No sóc dels que es posa amb una saga de llibres cada dos per tres, m'ho penso un parell de cops perquè quan començo quelcom m'agrada acabar-ho. Una de les sagues que llegeixo és Crònica de l'Assassí de Reis, de Patrick Rothfuss. La vaig començar quan va sortir el segon, El temor d'un home savi, i tot i l'elevat número de pàgines de seguida els vaig acabar. Hi haurà tres llibres ja que tres són els dies que un Kvothe madur i retirat dedica a explicar la història de la seva vida a en Bast, el seu aprenent, i al Cronista. Me'l vaig acabar el mateix any que es va publicar el segon llibre, el 2011, i des d'aleshores he estat esperant amb anhel la noticia de la publicació del llibre que tancarà el cercle, Les portes de pedra (que sembla que es publicarà a l'Agost d'aquest mateix any). Lliçó apresa, no començar cap sèrie de llibres si no estan tots publicats. Per això, quan vaig sentir que s'acostava una novetat de Patrick Rothfuss em vaig il·lusionar, i quan me'n vaig adonar que no seria l'esperada continuació, sinó quelcom a part, em vaig dir ressignat que millor això que res. M'equivocava. Avui us porto La música del silenci, de Patrick Rothfuss.

Si quelcom sap fer Patrick Rothfuss és cridar l'atenció a través del títol de les seves obres (estructura Carlos Ruiz Zafón: article+substantiu+preposició (de/del/d')+substantiu). Si a això hi afegeixes l'art de Laura Brett a la portada l'edició d'aquest llibre és una arma de destrucció massiva del màrqueting. Més enllà d'això, aquesta és una narració centrada en l'Auri. Es tracta d'un personatge que des del primer moment em va cridar molt l'atenció a Crònica de l'Assassí de Reis, i em va semblar que no estava prou aprofitat. 

Kvothe veu per primer cop a l'esmunyedissa Auri quan practica el laud a un pati abandonat de la Universitat. Amb el seu cabell llarg, fi i ros, aquest misteriós personatge de seguida fa una curiosa amistat amb el protagonista de la història. S'oculta a la Subrealitat, els subterranis abandonats de les velles edificacions de la Universitat. La seva singular manera d'observar la realitat, amb una sensibilitat i una delicadesa excepcionals, és impossible de passar per alt.

Conscient doncs de que no es tracta d'una continuació de Crònica d'un Assassí de Reis i sota avís del mateix autor en el pròleg (aquesta és una història estranya, potser no t'agrada, potser no te l'hauries d'haver comprat) m'hi vaig posar perquè el personatge de l'Auri m'agradava molt. En aquest llibre veiem com es desperta un matí i, d'alguna manera, sap que set dies després ell (en Kvothe) la visitarà. Per això es posa de seguida a buscar tres regals (com és la seva tradició cada cop que es veuen) en el Món Amagat.

Fins aquí bé. Té bona pinta, per fi podrem conèixer a l'Auri en una esfera més íntima i privada. Quines ganes! Però no, no és així. Al llarg de les més de cent pàgines que composen el llibre només seguim a l'Auri per les runes subterrànies fent coses sense sentit, ni un diàleg, ni una descripció que cridi mínimament l'atenció, dedicant un nombre indecent de pàgines per descriure, per exemple, com es fabrica sabó. Tota una decepció, no m'esperava això d'en Patrick Rothfuss. I l'epíleg, lluny de calmar l'enuig, fer que el perdoni per haver-me fet gastar tretze euros en un llibre molt ben editat (tapa dura i dibuixos) però de contingut nul, em va enfadar encara més, ve a dir quelcom així: "si no t'agrada el que acabes de llegir, em sap greu, t'he avisat en el pròleg que potser no l'hauries d'haver comprat. Aquest llibre tan sols és per gent una mica tocada del bolet (dient-ho com si estar boig fos veure més enllà, tenir una sensibilitat especial)".

Feina vaig tenir per poder-lo acabar ja que no deixava d'adormir-me, i tan sols són 110 pàgines! No, Patrick, la manera de publicar aquest relat (o més ben dit successió d'accions aleatòries) coherentment amb el que esperes d'ell era descàrrega gratuïta des d'Internet (encara que sigui de manera alternativa), no publicant-ho en un llibre que val tretze euros (com no abans de publicar l'últim llibre, conscient com ets del fet que els teus lectors l'estem esperant impacientment). I crec sincerament que molts -vull pensar que no tots- dels que lloen aquest llibre és perquè cauen en el parany de l'autor: "No diré que no m'ha agradat, que si no sabran que no sóc un lector prou profund i sensible". Doncs no, la realitat sigui dita: el que ha fet el Patrick Rothfuss amb aquest llibre és avorrir al lector un personatge que era molt potent i prometia molt narrativament parlant.

A tall de cloenda, una història prescindible, una trampa en la que he caigut deixant-me emportar per les ganes de llegir l'últim llibre de Crònica de l'Assassí de Reis. Si ho voleu provar per vosaltres mateixos feu-ho, però amb un exemplar de la biblioteca. Una idea de llibre que podria haver estat molt bé, un personatge rodó però un relat completament soporífer.

Feia temps que tenia pendent aquesta ressenya, esperant que el temps atenués el meu empipament, però ha ressorgit rememorant-lo. Em sap greu que un escriptor que es surt tant de l'esquema típic de l'escriptor internacional hagi pogut vendre el seu nom per una escopinada als seus lectors, puix que aquest llibre no és més que això: un gargall literari, la flegma d'un escriptor vençut per l'execrable màrqueting editorial.