"Stella, fred, fred, la fredor de l'infern. Com caminaven pels carrers totes tres, la Rosa amb la Magda arrupida entre els seus pits adolorits, la Magda embolicada amb el xal! De vegades, l'Stella portava la Magda. Però n'estava gelosa, de la Magda. L'Stella, una nena esquifida de catorze anys, massa poca cosa, amb uns pits escanyolits, volia viure embolicada en un xal, amagada, adormida, bressolada pels passos, un nadó, una criatura en brassos."

No calen moltes pàgines per explicar una gran història, a vegades és possible dir molt amb poc. El llibre del qual us parlo avui és un que, sense cap mena de dubte, ho ha aconseguit. Quants llibres hem llegit sobre el sofriment que va provocar el règim nazi? Quants ho enfoquen un i un altre cop des de la mateixa perspectiva, fent servir les mateixes paraules, el mateix perfil pels personatges? Doncs quan tot em semblava previsible i repetitiu, va caure a les meves mans El xal, de Cynthia Ozick, Premi O. Henry.

Els dos relats que configuren aquest llibre comparteixen la protagonista, la Rosa Lublin (o potser és el xal?), una dona polonesa que divideix la seva vida en "la vida d'abans, la vida durant i la vida de després". La vida d'abans és on va néixer, on va passar la seva joventut, en una família acomodada, en una casa càlida i acollidora, amb pau. La vida durant, segons la protagonista, és "Hitler", i la coneixem a través del primer relat d'aquest llibre, "El xal". És la història de la Rosa a un camp de concentració, del fred i la gana que sofreix, de la seva desesperació perquè la seva criatura, la Magda, amagada al seu xal i buscant infructuosament llet als pits secs de la seva mare, sobrevisqui, de com cuida de la seva neboda, l'Stella, que famolenca i gelada, està gelosa de la petita Magda. Per últim, també hi ha la vida de després, que s'encarna en el segon relat, Rosa. Trenta anys després la protagonista viu a Florida (Estats Units) i s'ha tornat una dona solitària, que evita a tothom, que no pot suportar que l'Stella hagi refet la seva vida, que acaricia el xal imaginant que la Magda encara és allà.

És senzillament impressionant com en nou pàgines (que són les que ocupa el primer relat) Cynthia Ozick pot introduir al lector en una espiral tan intensa de dolor, desesperació, misèria i impotència. El seu llenguatge és poètic, la forma i el fons del relat s'entortolliguen fins que es fan indistingibles. Es dibuixa un paisatge fred, àrid, fosc, desolador. Rosa és un relat més llarg i, tot i que no és tan brillant com el primer, a mi m'ha semblat un epíleg imprescindible. Aquest cop el voltant de la protagonista és tranquil, agradable, feliç i assolellat però ella viu atrapada en l'ombra del que va viure al camp de concentració. Rosa ha envellit, ha canviat, l'únic que segueix igual és el xal, que des del principi és molt més que un xal.

En conclusió, un llibre molt curt (es llegeix en un sol dia tranquil·lament), però molt intens, escrit amb una sensibilitat i una potència increïble. Dos relats colpidors, punyent, que atrapen, que desmunten al lector, que no el deixen indiferent. No apte per qui busca llegir llibres còmodes o fàcilment digeribles.