El primer cop que vaig sentir a parlar d'aquest llibre va ser en un funeral. Què hi feia en aquell funeral, qui me'n va parlar i per què, per descomptat, és una altra història. Però em semblava interessant començar el que busca ser una crítica del llibre seriosa amb una reflexió sobre les casualitats que ens porten, no tan sols a trobar una lectura, sinó a trobar aquella persona que et canviarà la vida, a aquesta feina que t'apassiona (o detestes), a ser ara mateix aquí, llegint aquest text que t'ha cridat l'atenció pel fet de ser encapçalat per una fotografia del premi Sant Jordi en una clínica odontològica. Un seguit de casualitats delicades s'han alineat per portar-te on ets ara.

A mi em van recomanar aquest llibre en un funeral, i el curiós de la cosa és que la mort és molt present a la història. De vegades els llibres ens troben, i el que us porto avui va ser una d'aquestes troballes que un creu que no pot ser producte de la casualitat. Avui us porto L'àguila negra, de Joan Carreras, guanyadora del Premi Sant Jordi 2014.

Un home arriba un dissabte de març a un poble nudista. De seguida el coneixem, és en Marià Solvell, el protagonista d'aquesta història. En Marià és un dentista que està a punt de complir setanta anys i decideix treure's la roba, com si el pes d'aquesta convenció -o deure- social fos el feixuc pes de tants anys plens d'alts i baixos. Busca escapar, busca pau amb ell mateix. El poble nudista s'omple d'estrangers durant l'estiu però ara, que és temporada baixa, hi regna el silenci. No obstant això, al lector li és atorgat el privilegi d'omplir aquests silencis amb els pensaments i els records d'en Marià: des d'una sortida al Tibidabo amb el seu pare a la vigília del seu vuitè aniversari fins al dia que arriba al poble.

Aquest és un d'aquests llibres que, quan hom l'acaba, es queda amb la sensació d'haver vist transcórrer tota una vida al seu davant. Joan Carreras té l'habilitat de narrar una història d'una manera extremadament pròxima, i això ha fet que em sentís vulnerable, involucrat, com si em pogués creuar en Marià per algun carrer de Gràcia, com si quelcom em digués: "ei, tot això també et podria passar a tu, no t'ho miris des del teu còmode butaca, embruta't". També hi han escenes d'aquelles que es queden gravades per molt de temps, com si un les hagués vist realment. Això només ho saben aconseguir els grans escriptors.

El fet que els capítols de l'arribada i l'estança d'en Marià al poble nudista i els dels seus records es vagin alternant m'ha encantat. Aconsegueix amb això una espècie de contrast molt interessant. Al principi -que és el final- coneixem a un home que pren el sol despullat al costat d'un altre però, quan a partir del seu passat anem avançant més i més passos, acostant-nos a la platja on arrenca la narració, anem coneixent més i més en Marià Solvell.

Una cosa que es va comentar a la visita que l'autor va fer a la llibreria l'Espolsada va ser l'ofici del protagonista. Tal com he dit abans, en Marià és dentista. És d'allò més curiós veure aquest ofici des de la banda de qui l'exerceix i seguir-lo quan se'n va de la consulta, trencant l'imatge que la societat té del dentista malèvol i pervers. El protagonista fa servir constantment paral·lelismes amb l'ofici a l'hora de reflexionar sobre els esdeveniments de la vida, i això requereix un profund treball d'investigació a càrrec de l'autor.

Però si haig d'assenyalar un element que brilla de la història són els personatges. Els pares d'en Marià, cada u amb la seva personalitat però ambdós tant pares. La Teresa, que és un huracà, totes les emocions portades a l'extrem, viu la llibertat fins a les últimes conseqüències, pot semblar un personatge pla però tot el contrari; és el que em va agradar més, precisament per la seva complexitat que la fa tan humana. En Tomàs, la Montse, en Jep, l'Anna Maria, la Núria... Tots aconsegueixen una personalitat única que influeix a la vida d'en Marià d'alguna o una altra manera.

Quant al final, s'ha de reconèixer que és sorprenent, és d'aquests que no t'esperes de cap de les maneres. Et porta, incrèdul, a tornar a llegir el primer capítol, aquest cop donant importància a coses que abans no els hi havies donat. Però si quelcom no m'ha agredat ha sigut la passivitat amb la qual en Marià Solvell de vegades mira passar la seva vida. Com la gent arriba i se'n va del seu dia a dia i ell es queda com de pedra, no s'encén mirant les hores passar; no s'enfada, no riu; simplement es deixa portar pel vent. Això va fer que el final em semblés una mica fora de lloc, com si desencaixés amb tot el que hem après del protagonista.

A tall de cloenda, aquesta novel·la és una vida amb totes les seves alegries i temors, les seves decisions i penediments, les seves esperances i decepcions, els seus amors i desamors, les seves amistats i enemistats, els seus encerts i equivocacions, els seus naixements i funerals, els seus dies i nits. L'àguila negra està preparada per emprendre el vol dels canvis, benvinguts a la vida de Marià Solvell.