Estimada A.,

Fa uns mesos que t’escric cartes explicant-te els llibres que llegeixo. No me n’has respòs cap. Segurament t’has canviat de pis. Segurament les meves cartes no tenen cabuda a la teva nova vida que, m’imagino i desitjo, està plena d’il·lusions i felicitat. Tot i que no em canso d’escriure’t -crec que, en el fons, aquestes cartes les escric més per mi mateix que per tu-, t’he de confessar que m’he plantejat no escriure’t aquesta carta. Només he agafat paper i llapis quan me n’he adonat que la creença de que no la llegiries era una mera excusa per amagar el motiu de fons per no voler-la escriure, que és aquesta sensació de no ser capaç de trobar les paraules a l’hora de descriure el que he sentit llegint un llibre excepcionalment increïble. Mai he fugit de les paraules, i no sé com en sortiré d’aquesta carta, si descompost, satisfet o resignat, però no penso retardar més la seva escriptura. Després de mesos digerint la brevíssima lectura de El nen perdut, de Thomas Wolfe, crec que per fi em sento amb forces de parlar-te’n.