Els nois, de Toni Sala
16.2.15
"S'han mort tan joves que s'han endut tota la vida del poble, devia pensar el camioner. No has aparcat a Vidreres, has aparcat al cementiri de Vidreres, amb nínxols que són com cases, un cementiri amb un estanc, una fleca i un bar, un cementiri amb carrers, amb església, un cementiri amb cementiri, amb un casino i un aparcament ple de cotxes buits: així ha de ser l'altra vida, solitud i parets."
Quan la Fe, de la llibreria L'Espolsada, em va recomanar aferrissadament la lectura d'aquest llibre al principi no li vaig fer cas. Havia llegit la ressenya que havia escrit al seu blog i no m'havia cridat del tot l'atenció. Prou crisi, corrupció i problemes socials veig cada dia per les notícies; quan llegeixo m'agrada desconnectar d'aquesta realitat que m'avorreix, que m'extenua, que m'oprimeix dia rere dia. M'agrada llegir llibres sobre llocs llunyans, de gent diferent amb problemes diferents. Però li vaig fer un vot de confiança i per això avui us porto Els nois, de Toni Sala.
Em veig a mi mateix i a tots els lectos com rodallibres (trotalibros), persones que viatgen per mil mons i indrets a través de la paraula escrita. Ens veig com viatgers infatigables, que travessen mars, muntanyes i ciutats, testimonis de totes les històries, com ulls nòmades. Però a tot viatger li agrada passar per casa de tant en tant, i això és el que ha suposat per a mi aquest llibre; una parada a casa. El to dur i realista que adopta el narrador des d'una tercera persona impiadosa, la crisi que encara patim com a teló de fons, els protagonistes propers, corrents, normals. Vidreres, escenari de la novel·la, es troba a cinquanta quilòmetres d'on visc. Un no tarda a reconèixer la seva rutina en els petits actes i gestos que fan inconscientment els personatges, un no tarda a pensar que podria ser protagonista. I la manera amb què Toni Sala aconsegueix aquesta implicació per part del lector és implacable.
Els nois és una instàntania. Tot comença la segona setmana del gener de 2013 amb un accident de cotxe que arrabassa la vida de dos germans joves. Amb aquest punt de partida brutal ens trobem amb quatre flash, quatre capítols que no se'ls hi escapa cap racó ni cap detall.
Primer flash: l'Ernest, un oficinista de banca que és de fora de Vidreres però que treballa a la sucursal del poble. En la seva vida plena de rutina repetida, quan se'n entera de l'accident no pot evitar pensar en les seves filles. Segon flash: en Miqui, un voluble transportista que ha de descarregar unes bales de palla a Vidreres però s'ha d'esperar quan no troba a ningú, tot el poble es troba a l'enterrament dels germans. Tercer flash: la Iona de Cau Bou, estudiant de veterinària i parella d'en Jaume, el germà gran, el que conduïa. Tenia mil plans per viure amb ell, un futur que semblava inqüestionable, intocable, però ja no hi és, ha desaparegut de cop i la seva absència sembla un forat negre que absorbeix la seva existència. Quart i últim flash: en Nil, que es creia que arribaria a la ciutat, es faria artista i tot li aniria d'allò més bé. El coneixem vençut, tèrbol, tornant als seus orígens, d'alguna manera una figura lúgubre, un personatge obac i indiferent.
Si quelcom comparteixen aquests quatre personatges que protagonitzen la narració és que estan perduts. La melancolia que els omple els ofega dins la seva pròpia foscor i soledat, i busquen desesperats una bola d'oxigen, un punt de llum; una carícia, una mà, una mirada de complicitat. Els nois difunts són un buit que podria ser un personatge més, un forat a la vida d'un poble en el qual tothom es coneix, i el lector és testimoni de com tot es reordena. Com l'equilibri tendeix a restablir-se, com a poc a poc el poble s'adapta com un líquid omple una nova superfície.
