N'hi ha prou amb passejar-se per algun carrer emblemàtic de Barcelona per veure que estem a una societat de parelles. Et pares de cop, mires al teu voltant i veus com les parelles miren els aparadors de les botigues, com es prenen algo en alguna terrassa, com riuen, com discuteixen, com es miren, com t'esquiven sense entendre per què has parat de cop al mig de La Rambla. Som una societat de parelles, tots buscant la nostra segona meitat. Veus com les fervents parelles d'adolescents es deixen portar pels sentits, parelles que neixen carregades d'incerteses i altres que ho fan plens d'una joia i una esperança que semblen indestructibles. També hi han parelles buides que fugen de la seva situació amagant la seva mirada amb les pantalles dels seus smartphones, parelles de gent gran que ja no necessiten parlar per entendre's i mai tenen pressa. Qualsevol diria que des de que neixem busquem completar-nos amb un altre, que tots els nostres actes acaben per portar-nos a entreveure aquell somriure entre la turba, aquella mirada perduda, aquells llavis que ens fan sentir exultants.

I de cop, entre aquesta bacanal d'eufòria on totes les parelles ballen, ploren de riure i obliden el món fent l'amor, apareixen aquelles persones que una vegada van ser completes però ja no ho són. Caminen perduts, oblidats i desorientats pel paraís. La seva rutina és la nostàlgia, el seu passat lluminós és el seu oxígen. Aquest cop l'etern candidat al Nobel de Literatura ens fa seguir els passos d'aquesta gent. Avui us porto, Homes sense dones, d'Haruki Murakami.

El nou llibre de Murakami és un recull set relats que tenen una sola cosa en comú: el protagonista és un home que, per alguna raó, ha perdut a la seva dona:

El títol del primer i el segon relat ja ens recorden que l'autor és un autèntic fan dels Beatles. En el primer, Yesterday, coneixem l'amistat entre un universitari, Tunimura, i el seu company de feina, en Kitaru, en una cafeteria. En aquesta història l'home sense dona és aquest últim, un personatge brillant que brilla per la seva originalitat i la seva capacitat de sorprendre contínuament al lector amb les seves reaccions i els seus estirabots. Salvant les distàncies, em recordava a en Juli Soleràs, d'Incerta glòria.

El segon és Drive my car en el qual el protagonista és un actor veterà, en Kafuku, que contracta a una jova i misteriosa xofer perquè va perdre el carnet per conduir begut. De seguida ambdós personatges connecten i en Kafuku de seguida li parla de la seva relació amb la seva difunta dona, de les preguntes que el càncer va deixar sense resposta, de l'impossibilitat, per molt que ho intenti, d'entendre perquè li va ser infidel quatre vegades. Tot i que no he acabat de connectar amb els seus personatges, sí que em va agradar la reflexió que se'n pot extreure.

Un òrgan independent és un relat de soledat que té com a protagonista el doctor Tokai, un cirurgià plàstic que, a causa del molt contacte que té amb les dones a la feina, sap exactament què fer per gestionar més d'una relació alhora sense sentir res, fins que s'enamora. El títol ve de la creença d'en Tokai que les dones posseeixen un òrgan especial i independent per mentir. En aquest relat es pot apreciar l'evolució del protagonista, com l'enamorament i la decepció el converteixen en allò que semblava no poder arribar a ser mai: un home sense dona.

La propera història és un clar i exprés homenatge a Les mil i una nits. Aquest cop el protagonista, en Habara, no pot sortir de casa per raons desconegudes i té una assistent que cuida de la casa i amb qui té una curiosa relació: sense gens ni mica de romanticisme ella es deixa fer l'amor i, després, li explica estranyes històries i anècdotes que deixa a mitges pel següent dia, com la narradora de Les mil i una nits. De fet precisament per això en Habara li diu Xahrazad. Ella li explica, en el benestar posterior a l'èxtasi sexual, que en una vida anterior havia sigut una llamprea o de quan va començar a entrar cases buides. Un conte rodó, ple d'imaginació, silencis i amors adolescents (que de vegades poden semblar obsessius però, en el fons, tothom entén). Un final que és una inspiració expectant, perfectament incomplet. D'aquestes narracions que et desenganxen del món real i et mantenen absort durant tota la lectura.

En Kino, als seus 39 anys, per passar de pàgina després de la infidelitat i posterior proposta de divorci de la seva dona, deixa la seva feina i obre un bar en un local d'una tieta soltera. Després d'aquest nou naixement comença a conèixer misteriosos i murakamians personatges (en Kamita, una dona plena de sofriment...) que fan d'aquest conte el que és.

Ens trobem un altre homenatge literari a Samsa enamorat, aquest cop a La metamorfosi de Franz Kafka. Murakami gira el relat i en comptes de ser un home que es transforma en una criatura gegant amb forma d'escarabat és el pobre escarabat que es desperta sent humà. Gregor Samsa, desorientat, rep una inesperada visita que el farà despertar un sentiment increïble. Tot i que la idea és molt original i la majoria de la història enganxa moltíssim, m'he quedat amb la sensació que el final no acaba d'encaixar.

Per últim, el conte que dóna nom al llibre, Homes sense dones és l'únic escrit expressament per aquesta recopilació d'històries (tot i que n'hi ha que han sigut retocades per encaixar en aquest recull). Si hagués de descriure aquest últim relat en una sola paraula seria intens. Avança com un huracà i manté l'atenció del lector des del principi, quan un desconegut truca al narrador per dir-li que la seva bella esposa, que fa anys que els mariners se la van endur, s'ha suïcidat. Em va semblar oníric, una manera bonica d'acabar, una bona conclusió.

A tall de cloenda, d'Haruki Murakami gairebé tan sols he llegit contes, i els que recull aquest llibre no m'han decebut. Amb el més pur estil Murakami comparteixen la soledat, la nostàlgia i la melangia dels homes de cor orfe, que sense dones la seva vida es troba buida de contingut.