A la conferència que va donar Svetlana Alexiévich, Premi Nobel de Literatura, a Barcelona va dir, disculpa si no sóc massa precís, que la Història real resideix en les vides de la gent corrent, i no en les grans conquestes, les grans revolucions i la vida dels reis i emperadors que ocupen la major part dels llibres d'història que estudiem avui dia. Trobem la història real, deia Alexiévich, en les penúries que enfrontava la gent corrent en el seu dia a dia, en les seves decisions quotidianes, en les seves alegries i en aquelles petites costums que cap llei, reglament o decret poden anul·lar de cap manera. Això en aquell moment em va fer pensar que hi ha alguna cosa en l'ésser humà que ni tan sols els règims totalitaris del segle XX, que van intentar controlar, modular i uniformitzar les ments dels seus ciutadans, mai van poder esborrar. L'amor d'una mare pel seu fill, la compassió per una persona necessitada i el sentit de la justícia són coses que han fet esfondrar grans regnes, imperis i dictadures, és el que fa obrir els ulls a Winston a 1984, són petites accions les que ens recorden cada dia el nostre costat més humà. Tant se val quina pena dictamini una llei, ni quina temible autoritat controli el seu compliment amb mà de ferro, ningú pot anul·lar ni eludir aquesta guspira. I d'alguna manera això ens converteix en humans i no en robots programats per actuar d'una forma concreta. 

"En una plana bellíssima, per on saltironejava l’aigua, hi havia un grup de bèsties que volien elegir rei. Discutien amb vehemència, i al cap d’una bona estona, la majoria va arribar a l’acord que el lleó fos declarat monarca."

Pàgina 23.

Vaig decidir que aquesta preciosa edició publicada per l'editorial valenciana Sembla Llibres seria la meva excusa per entrar a l'univers de Ramon Llull, erigit per molts com el primer dels escriptors clàssics en llengua catalana. Només per això havia de llegir quelcom seu. Avui us porto Llibre de les bèsties, de Ramon Llull.

Aquest llibre és una fàbula, una sàtira, un tractat polític que pretén reflectir els vicis i l'ambició dels éssers humans de les corts de l'època en una série d'animals que un bon dia decideixen que, per organitzar-se millor, fóra bo triar un rei. Tots els candidats exposen les seves qualitats: l'astúcia, la intel·ligència, la noblesa, la humiltat, la força, la discreció. Finalment el lleó acaba sent elegit. A partir d'aquest moment es desperten les ambicions, les intrigues, les confabulacions, els rencors i els interessos egoistes entre la resta dels animals pel poder. D'entre els animals cal destacar l'astúcia de la guineu, que sempre està confabulant per aconseguir poder.

És important saber que Llibre de les bèsties no és un llibre independent, sinó que és part del Llibre de les meravelles, de Ramon Llull, però si és el més conegut i llegit a dia d'avui, i si s'edita de manera independent, és en gran part perquè avui és bastant vigent, malauradament l'ambició desmesurada pel poder forma part de la naturalesa humana. Així doncs el llibre comença realment amb en Fèlix, el protagonista del Llibre de les meravelles, que es troba recorrent una vall quan sent a parlar d'uns animals que estan decidint qui ha de ser el seu rei, i decideix anar a veure-ho amb els seus propis ulls. Quan es comença a narrar la discussió entre els animals en Fèlix es desdibuixa, desapareix.

En aquest món al revés, que pretén ensenyar com ser un bon governant, els animals utilitzen fàbules protagonitzades per éssers humans per il·lustrar les seves teories, alçant-se elles com les civilitzades, prudents, superiors i sàbies davant l'estupidesa i l'ambició de les persones. Totes les fàbules acaben amb una conclusió. No obstant, potser és pel pas del temps, per la feixuga càrrega teològica del relat o simplement perquè un servidor és massa curt de mires, però a moltes conclusions -la majoria, de fet- no els hi veia ni el sentit, ni relació amb la fàbula precedent. Això m'ha agrat la lectura.

La història és simple i la majoria de les pàgines són ocupades per les fàbules relatades pels animals, que són bastant plans i no evolucionen en cap moment. Això sí, m'ha encantat l'edició, des de la portada fins a les magnífiques il·lustracions d'Aitana Carrasco, passant per l'excel·lent modernització del vocabulari i el llenguatge antic original de Ramon Llull, adaptació que ha realitzat Roc Casagran.

En conclusió, Ramon Llull sempre m'ha admirat per la vida tan plena que va tenir, tenint en compte les dificultats de l'època i que va haver d'abandonar la seva familia. No obstant, no puc recomanar aquesta lectura. Entenc l'objectiu de reflectir en aquesta disputa entre bèsties la naturalesa de la bèstia més ferotge de totes, que és l'ésser humà. No obstant, la càrrega religiosa del relat i el fet que no entengués ni relacionés moltes de les conclusions a les que s'arriben capítol rere capítol fan que no sigui precisament una lectura que hagi disfrutat. Tot i això és un llibre molt curt que es llegeix molt ràpid, i l'edició de Sembra Llibres és molt cuidada.