, després de subratllar mil frases que m’han deixat bocabadat i fer mil notes als marges d’aquesta obra immortal, després de quedar embruixat per la màgia dels records que se succeeixen al llarg d’aquestes memòries, després d’esperar amb impaciència el petó de bona nit de la mare, després de quedar irremeiable i feliçment condemnat a llegir els dotze volums que conformen aquest viatge interior inoblidable, després de tot això entenc a la perfecció que cap article, cap ressenya, cap persona pogués donar-me una sinopsi determinada, específica i clara del contingut d’aquest llibre. I és que és completament impossible donar una sinopsi comercial o atractiva per qualsevol lector que no estigui embruixat per la prosa d’en Proust.

“Durant molt de temps me’n vaig anar a dormir d’hora. De vegades, tot just apagada l’espelma, els ulls se’m tancaven tant de pressa que no tenia temps de dir-me: “m’estic adormint”.” Així comença Combray, així comença la recerca interior del temps perdut, a través d’aquestes nits d’insomni comencem a volar a través del llenguatge tan precís com evocador de Proust a través dels seus records suaus de la infantesa. No hi ha una història en sí, no hi ha una cronologia concreta, el lector s’entrega a una llibertat literària a través de la qual els records van venint i s’enllacen d’una manera natural. Combray cobreix la infantesa de Proust, i a través dels seus records ens transmet l’amor intens per la seva mare, la severitat del seu pare, l’entorn familiar dominat per les dones, els primers sentiments de odi o culpa i el paisatge provincià del fictici Combray.

Proust s’allunya del realisme i ens abstreu en el subjectivisme del record. Josep Pla va definir-ho a la perfecció en un dels seus articles quan qualifica a Proust d’“autor sense precedents, d’una riquesa de visió i d’expressió inhabitual, d’una exactitud literalment aclaparadora, d’una força de captació de la riquesa de la naturalesa humana aguditzada per un cultiu de l’esperit i una lucidesa d’intuïció popular literalment extraordinària”.

En aquest primer volum, curt tenint en compte els que el segueixen, té lloc el famós moment de la magdalena de Proust, que a tants altres llibres, presentacions i conferències havia sentit dir, i realment pocs moments amb aquest voltatge i intensitat he viscut en literatura. La prosa de Marcel Proust és suau i natural, però a la vegada té una complexitat i una profunditat senzillament impressionants. Cada frase, cada expressió, cada paraula amaga la clau de mil portes. És aquest un llibre per llegir i re-llegir, ja que és impossible copsar tot el sentit de les seves llarguíssimes frases subordinades, metàfores, digressions i incisos. Proust evoca records que es podrien qualificar d’ordinaris, l’únic extraordinari d’aquesta narració és la perspectiva subjectiva del mateix Marcel Proust, punt de vista que ho impregna tot i fa que, per posar un exemple, un petó de bona nit no sigui només un petó de bona nit.

Edicions de Viena no només ha tingut la valentia de dividir en dotze volums aquest extens viatge que és A la recerca del temps perdut (mentre que Columna, que va ser la primera en editar-lo, va decidir reduir el número de volums, creant uns llibres gegants que intimidaven al lector més valents), sinó que també ens brinda la magnífica traducció de Josep Maria Pinto que amb un català actual i natural m’ha fet tenir la sensació que llegia Combray en el seu idioma original.

En conclusió, l’univers proustià m’ha enamorat. Hi vaig entrar amb por però n’he sortit sense paraules. Tinc la sensació que aquesta ressenya no ha transmès ni la meitat del que he sentit amb els records i la sensibilitat que evoca la narració. Tinc tot el llibre subratllat de dalt a baix. Sens dubte, no és aquest un llibre per tot tipus de lector; les descripcions ocupen tota la narració, no hi ha acció i pot avorrir a qui busqui una història pròpiament i pot asfixiar a qui, a més, busqui una història àgil i senzilla. Però pel lector pacient aquesta serà una lectura inoblidable. A la recerca del temps perdut és una obra per llegir a poc a poc, per reflexionar i, sobretot, per perdre’s en un oceà de records, amb magdalena o sense.