A la conferència que va donar Svetlana Alexiévich, Premi Nobel de Literatura, a Barcelona va dir, disculpa si no sóc massa precís, que la Història real resideix en les vides de la gent corrent, i no en les grans conquestes, les grans revolucions i la vida dels reis i emperadors que ocupen la major part dels llibres d'història que estudiem avui dia. Trobem la història real, deia Alexiévich, en les penúries que enfrontava la gent corrent en el seu dia a dia, en les seves decisions quotidianes, en les seves alegries i en aquelles petites costums que cap llei, reglament o decret poden anul·lar de cap manera. Això en aquell moment em va fer pensar que hi ha alguna cosa en l'ésser humà que ni tan sols els règims totalitaris del segle XX, que van intentar controlar, modular i uniformitzar les ments dels seus ciutadans, mai van poder esborrar. L'amor d'una mare pel seu fill, la compassió per una persona necessitada i el sentit de la justícia són coses que han fet esfondrar grans regnes, imperis i dictadures, és el que fa obrir els ulls a Winston a 1984, són petites accions les que ens recorden cada dia el nostre costat més humà. Tant se val quina pena dictamini una llei, ni quina temible autoritat controli el seu compliment amb mà de ferro, ningú pot anul·lar ni eludir aquesta guspira. I d'alguna manera això ens converteix en humans i no en robots programats per actuar d'una forma concreta.