«Les pintures amb els icebergs m'havien encisat aleshores particularment. Encara no sabia molt bé per què. Els gegants de gel, d'un blanc que girava al blau, surant amb tota la majestat del seu pes enorme sobre les aigües gèlides dels mars dels contorns del món, suposaven per a mi una imatge primigènia i ancestral que volia veure, que necessitava veure després d'haver passat tot aquell temps vagarejant pel meu propi iceberg familiar.»

M'agraden els premis literaris, ja ho haureu notat. M'agrada esperar cada any a veure qui serà l'escriptor que guanya el Premi Nobel. Desitjo secretament no haver llegit res seu i que el premi em permeti conèixer nous escriptors. Com us vaig dir a l'últim post, confio en el criteri del Premi Llibreter, i si vaig llegir el llibre premiat d'aquest any a la secció "altres literatures" no podia ser que no ho fes amb el de literatura catalana. Com totes les novetats de Periscopi, me la vaig mirar de reüll però no em va fer el pes. Així doncs, al rebre el premi li he donat una oportunitat i avui us porto Gegants de gel, de Joan Benesiu.

Al bar Katowice, situat a la ciutat d'Ushuaia, al sud de l'Argentina, s'hi troben uns estrangers que, a taula, expliquen com han arribat aquí, a la remota frontera del món. El narrador, un escriptor, fuig d'una història d'amor condemnada al fracàs, un mexicà, en Nemesio Coro, fuig d'uns traficants que el persegueixen per culpa del seu germà, un francès que, fart de dirigir una multinacional i viure una vida avorrida i convencional sent la necessitat de desconnectar, en Peter Borum, un britànic que escapa de la culpa que sent per la situació del seu fill...

Si quelcom m'agrada de la lectura són els personatges. És amb el que jo em quedo després de llegir un llibre. Encara que el ritme, l'estil, la coherència del relat i tot el demés funcioni a la perfecció, si els personatges em resulten insípids, el llibre no m'agradarà. Gegants de gel és una novel·la de personatges. Al principi el lector es troba un bar qualsevol amb uns estrangers anònims ocupant una taula. Però, capítol a capítol, història a història, anem coneixent a cada un d'aquests forasters, fins i tot es va omplint de sentit la solitària i silenciosa ciutat d'Ushuaia i el bar on es troben els protagonistes.

Aquest és un llibre diferent. Si no fos pel nexe d'unió que suposa el bar Katowice es podria dir que és un recull de relats. Es gaudeix la lectura amb aquest estil tranquil i serè de Joan Benesiu (pseudònim, per cert, de Josep Martínez Sanchis) però també és veritat que al final tanta serenitat m'ha acabat molestant. Sembla que absolutament res pugui alterar el to tranquil i reflexiu que sembla impregnar tot el que es belluga a Ushuaia. Sembla que, encara que succeeixi quelcom fora de el normal o traumàtic, un gir completament inesperat, els protagonistes, indiferents, s'ho mirin una estona amb curiositat i després segueixen passejant amb les seves històries al cap, com si res hagués passat. No m'ha semblat massa creïble.

I, tot i que he gaudit molt de la lectura, també és veritat que quan he arribat al seu final m'he quedat amb la sensació que Joan Benesiu comença moltes històries que semblen que vagin a algun lloc, però queden descarrilades i inacabades. La reflexió de la frontera és bona, però l'autor ho porta massa lluny, gairebé com una obsessió omnipresent.

A tall de cloenda, Gegants de gel m'ha deixat un gust agredolç. Per un cantó té uns personatges molt ben definits, els relats que expliquen els forasters al bar Katowice funcionen bé, enganxen i són la part que més m'ha agradat del llibre. No obstant això, si ens fixem en l'altra meitat del llibre, és a dir l'actualitat argumental situada al sud d'Argentina, no m'ha agradat gens; l'actitud dels personatges no em sembla creïble i el final em deixa amb la sensació d'estar davant d'una història inacabada.