"El realitzador Xavi Pons va posar-se la mà al braç i, mentre queia, va tenir temps de pensar que allò era un infart i que ja feia sis dies que ho sabia, que tindria un infart tard o d'hora. I també va pensar que a aquelles hores de la nit a l'empresa només hi quedaven els vigilants, els de continuïtat i els que feien el programa nocturn, però que per sortir al carrer a fumar per força havien de passar per allà i el veurien, perquè tots fumaven molt. I que, amb sort, passarien abans de quatre minuts, que eren els minuts que -ho recordava molt bé- el seu cervell podria aguantar sense patir una lesió irreversible per falta d'aire".

No acostumo a llegir llibres escrits per gent mediàtica. Sempre m'he resistit a llegir les novel·les de Pilar Rahola, Risto Mejide, Xavier Bosch, Albert Pla o Eduardo Punset (crec que no és necessari que descarti expressament els llibres que escriuen gent com en Mario Vaquerizo o l'Aless Guibaja). Si ja em costa aplicar una presumpció de bona qualitat literària als escriptors d'ofici, no puc evitar una presumpció de poca qualitat literària a la gent mediàtica. Em molesta que molts, tot i no tenir gens de talent com a escriptors, puguin publicar les seves obres per haver-se fet famosos per qualsevol motiu, mentre que molts escriptors anònims amb molt de talent mai veuran les seves obres publicades. Però, per l'altra banda, sempre me n'he fiat bastant del Premi Sant Jordi -d'Òmnium Cultural- i aquest any he decidit confiar en el seu premi de contes, el Mercè Rodoreda. Per tant, avui us porto l'últim llibre guanyador d'aquest premi, Tot això ho faig perquè tinc molta por, d'Empar Moliner.

Tot això ho faig perquè tinc molta por és un recull de dotze contes molt diferents entre si. Són contes directes, que, a través de la quotidianitat propera i realista, envien un missatge entranyable al lector. A Bullying coneixem com s'enfronten uns pares a la notícia que el seu fill pateix bullying. Es veu l'hipocresia, la duresa, la culpa a la persona equivocada. Però, tot i així, no em va acabar de convèncer. A La Mullena l'Empar retrata el costat més absurd de l'amor, d'una dona que vol que el seu home l'estimi només a ella, i per aconseguir-ho, és capaç de les pitjors baixeses. A Com fer servir el desfibril·lador coneixem en Xavi Pons quan pateix un atac de cor i la seva supervivència depèn dels seus companys de feina, encegats per banalitats. Ell no reia mai és un conte perfecte per entendre la fi de moltes parelles, de com ens fixem en els defectes de l'altre sense mirar-nos al mirall. El conte que dóna títol al recull, Tot això ho faig perquè tinc molta por, és el més curt, i a través d'una dona que es troba a la sala d'espera d'una òptica entrem dins un cap convuls que hi dóna mil voltes a tot. És un conte que transmet molt bé el nerviosisme i l'angoixa de la protagonista, però també em va donar la sensació que no avança cap a una direcció clara, que deixa al lector indiferent.

A la nostra edat, com ja s'intueix pel mateix títol, tracta la nostàlgia d'un presentador de televisió, en Miquel Obrador, quan se'n adona que s'ha fet gran. Un conte molt fluix. En canvi, L'home dels espàrrecs és per a mi el millor conte del recull. Narra com se sent una dona que, quan un dia fa footing amb una amiga, un home viola a la seva companya i a ella, en canvi, no perquè la troba lletja. Un relat sotil, amb un missatge molt afilat que no deixa indiferent. Però Dos anys en la vida de la Flora Camí (trobo molt encertat el seu cognom) també ha sigut dels que m'han agradat més, i és que narra la història d'una bonassa netejadora de gimnàs que somnia en tenir fills, però no troba un home que ho vulgui ni li han funcionat els mètodes de reproducció assistida. La Flora, però, troba la manera d'aixecar el seu ànim en el footing, i com més s'hi aficiona, més reticents es mostren la seva parella i les seves amistats, que l'intenten aturar, desil·lusionar. Les ovelles grises i addictes a la rutina no suporten els colors de qui va a contracorrent.

La divisió de les famílies és un conte que se'm va fer llarg per repetitiu. La protagonista és una escriptora que busca guanyar un premi literari que li permeti sanejar la seva economia, i per aconseguir-ho la seva editora li suggereix un seguit de canvis que acaben per canviar completament la seva obra. Un blog de gastronomia i El tema de l'article em van semblar també dos contes molt fluixos que no van enlloc (o almenys jo no vaig saber veure cap a on). Per sort, el recull acaba amb un bon conte, Sempre ho havien dit, que relata com uns pares divorciats es retroben quan la seva filla mor a causa d'una malaltia estranya, i s'entreguen a les drogues junts, com als vells temps, per complir una vella promesa que es van fer.

Empar Moliner no brilla per la seva qualitat literària, sinó pel seu realisme, la seva simplicitat i la seva proximitat. Tot i que recorda a escriptores tan fantàstiques com Marta Rojals, li queda molt per arribar a aquest nivell de sotilesa i profunditat. Els contes que conformen Tot això ho faig perquè tinc molta por, evidentment amb alguns millors que altres, són entretinguts. Però aquest està lluny de ser un recull inoblidable. Contes com Com fer servir un desfibril·lador, Ell no reia mai, L'home dels espàrrecs, Dos anys en la vida de la Flora Camí o Sempre ho havien dit fan que valgui la pena llegir aquest llibre, contes amb un missatge molt ben portat, amb una direcció clara i que fan brillar les virtuts de l'autora. Però els demès m'han recordat a la protagonista de El tema de l'article, una periodista que no troba el tema del seu article i busca omplir línies, escriure una paraula rere l'altre per complir amb les seves obligacions contractuals amb el diari.

A tall de cloenda, un llibre entretingut, amb alguns bons contes. Però inevitablement em desperta la por que el Premi Mercè Rodoreda es converteixi en una espècie de Premi Planeta / Ramon Llull, és a dir, un premi comercial que busca escriptors famosos i mediàtics que escriguin de manera senzilla, poc exigent, per satisfer als que per Sant Jordi compren llibres que mai llegiran amb cap altre criteri que l'última polèmica televisiva. Si seguiu aquesta direcció els vostres premiats seran els més venuts, d'això segur, però perdreu quelcom molt més difícil d'aconseguir: l'excel·lència.

PD: si t'ha agradat la ressenya, has decidit llegir aquest llibre i vols col·laborar amb aquest blog, compra'l a través del següent enllaç: