"Harry, en aquest món enrevessat dels sentiments no hi ha mai una resposta perfecta. La perfecció no està a l'abast del gènere humà, i ni tan sols està a l'abast de la màgia. En qualsevol moment radiant de felicitat hi ha l'eterna gota de verí que és saber que el patiment ha de tornar. S'ha de ser sincer amb els qui estimem fent-los conèixer el nostre patiment. Patir és tan humà com respirar."

Aquesta nova aventura arranca exactament al mateix punt on es varen quedar les últimes pàgines de Harry Potter i les relíquies de la mort, quan, dinou anys després de la batalla de Hogwarts i la mort de Lord Voldemort, en Harry Potter, la Ginny Weasley, l'Hermione Granger i en Ron Weasley acompanyen als seus fills a l'Andana 9¾, on agafaran l'Express cap a Hogwarts. És el primer any de l'Albus Severus, el fill mitjà d'en Harry i protagonista d'aquest llibre, i entre els nervis habituals del moment hi ha la càrrega insuportable de ser el fill del seu pare, l'heroi de Gryffindor, el famós auror, el gairebé llegendari nen que va sobreviure i va matar al Senyor de les Forces del Mal. Tot va a pitjor quan el Barret Seleccionador l'envia a Slytherin, fent realitat tots els seus temors i deixant mut el gran menjador de Hogwarts, tots els alumnes donaven per fet que el fill d'en Harry Potter aniria a Gryffindor, la casa dels herois, dels valents, dels coratjosos, de l'honor. Ningú entén tampoc com l'Albus Severus es fa amic inseparable de l'Scorpius, fill d'en Draco Malfoy, tot i que males veus diuen que realment és el fill d'en Voldemort. Cada cop la distància entre en Harry i l'Albus Severus es va fent més gran, el primer perquè no entén per què el seu fill renega del que va fer i perquè, per molt que ho intenti, no aconsegueix entendre'l, i el segon perquè es vol allunyar de tot el que tingui a veure amb el seu pare, que el persegueix i fa que tothom tingui inassolibles expectatives d'ell. Tanmateix, quan l'Albus Severus veu l'oportunitat de viure una aventura, pensa tant com ho feia el seu pare en els perills, i no dubta en furtar un dels últims gira-temps confiscats pel Ministeri de Màgia per tornar-li la vida a en Cedric Diggory, que va morir al final del Torneig dels Tres Bruixots en mans de Voldemort.

Anava advertit que no m'esperés una història com les set anteriors, i la veritat és que Harry Potter i el llegat maleït (no seria més lògic Albus Severus Potter i el llegat maleït?) és diferent, però m'ha sorprès per bé. És un tresor pels que som seguidors de la saga de J.K. Rowling, ja que només el fet de tornar a llocs com Hogwarts o de comprovar on han acabat els personatges de la saga és un regal que no té preu (especialment el fet de tornar a veure a l'Snape).

En una publicació al portal web Pottermore, J.K. Rowling va explicar que una de les coses que li va fer més por de les històries de Harry Potter van ser el gira-temps, ja que teoritzar sobre el passat, el present i els viatges al passat des del present és un cul-de-sac. És per això que va decidir que la reserva d'aquest objecte que la McGonagall va regalar a l'Hermione al 1993 perquè pogués assistir a totes les classes (i que més tard van fer servir per salvar a en Sirius Black) fos destruïda el 1966 durant la Batalla del Departament de Misteris. No obstant, aquest objecte agafa protagonisme en aquesta aventura i és l'excusa perquè el fill d'en Harry Potter pugui viatjar a les proves del Torneig dels Tres Bruixots que va viure el seu pare i altres moments espectaculars, alguns ja viscuts i altres inèdits pel lector de la saga. Em fascina el fet que gairebé tota aquesta història ja hagués passat a aquelles escenes que havíem llegit de petits. Cada cop que l'Albus Severus i el seu lleial amic Scorpius viatgen el passat fan quelcom que canvia completament el seu present i els obliga a tornar a viatjar al passat per arreglar-ho. Una de les meves escenes preferides, a part de l'emotiu desenllaç d'en Harry i el seu fill contemplant un moment únic, és la demostració d'amistat de l'Scorpius, que renuncia al que mai havia tingut i sempre havia anhelat -popularitat i l'aprovació del seu pare- pel sentit de la justícia i l'amistat. Aquest vuitè llibre sobretot ve a trencar els motlles que ens havíem fet durant tota la saga de "els Gryffindor són els bons, els Slytherin (o els Malfoy) els dolents".

Amb tot això vull dir que el que m'agrada més d'aquest llibre és el que ha fet la J.K. Rowling, és a dir, la idea original. El desenvolupament i la forma (Jack Thorne i John Tiffany) és el que m'ha fallat. Per molt que es miri d'una banda i de l'altra (malauradament) estem davant d'un guió de teatre, i no d'una novel·la. Això afecta moltes coses. En primer lloc, tot es redueix a un guió i a accions descrites fredament en cursiva, a escenes ràpides i amb nul·la descripció, zero detalls, tot es concentra en el que parlen els personatges. Els quatre primers anys a Hogwarts, que van merèixer quatre llibres al Harry Potter, passen amb unes poques pàgines per la vida de l'Albus Severus, convertint aquesta aventura més en una anècdota que en una història al nivell de les anteriors.

La segona conseqüència és que, a part dels personatges, no ens presenta absolutament res nou. Una de les coses que més m'agradava de Harry Potter és que cada llibre aportava nous llocs, nous encanteris, noves criatures, etc. Per exemple, a La cambra secreta coneixíem la casa dels Weasley, el Pi Cabaralla, els elfs domèstics, els fènixs, les aranyes, els basiliscs i la mateixa cambra secreta, al Pres d'Azkaban coneixíem Hogsmeade, el Nitrèpid bus, els homes-llop, els animags, el mapa de magatotis, els gira-temps, els demèntors, l'hipogrif, Ca l'Alfred i la Raigdefoc. A cada llibre el lector descobria nous llocs, personatges, criatures i objectes màgics. En canvi, Harry Potter i el llegat maleït, al ser una obra de teatre, no presenta res nou més enllà d'uns personatges sense la profunditat dels que ja coneixem. Tot es desenvolupa a escenaris ja coneguts, a través d'encanteris i objectes màgics ja coneguts. Segurament Rowling ha canviat idees, llocs, criatures i encanteris que havia pensat per aquesta història per trobar una adequació factible i efectiva pel format del teatre.

En conclusió, un llibre imprescindible pels seguidors de Harry Potter. Tot i que no aconsegueix la profunditat en els personatges i l'aportació de nous elements que el faria estar a l'altura dels altres llibres, i tenint en compte que no deixa de ser un guió de teatre, la idea d'aquest llibre és impressionant. Té l'essència de la saga i alguns moments senzillament inoblidables. Me l'he llegit en un sol dia.

"Benvolgut senyor Potter,

Em plau informar-vos que heu estat admès a l'Escola de Bruixeria Hogwarts. Aprofito l'avinentesa per fer-vos arribar la llista dels llibres i el material que necessiteu per seguir les classes.

El curs comença l'1 de setembre. Espero el vostre mussol abans del 31 de juliol.

Afectuosament,

Minerva McGonagall

Directora adjunta"

Els que heu llegit la pestanya "Qui sóc" ja us imaginareu l'important que són per a mi els llibres de Harry Potter. No només simbolitza tota la meva infantesa, tant els llibres com les pel·lícules, sinó que van ser el meu primer contacte amb la literatura. Ho he defensat diverses vegades i ho seguiré fent: J.K. Rowling es mereix un Premi Nobel de la Literatura, no tant per les seves obres literàries en si, sinó per la quantitat de nens que, a través de les seves històries, ha unit a la literatura per sempre. Per això, quan me'n vaig enterar que sortia a la venda una edició il·lustrada, no m'ho vaig pensar ni un minut. Avui us porto Harry Potter i la pedra filosofal, escrit per J.K. Rowling i il·lustrat per Jim Kay.

En Harry Potter és un nen de deu anys que viu amb els seus tiets, en Vernon i la Petúnia Dursley, i el seu cosí, en Dudley, un nen obès i excessivament mimat. Els tres s'esforcen per fer-li la vida impossible a en Harry i, segons el poc que li han explicat els seus tiets, els seus pares es van morir en un accident de trànsit. No obstant, tot comença a canviar quan en Harry reb una carta. Al principi els seus tiets, que per primera vegada semblen tenir quelcom semblant a la por, no li deixen llegir. Però a partir d'aquell moment no deixen de rebre cartes i finalment en Harry se n'assabenta que tot el que li han dit sempre els seus tiets és mentida, que ell és un mag, que els seus pares varen ser mags i varen ser assessinats pel més terrorífic dels mags i que ha estat admès a l'escola més prestigiosa de bruixeria, Hogwarts. Allà coneixerà els que seran els seus companys durant totes les aventures que vindran, en Ron Weasley i l'Hermione Granger.

Quan era petit potser vaig rellegir fins a cinc vegades aquesta primera aventura de les set que acabarien sent. Tot i això, ja feia molts anys que no la rellegia i la meva perspectiva ha canviat. Ara hi veig una història infantil, de vocabulari i estil senzill, però a la vegada proper i càlid. I, amb vint-i-tres anys m'ha tornat a fer somiar. He tornat a somiar com si tingués deu anys en rebre la carta d'admissió a Hogwarts, en poder fer encanteris. Estrictament parlant aquest llibre es podria enquadras en el gènere fantàstic, però és completament diferent a, per exemple, J.R.R. Tolkien. Tant Rowling com Tolkien han creat un món nou on els lectors ens hi perdriem, però són dos móns molt diferents l'un de l'altre. M'atraviria a dir que el de Rowling creu més en la màgia sense límits, que convida al lector a deixar-se portar en un món on tot és possible.

