Tot i que aquest blog acaba de néixer ja fa gairebé tres anys que publico ressenyes en el meu altre blog (en castellà), Trotalibros, i escasses vegades m'he enfrentat a una ressenya tan difícil d'escriure com aquesta. La primera vegada que vaig veure el dibuix de l'enigmàtic home que ocupa la portada va ser en un punt de llibre de publicitat. I, encara no sé com, en menys d'un mes em vaig trobar comprant-lo. Digueu-li intuïció lectora (o una bona tasca d'investigació per la blogosfera literària) però el vaig començar a llegir amb les expectatives molt altes. Avui tinc l'honor de parlar-vos de Ànima, de Wajdi Mouawad.

La història comença quan Wahhch Debch torna a casa de fer la compra i es troba a la seva dona, la Leónie, brutalment assassinada al terra de la cuina. Després d'atendre resignat les formalitats que exigeixen la mort d'una persona s'assabenta que la policia sap qui és l'assassí, però ha fugit a una reserva de la inmensa i salvatge Canadà on el cos no s'hi atraveix a entrar. Així doncs, decideix deixar-ho tot i emprendre un viatge per Amèrica seguint les petjades de l'assassí i acabar amb l'ombra que ha despertat en el seu interior la mort de la seva dona. Amb cada pas que fa en Wahhch un passat fosc i oblidat es sacseja en el seu interior, pugnant per sortir a la llum després de tant temps letàrgic.

La manera amb què mor la dona del protagonista, ja a les primeres pàgines, ens avança que aquesta no serà una lectura fàcil o de paratges agradables i còmodes. Ànima suposa un cop de puny constant i repetit al lector, un bany de brutalitat que no pot deixar indiferent. Tots els elements del relat s'uneixen: el paissatge gelat, les veus narradores i els fets fan una sinistre armonia que no s'oblida.

Però el millor del llibre, sense cap mena de dubte, són els narradors. El llibre es divideix en quatre parts: Bestiae verae, Bestiae fabulosae i Homo sapiens sapiens. Les primeres dues parts es divideixen en curtes escenes que porten el títol del nom llatí de l'animal que fa de narrador. El fet que siguin els animals, i no éssers humans, els que relatin la història fa que l'esmentada brutalitat de les escenes arribi a nivells increïbles i el lector observi a la seva pròpia raça com el que és: un animal més que, en situacions límits, pot ser ferotge i imprevisible. Seguim les passes d'en Wahhch des dels ulls de gossos, gats, mussols, ocells, peixos, abelles, conills... Tots es van succeïnt, es creuen, es troben i es substitueixen seguint i observant atentament el camí d'un home perdut.

El fons està a l'altura de la forma. Un relat sense cap rastre de pietat, que m'ha recordat a la ferocitat que vaig conèixer a L'ocell pintat de Jerzy Kosinski. L'autor de la reeixida obra de teatre Incendis sap narrar una història atroç amb una naturalitat tan terrible i neutra que encara ara no m'acabo de fer la idea de que els fets que es relaten són del tot ficció. Hi havia escenes en les quals realment vaig passar por, Wahhch acaba essent com un germà pels animals i, conseqüentment, per a mi.

Aprofito aquesta entrada per parlar-vos de Edicions del Periscopi, una editorial catalana independent que edita bons llibres i els edita d'una manera original i elegant. El que normalment trobem a la contraportada aquí està a la portada mentre que el darrera hi trobem tan sols la magnífica il·lustració d'Agustín Comotto. No vaig poder resistir assistir a la trobada amb Wajdi Mouawad que es va fer a un piset del barri de Gràcia. M'hi vaig acostar tímidament, amb ganes d'escultar-lo, amb ganes de tenir a prop la persona que m'ha fet passar una estona tan agradable amb aquest llibre, la persona que, d'alguna manera, m'ha despertat.

A tall de cloenda, un dels millors llibres que he llegit últimament. Els que ja em llegieu a l'altre blog sabeu que Jerzy Kosinski em va deixar completament impactat. Doncs Wajdi Mouawad ha portat aquella brutalitat a un altre nivell gràcies a la proximitat que impregna les seves paraules i els fantàstics narradors que utilitza. Un llibre que absorbeix, amb uns personatges complexes. Una novel·la que m'ha deixat sagnant, amb una sensació de buit en el cor, com si en el moment d'acabar de llegir l'última pàgina se m'hagués escapar l'ànima sense adonar-m'en.

(Fotografies fetes a la meravellosa Vall d'Incles, Andorra)