Es tracta d'una novel·la que ha sabut tocar un dels meus mil talons d'Aquil·les: la seguretat, l'estabilitat, la manera que tenim de viure la vida com si fos una cosa perpetua, amb un final difós en la llunyania, remot com un horitzó. Vivim la mort com una hipòtesi, no com una realitat tant palpable com la vida. Aquest llibre et ve a dir, ras i curt, que això és una mentida, una il·lusió. Et ve a explicar que el que tens avui ho pots perdre demà. Les figures que coneixem a la història apareixen com ombres plenes de tristesa, després de la desgràcia. Però sabem que el dia anterior a l'inici de la narració tot era diferent, i no aconseguim entendre com l'home ha arribat a la lluna i un esdeveniment tan fortuït i tan estúpid pot destrossar tantes vides, com no hi ha una fórmula, un medi, una solució per posar fi a aquesta injustícia, a aquest desastre.
A tall de cloenda, una història que us despertarà, una narració lineal que explica les conseqüències d'un accident a la Nacional II des del punt de vista de quatre personatges que, com no podia ser d'una altra manera en un poble tan petit com Vidreres, es creuen, es troben i s'acomiaden, s'observen. No tardeu a fer-me cas com jo vaig fer amb la Fe, no tardeu en llegir aquest llibre.
Primer flash: l'Ernest, un oficinista de banca que és de fora de Vidreres però que treballa a la sucursal del poble. En la seva vida plena de rutina repetida, quan se'n entera de l'accident no pot evitar pensar en les seves filles. Segon flash: en Miqui, un voluble transportista que ha de descarregar unes bales de palla a Vidreres però s'ha d'esperar quan no troba a ningú, tot el poble es troba a l'enterrament dels germans. Tercer flash: la Iona de Cau Bou, estudiant de veterinària i parella d'en Jaume, el germà gran, el que conduïa. Tenia mil plans per viure amb ell, un futur que semblava inqüestionable, intocable, però ja no hi és, ha desaparegut de cop i la seva absència sembla un forat negre que absorbeix la seva existència. Quart i últim flash: en Nil, que es creia que arribaria a la ciutat, es faria artista i tot li aniria d'allò més bé. El coneixem vençut, tèrbol, tornant als seus orígens, d'alguna manera una figura lúgubre, un personatge obac i indiferent.
Si quelcom comparteixen aquests quatre personatges que protagonitzen la narració és que estan perduts. La melancolia que els omple els ofega dins la seva pròpia foscor i soledat, i busquen desesperats una bola d'oxigen, un punt de llum; una carícia, una mà, una mirada de complicitat. Els nois difunts són un buit que podria ser un personatge més, un forat a la vida d'un poble en el qual tothom es coneix, i el lector és testimoni de com tot es reordena. Com l'equilibri tendeix a restablir-se, com a poc a poc el poble s'adapta com un líquid omple una nova superfície.
Es tracta d'una novel·la que ha sabut tocar un dels meus mil talons d'Aquil·les: la seguretat, l'estabilitat, la manera que tenim de viure la vida com si fos una cosa perpetua, amb un final difós en la llunyania, remot com un horitzó. Vivim la mort com una hipòtesi, no com una realitat tant palpable com la vida. Aquest llibre et ve a dir, ras i curt, que això és una mentida, una il·lusió. Et ve a explicar que el que tens avui ho pots perdre demà. Les figures que coneixem a la història apareixen com ombres plenes de tristesa, després de la desgràcia. Però sabem que el dia anterior a l'inici de la narració tot era diferent, i no aconseguim entendre com l'home ha arribat a la lluna i un esdeveniment tan fortuït i tan estúpid pot destrossar tantes vides, com no hi ha una fórmula, un medi, una solució per posar fi a aquesta injustícia, a aquest desastre.
A tall de cloenda, una història que us despertarà, una narració lineal que explica les conseqüències d'un accident a la Nacional II des del punt de vista de quatre personatges que, com no podia ser d'una altra manera en un poble tan petit com Vidreres, es creuen, es troben i s'acomiaden, s'observen. No tardeu a fer-me cas com jo vaig fer amb la Fe, no tardeu en llegir aquest llibre.