La història de com es va arribar a escriure i editar aquesta novel·la no és poc coneguda. L'autora va començar a escriure la novel·la en un tren, escrivint en un tobelló de camí a casa, per llegir-li a la seva filla abans d'anar a dormir. No tenia feina, se li acabaven els diners, s'acabava de divorciar d'un home que l'acosava. Dotze editorials varen rebutjar el mecanoscrit però finalment l'editor Barry Cunningham (que treballava per Bloomsbury), gràcies a la seva filla, una nena de vuit anys que en va llegir un fragment i va afirmar que era el millor que havia llegit mai, li va publicar la novel·la. He llegit mil anècdotes més: l'editorial li va suggerir a l'autora ocultar que era una dona perquè les històries infantils escrites per dones no es venien tant (d'aquí les inicials J.K.), l'editorial volia que la novel·la es digués "Harry Potter i l'escola de màgia" però l'autora s'hi va oposar de forma rotunda, la tirada inicial va ser de cinc cents exemplars... Tonteries que, després de l'èxit sense precedents que va obtindre s'han elevat a llegendes.

Ara, amb vint-i-tres anys, no deixo d'admirar a J.K. Rowling per la seva habilitat a l'hora de construir, sense cap experiència, sense novel·les anteriors ni cap intent frustrat, un món tan excepcional com el que va néixer amb Harry Potter i la pedra filosofal. Dotar d'una personalitat tan precisa a tots els personatges, una societat secreta tan amagada de la dels muggles (la població no maga) i, a la vegada, i sense resultar pedantment educatiu, donar tantes lliçons sobre el valor de l'amistat. Evidentment, de tota la saga aquest és el llibre més infantil. 

J.K. Rowling també recopila, aprofita i recicla llegendes reals de la Història que no vaig detectar quan era petit i ara he sabut distingir, com per exemple la pedra filosofal, (que va protagonitzar el somni de tots els alquimistes d'una època), la figura de Nicolas Flamel (un copista francès amb una llegenda que us recomano buscar) o Merlí (un misteriós mag galès que va viure segle VI).

Però, sens dubte, el meu personatge preferit d'aquest llibre es Albus Dumbledore. Tot i haver llegir tots els llibres de Harry Potter mai em treuré de sobre el que em va transmetre el director de Hogwarts en aquesta primera part, aquesta aura de sabi benèvol que gairebé no apareix a la història però quan ho fa és per dir grans veritats i quan es dirigeix només al Harry Potter el lector sent que ha d'aprofitar aquest moment per fer-li preguntes i més preguntes.

Però tot això que he dit fins ara no és nou. La novel·la ja fa temps que l'havia llegit i, tot i que d'aquesta relectura n'he tret moltes conclusions i sensacions noves, el que és realment nou són les il·lustracions de Jim Kay. La meva primera reacció va ser de rebuig. Ja van fer una pel·lícula i ara ho volen vendre amb il·lustracions, volen deixar d'intercedir en com jo havia imaginat l'història? Però, per sort, pensant-m'ho millor, li vaig voler donar una oportunitat, i sort, perquè no me n'he arrepentit pas. Ans al contrari, la visió de Jim Kay del món fantàstic de Harry Potter. Ha sabut dibuixar tot el que jo imaginava, mai havia vist una interpretació tan ajustada a tot el que més m'agrada de Harry Potter: el desordre simpàtic de la Rona d'Alla, l'immensitat de Hogwarts, l'odiosa i ridícula ordinarietat de la família Dursley... 

Feia temps que buscava l'excusa per rellegir tota la saga de Harry Potter i per fi l'he trobat. Quina edició tan treballada, il·lustració i text es barregen per donar la millor experiència al lector. No puc expressar la felicitat que he sentit quan me n'he enterat que pretenen il·lustrar tots els llibres, i que l'edició il·lustrada per Jim Kay sortirà a la venda el 4 d'octubre d'aquest mateix any! Recomano a tots els que en el seu moment van somiar amb les aventures d'en Harry a tornar-lo a acompanyar al Hogwarts de Jim Kay. Una gran edició per una gran història.

Agraïments a l'editorial Empúries per l'exemplar.

"La vida és ben curiosa. Allò que en un moment determinat ens sembla tan brillant que faríem el que fos per obtenir-ho, amb el temps, o amb un simple canvi de perspectiva, de sobte ens sembla que ha perdut tot el color".