«Al seu despatx, darrere la porta, té enganxada amb cel·lo la fotocòpia d'una pàgina de Platònov, una obra que mai ha vist ni llegit, però aquest fragment de diàleg entre Voïnitzev i Triletzki, trobat en un diari que rondava per la bugaderia d'autoservei, l'havia fet estremir com s'estremeix un nano quan descobreix la fortuna, un Charizard dins d'un paquet de cartes de Pokemon, un bitllet daurat dins del paquet d'una rajola de xocolata. «Què hem fe fer, Nicolas?» «Enterrar els morts i reparar els vius.»

Existeixen molts premis literaris, però realment n'hi ha molt pocs en els que hi puguis confiar. El Premi Planeta i Ramon Llull s'han pervertit completament, i el Premi Nobel em va fallar amb l'últim escriptor guardonat, el francès Patrick Modiano. Un autor que, des del meu punt de vista, no té substància i, per molt curtes que siguin les seves novel·les, a mi se'm fan eternes. Però si en un premi de moment hi puc confiar força és en el Premi Llibreter, que m'ha fet gaudir de novel·les tan increïbles com Ànima, de Wajdi Mouawad. En la mateixa categoria -el d'altres literatures- aquest any ha guanyat el llibre que us porto avui; Reparar els vius, de Maylis de Kerangal.

Uns amics tornen cap a casa amb la seva furgoneta després d'una intensa matinada dedicada al surf. Entre ells coneixem a en Simon Limbres, un jove de dinou anys. En Simon és un noi apassionat, ple d'energia i vitalitat, l'espera un futur ple d'oportunitats, descobriments i il·lusions, un futur que es difumina de sobte quan, no se sap ben bé perquè, la furgoneta surt de la carretera i s'estavella. Tot i que la seva mort és inevitable i només segueix en vida per les màquines de l'hospital, el seu cor segueix bategant amb força, ignorant la resta del seu cos. Un cor sa que pot anar a persones que el necessiten amb urgència. Reparar els vius és la història d'aquest cor i totes les persones que el rodegen.

La primera vegada que vaig veure aquest llibre, quan en vaig llegir la sinopsi vaig pensar: "una altra novel·la que explica el drama d'un accident i d'una mort". Li han hagut de concedir el Premi Llibreter perquè li donés una oportunitat. I la veritat és que realment es tracta d'un llibre que escapa de tota etiqueta. Tant pel fons com pel fons, és a dir, tant per la forma d'enfocar els fets que es succeeixen com els mateixos fets i personatges que hi apareixen, aquesta història escapa de qualsevol etiqueta.

Tota la narració es desenvolupa al llarg de vint-i-quatre hores que arrenquen quan en Simon es desperta per trobar-se amb els seus amics i anar a practicar surf a la platja. És una història dura, d'aquestes que el lector no deixa de sofrir ja que el que s'hi explica no és pas alegre. S'és testimoni de la mort injusta d'un noi, del sofriment indescriptible dels seus pares i de la seva parella, el paper incòmode del metge... però també la il·lusió d'una trucada que porta la promesa d'una nova vida, d'un cor vàlid. En aquesta novel·la la Maylis de Kerangal, amb una narració profunda, freda i directa, apropa la mort i la vida fins que es toquen, evitant en tot moment caure en el sentimentalisme.

A tall de cloenda, per una vegada us demano que no feu cas de la vostra intuïció que -si coincideix amb la meva- us dirà que aquesta és una història més de metges, morts i tragèdies. És una novel·la dura, però sense caure en el que no ens agrada d'aquest tipus d'històries. Un llibre inoblidable que penso recomanar a tort i a dret.